Carles Puigdemont, líder de Junts per Catalunya, ha sol·licitat formalment que el president del Govern, Pedro Sánchez, se sotmeti a una qüestió de confiança al Congrés dels Diputats. Aquesta petició sorgeix després de considerar que l’acord d’investidura assolit fa un any entre Junts i el PSOE no ha avançat en aspectes clau com l’oficialitat del català a la Unió Europea i l’aplicació efectiva de la llei d’amnistia. Puigdemont argumenta que el Govern de Sánchez ha mostrat una manca de compromís i transparència en aquests temes, cosa que genera desconfiança en la relació política entre ambdós partits.
Per la seva banda, l’executiu ha rebutjat la necessitat d’aquesta qüestió de confiança, assegurant que Sánchez encara compta amb el suport majoritari del Congrés. Partits com ERC també han mostrat el seu desacord amb la proposta de Junts, interpretant-la com una maniobra política que podria beneficiar l’oposició. Cal destacar que, segons la Constitució espanyola, només el president del Govern pot presentar una qüestió de confiança després de deliberació al Consell de Ministres. Per ser aprovada, es requereix el vot favorable de la majoria simple del Congrés, un escenari poc probable donades les actuals aliances polítiques.
Quines conseqüències té aquest moviment polític de Puigdemont?
El primer que cal dir és que Puigdemont — Junts no vol fer caure a Pedro Sánchez, però ha de fer veure que el farà caure. I li ha de fer veure al seu electorat i no pas a Pedro Sánchez, que sap dues coes importants: una, que molt difícilment Puigdemont deixarà caure el govern abans que l’amnistia — i especialment la seva amnistia — s’aprovi.
Dos: la suposada urgència de les paraules de Puigdemont no és tal. La raó en aquesta ocasió, és més burocràtica i menys prosaica que de costum, ja que té a veure amb el fet que la darrera sessió al ple del congrés és la setmana vinent, i que llavors no n’hi haurà cap altra fins al mes de febrer. Tenint en compte que la qüestió de confiança només pot funcionar si el mateix Sánchez l’accepta i que des de l’executiu socialista ja ha confirmat que per ara faran com si sentissin ploure, això significa que hi ha poc més de dos mesos per a continuar negociant, doncs el següent ple ordinari no tindrà lloc fins els dimarts 11 de febrer.
Quines motivacions hi ha al darrere?
Durant la compareixença Puigdemont ha nomenat una bateria de qüestions que, acordades un any enrere, no s’estan duent a terme, o no ho estan fent a la velocitat que li desitjaria. Bàsicament en son quatre: l’oficialitat del català a la UE, el traspàs de les competències en matèria d’immigració, la no aplicació de l’amnistia i les qüestions pressupostàries, que inclou l’execució pressupostària d’exercicis anteriors i la condonació del deute del FLA.
Tot i que Puigdemont les posi en el mateix sac, ell sap perfectament que la qüestió de l’oficialitat del català el ministre Albares ha fet tot el que podia fer per a tirar-ho endavant, incloent-hi la voluntat de l’executiu espanyol de fer-se càrrec de tot el cost de les traduccions. Si no ha tirat endavant, és per l’oposició de països tercers que, com França, Alemanya, Suècia o Finlàndia, no han donat el vist-i-blau. També sap — i això no ho ha amagat —, que si la llei d’amnistia no s’ha aprovat és per culpa de la resistència que hi ha està posant el poder judicial, ara mateix convertit en un enemic comú tant de l’independentisme com del govern de coalició. Del que s’està queixant Puigdemont, doncs, és que no s’hagin traspassat ja les competències en immigració i que no s’hagi efectuat la condonació del deute. Però cap d’aquestes dues coses estaven contemplades en el calendari oficial que haurien d’estar enllestides abans que finalitzi l’any.
Per tant, del que estem davant no és més que l’aplicació d’una estratègia que s’ha d’interpretar en clau negociadora com electoral. És a dir: política de la bona, però en el mal sentit del terme.
Catalunya Plural, 2024 
