“Aquí és on jo vaig estar quatre anys amb dos mesos”. Bernardo Caal es para davant del Centre de Detenció Preventiva de la ciutat de Cobán, al departament d’Alta Verapaz, Guatemala. El mur, blanc amb una petita franja blava a la seva part més baixa, és alt i ocupa bona part del carrer. Es suposa que és una presó pensada per a presos que es troben en presó preventiva però, segons Caal, el que hi ha dins és una altra cosa: “Hi ha molts condemnats que porten fins a deu anys… No es respecta la llei”.
Bernardo Caal, mestre i defensor dels drets humans del poble maya q’eqchi, va ser empresonat el 30 de gener de 2018 i, posteriorment, condemnat a més de set anys de presó per delictes agreujats de robatori i detenció il·legal per, segons explica, defensar els drets de les comunitats afectades per la construcció del complex hidroelèctric Renace al riu Cahabón, un projecte propietat de la companyia guatemalenca CMI però que va ser construït per Cobra, llavors filial d’ACS, el grup multinacional de Florentino Pérez. El 2020, Amnistia Internacional el va declarar “presoner de consciència” després de constatar la inexistència d’evidències sobre els delictes pels quals va ser condemnat.
“Arribes a pensar que mai sortiràs. Jo ho vaig pensar. És llavors que deixes de patir. La meva vida va ser molt feliç perquè vaig deixar de pensar en la vida de fora”, reconeix en una cantonada de la presó. Finalment, per bona conducta, va sortir el 24 de març de 2022. Tanmateix, la seva condemna segueix vigent.
Fa dos anys vam parlar amb vostè, uns mesos després de sortir de la presó. Què ha canviat en aquests dos anys a la seva vida?
Després de sortir de la presó el que he fet ha estat socialitzar la criminalització, no callar-me. Això m’ha servit per treure el dolor que va deixar en mi la presó. Em sento molt content quan algú em demana parlar sobre el tema, perquè és una cosa que només parlo amb la gent molt propera, i els ho explico, em desahogo sobre la persecució que m’ha tocat viure. No només la presó, que va ser l’empresonament pur, sinó tota la persecució ja venia de abans: difamacions, calúmnies a les xarxes socials, als mitjans de comunicació… em van convertir en un monstre.
Ara, crec que ja he aconseguit superar això i tinc nous projectes a la vida. Va costar molt adaptar-me novament a la situació de vida després de més de 1.500 dies a la presó, tancat en el mateix espai, veient el mateix tots els dies… Hi ha coses a les quals costa acostumar-se. No era capaç de visitar alguns dels llocs sagrats del meu poble, els maya q’eqchi: banyar-me en un riu, asseure’m a la vora d’un llac, pujar a la cima d’una muntanya, escoltar el cant dels ocells, sentir el vent… Però ara ja he arribat al 100% i em desplaço normal, com en la vida que jo ja portava abans.
La seva condemna encara no ha acabat encara que ja no estigui a la presó.
Sí, a mi em van sentenciar a set anys amb quatre mesos i vaig complir la meitat perquè la llei de Guatemala diu que a la meitat de la condemna, si pots documentar bona conducta i treball a la presó, un jutge analitza l’expedient i pot autoritzar la llibertat. Un jutge diferent al que fa la condemna. Això va ser el que va passar en el meu cas, però queda pendent l’altra meitat; és a dir, encara estic en sentència, però ja lliure. Això només queda en un document.
L’únic requisit és que si tornés a cometre un delicte similar al de la condemna, entraria a la presó per aquest delicte més la part de la condemna que no vaig complir. En el meu cas, jo no vaig cometre cap delicte, clar; sóc un defensor dels drets humans a qui li van fabricar delictes i ara tinc aquesta càrrega. Però això no és una cosa que a mi em vagi a intimidar per dir el que he de dir o fer el que he de fer. Seguim lluitant.
Un any després de sortir de la presó, vam anar a l’ambaixada d’Espanya per preguntar si sancionarien a Florentino Pérez per treure’ns el riu. Va ser una demostració que la presó no em farà callar, sinó que ho prenc com una part del procés de la lluita que hem de fer per la defensa dels béns de la vida.
Però, no té por que igual que li van fabricar delictes una vegada li ho tornin a fer?
És que jo ja sé que això és el que m’espera. El meu cervell ja sap que aquestes empreses i aquests jutges que li arruïnen la vida al poble maya q’eqchi continuaran pel mateix camí. Llavors, jo he de estar preparat. Si passés això, no m’ha de fer por; ho he de prendre amb molta calma.
Però la veritat s’ha de saber, cal anunciar la veritat, perquè si jo aconsegueixo veure’m superat per aquest por, aleshores ells guanyaran sobre el meu poble. Si faig un pas enrere, això afecta al meu poble. I és al contrari: cal seguir endavant.
Llavors, el seu sacrifici personal ha valgut la pena?
Sí, definitivament. Perquè milers de nens i nenes estan aprenent a lluitar. Abans d’iniciar la lluita i d’entrar a la presó, moltes persones del territori q’eqchi no em coneixien; ara, com em coneixen, m’inviten les autoritats de les comunitats i quan arribo, els primers a sortir a saludar-me són els nens i nenes. Corren cridant el meu nom. Ells saben que Bernardo Caal és de la lluita. Si observéssim les fotos de les manifestacions, reunions o concentracions del poble maya q’eqchi, veurem que allà hi són els nens i les nenes. Això és un missatge molt clar: la lluita continuarà. Llavors, sí ha valgut la pena.
Ja ens ha dit què ha canviat per vostè en aquests dos anys, però, què ha canviat per al seu poble?
No ha canviat gaire cosa, perquè seguim suportant la violència de l’Estat, la persecució i les polítiques de saqueig i desposessió, que són molt fortes. Aquí, en tots els àmbits hi ha un relat de saqueig i desposessió: a les escoles, als col·legis, a l’Església, al mercat… El que hem de fer és ensenyar als companys i companyes que això que ens fan és saquejar-nos, desposseir-nos del que és nostre. Tots els dies coneixem nous projectes que intenten treure’ns el nostre territori i per això hem de fer assemblees contínues per discutir el tema.
El seu poble ha patit diferents colonitzacions: espanyols primer, alemanys després, ara grans multinacionals de diferents llocs… No estan cansats de resistir durant segles?
Jo crec que no perquè aquí qui lluita és el poble, no només una persona. Un dels exemples que poso és la llengua [q’eqchi]. Per què es segueix conservant? Perquè no hem parat de lluitar per transmetre-la, ensenyar-la. Això és una lluita col·lectiva, part de la resistència, perquè el saquejador, el depredador, voldria que desapareguessin les nostres tradicions culturals o espirituals. Aquí li han posat diversos noms a l’espiritualitat maya: han dit que és bruixeria, han matat persones per practicar-la… És una mentalitat colonial que pretén acabar amb tot el que recordi les tradicions indígenes.
Ningú s’hi cansa perquè cada un fa la part que li correspon. Cada un fa la seva aportació a la resistència, des de les escoles fins als indígenes que treballen a les plantacions de cafè. Aquí, ningú pot dir que la responsabilitat és de l’altre; la responsabilitat és de tots.
El projecte Renace tenia concessió per construir set hidroelèctriques i, finalment, només en va construir quatre. Ho considera una victòria del seu poble?
Renace va començar com un projecte molt amagat, molt silenciós. Van fer ofertes a algunes comunitats que estaven molt a prop dels projectes i les van atraure, però va ser una cosa que no van anunciar. Amb el temps vam haver de desvelar el que estaven fent.
Quan a mi em van empresonar, estaven construint el quart projecte, però hi ha altres llicències, no s’han destruït, segueixen allà. Però a partir d’aleshores, van aturar les construccions i no han fet cap hidroelèctrica més. Jo no sé quina era la intenció final de Renace, però per ara les llicències estan aturades.
Tot això ens ha fet aprendre i estar alerta. Ara, totes les comunitats saben que quan apareixen tractors o maquinària a la vora d’un riu és perquè intentaran destruir-lo per al seu propi benefici.
Aquestes 30.000 persones que viuen en unes 50 comunitats a les rodalies del riu Cahabón, com s’han vist afectades pels projectes hidroelèctrics?
Jo et parlaré de la meva pràctica i de la meva cosmovisió, que és la cosmovisió maya q’eqchi. Per a la Bíblia, quan una persona mor, el seu esperit va a un lloc a descansar. Per a nosaltres, aquest esperit ens visita, és a dir, no està en un lloc descansant. Aquesta és la nostra cosmovisió i ara ho trasllado a allò que em preguntes. Al canalitzar un riu, com han fet a Renace amb el Cahabón, és com tallar-li les venes a una persona. No només afecta aquella part, sinó tot l’organisme. Al tallar la vida del riu i portar-la per un canal, en destrueixen la vida i la de tots els éssers vius que hi viuen.
El riu ja no flueix amb normalitat. Es veu alterada la seva vida cíclica, incloent-hi la pluja. S’han eixugat naixements d’aigua, per la qual cosa no només afecta les comunitats que estan a prop del riu, sinó moltes més.
Però és que, a més, el Cahabón és un riu sagrat per al meu poble, i així ho van deixar escrit els maies. És un riu que durant segles ha donat aigua al meu poble, que ha alimentat els seus cultius, les seves verdures… el blat de moro, que és un aliment de vida o mort per a nosaltres. Només del blat de moro en surten onze productes que són vitals per al poble maya q’eqchi. El blat de moro es molia i es feia un atole ben saborós. O quan el blat de moro està tendre, també es cuina i es menja ben tendre. Són només dos exemples de com es consumeix el sagrat blat de moro, però si no hi ha aigua, no hi ha ni blat de moro ni altres aliments.
Això va afectar molt la vida de les famílies que vivim al territori. Hi ha molta gent que està migrant, posant en perill la seva vida i la de les seves famílies. Ja no hi ha els productes que es consumien abans. No hi ha peixets al riu, ni grans ni petits.
Però és que, a més, l’energia elèctrica tampoc és per a les comunitats. Moltes comunitats no tenen llum elèctrica i per les nits viuen amb espelmes. Hi ha gent que pensa que aquesta energia és per a les famílies que viuen al territori, però no, pels pobles només passen els cables que la porten a altres llocs ben llunyans. Es queden sense el seu riu i sense energia, en la foscor. Només les famílies privilegiades tenen llum elèctrica.
ACS, de Florentino Pérez, va vendre el 2021 l’empresa Cobra, amb la qual va construir les preses hidroelèctriques de Renace, que són propietat d’una companyia guatemalenca. Fa dos anys, va dir que Florentino Pérez els havia “robant” un riu sagrat per al seu poble. Què li diria ara?
Que algun dia la llei el trobarà. Perquè no hi ha imperi que no caigui. Va caure l’Imperi romà i el que ell ha construït també es caurà. Ojalà que jo encara estigui viu per veure-ho, però ell pagarà molt car el que li està fent al meu poble. Es va haver d’aliar amb altres criminals d’aquí de Guatemala per fer-nos mal. Són un grup de persones que s’ha dedicat a fer mal a la humanitat. L’únic que els interessa és enriquir-se i no els importa la vida de les persones. Jo no perdo l’esperança que algun dia s’enfronti a la llei i acabi a la presó juntament amb els qui ha fet aliances.
Com valora l’arribada de Bernardo Arévalo al govern de Guatemala en relació amb tots aquests projectes extractivistes que afecten el país?
Per començar, el govern d’Arévalo no és dels pobles maies. L’únic que sabem d’ell és que és fill d’un expresident que va ser bo, però amb això no podem dir que ell serà bo. El que va prometre va ser lluitar contra la corrupció, que és el que permet que arribin aquestes empreses a saquejar-nos. Si aquestes hidroelèctriques haguessin respectat la llei, el primer que haurien de fer és una consulta a les comunitats en base al codi municipal de cada lloc. Però si no volien respectar el codi municipal, almenys el Conveni 169 [sobre Pobles Indígenes i Tribals] de l’OIT [Organització Internacional del Treball]. La corrupció que existeix a Guatemala els va permetre passar per sobre de totes les lleis i només es van comunicar amb les autoritats locals. Els vam denunciar, però tenen el control de la justícia.
Arévalo promet lluitar contra la corrupció. Ja porta onze mesos i ha demostrat que està lluitant perquè encara no s’ha unit als corruptes, que són els qui volen treure’l d’allà. Esperem que en quatre anys almenys segueixi aguantant i es posin les bases per treure els corruptes del poder. És difícil, però en això posem les nostres esperances. Però vull insistir que Arévalo no és un president que representi els pobles originaris de Guatemala.
Aquesta entrevista s’ha realitzat durant un viatge a Guatemala finançat per l’organització Mugarik Gabe en el marc de la seva campanya Bizitza Jokoan [La vida en joc], que pretén evidenciar la situació de persecució i vulnerabilitat que enfronten els col·lectius i persones defensores de drets humans i ambientals.
Catalunya Plural, 2024 
