Políticament i culturalment, els Estats Units poden estar més dividits que mai, però encara hi ha temes que uneixen la gran majoria de la població —sigui de dretes o d’esquerres, home o dona, urbà o rural—: l’amor pel bàsquet, el gust per la pizza i l’odi a les companyies d’assegurances sanitàries.
La fascinació pública per l’assassinat a ple dia de Brian Thompson, conseller delegat de UnitedHealthcare, a Nova York el passat 4 de desembre, no té a veure amb l’atractiu físic de l’acusat assassí —Luigi Mangione, de 26 anys— ni amb el fet que aquest sabés burlar la policia novaiorquesa, notòriament corrupta i incompetent, fugint en bicicleta.
No, la fascinació que genera l’episodi apunta a alguna cosa molt més bàsica: tots ens podem imaginar el mòbil de l’assassí. Qualsevol que hagi tingut interacció amb alguna de les asseguradores privades del país ha maleït les seves altíssimes quotes i les seves tàctiques perverses, òbviament pensades per no complir amb la seva obligació: ajudar els seus contribuidors a sufragar les despeses astronòmiques que sovint es cobren pels serveis mèdics en aquest país.
Malgrat la reforma impulsada per Barack Obama, als Estats Units encara hi ha uns 26 milions de persones sense assegurança mèdica, un problema que causa unes 45.000 morts a l’any. Dels que sí tenen assegurança, més de la meitat experimenta problemes, donada la freqüència amb què les companyies d’assegurances els neguen cobrir les despeses incurrides, cada vegada més a cop d’algorisme. El deute mèdic col·lectiu del país ascendeix a 220 mil milions de dòlars i causa 650.000 bancarotes a l’any.
Des de la detenció de Mangione, el 9 de desembre, els mitjans nord-americans s’han esforçat a explicar un enigma aparent: què pot haver portat a un descendent d’una família acomodada i influent, amb diplomes de prestigiosos centres educatius —inclosa la Universitat de Pennsilvània— i un futur prometedor, a adoptar el modus operandi d’un anarquista del segle XIX?
No han escassejat les especulacions. Sembla que, malgrat la seva jove edat, Mangione va tenir bastantes interaccions amb el sistema mèdic donats els seus molts problemes físics, incloent una deformitat vertebral que li produïa un dolor insofrible. Al mateix temps, les seves moltes i diverses lectures —que comentava en línia i amb amics— apunten a un malestar espiritual potser igual de dolorós. Mangione estava inquiet, en busca d’alguna cosa: va llegir amb certa admiració a Ted Kaczynski, millor conegut com el “Unabomber”; va fer surf a Hawai; va estudiar com posar-se en forma; va viatjar al Japó per escriure i meditar a les muntanyes; va criticar l’alienació de la vida tecnologitzada i el poder de les grans empreses.
Curiosament, els mateixos mitjans que han dedicat dotzenes d’articles a perfilar Mangione s’han negat a compartir el breu text manuscrit que portava amb ell quan va ser detingut, i que inicialment només el periodista Ken Klippenstein s’atrevir a publicar íntegrament al seu Substack.
El text, concís i coherent, està dirigit al FBI i pensat per facilitar-li la feina. Mangione l’obre dient als agents que no perdin temps a buscar còmplices perquè ell va preparar l’atemptat sol, valent-se de la seva perícia com a enginyer informàtic (fins i tot va construir la seva pròpia pistola amb una impressora 3D). També explica el seu mòbil: subratlla que “algú havia de fer-ho”. En aquest sentit, dóna dos dades clau. Primer, “els Estats Units tenen el sistema sanitari més car del món, però ocupem la posició 42 en termes d’esperança de vida”. Segon, UnitedHealthcare, la companyia d’assegurances més gran del país, gaudeix d’uns “guanys immensos” que s’han generat a costa de “l’abús del nostre país”.
Tot i que són “molts els que han il·luminat la corrupció i la cobdícia” que nodreixen el sistema —“jo no pretenc ser la persona més qualificada per exposar tot l’argument”, admet— la conclusió és clara: “els problemes simplement romanen”. “A aquestes alçades” —conclou—“ja no és una qüestió de coneixement, sinó de jocs de poder. Evidentment, sóc el primer a afrontar això amb una honestedat tan brutal”.
El contraargument òbvi és que Brian Thompson i l’empresa que dirigia només són símptomes d’un problema molt més sistèmic: l’absència d’un sistema sanitari públic per a la gran part de la població que no pot recórrer a Medicaid (que cobreix els més pobres) o Medicare (que cobreix els jubilats). Si la major part de la sanitat està en mans privades i administrada amb fins de lucre, és perquè el Congrés ho ha permès. El buit que deixa Thompson el ocuparà un altre igual.
Tot i així, l’acció de Mangione, si es confirma la seva autoria, ha tingut un poder simbòlic excepcional, i no només perquè el jove s’ha atrevit a convertir en realitat una fantasia de venjança que molts hem acariciat en algun moment de frustració extrema.
El que crida l’atenció del cas és que resisteix qualsevol explicació reductora. Si el presumpte assassí no hagués estat un jove italoamericà ben educat sinó, per exemple, un musulmà, un home afroamericà o un immigrant llatí, l’assassinat s’hauria explicat recorrent als prejudicis de sempre i la consabuda demonització del col·lectiu en qüestió. De manera similar, si Mangione hagués tingut una afiliació política clara —en lloc de rebutjar, com sembla haver fet, posicions de dreta i esquerra a favor d’un descontentament generalitzat i un enfocament en l’autoajuda—, també hauria estat més fàcil desactivar el potencial simbòlic de l’assassinat.
El curiós, però, és que les circumstàncies concretes en què es va produir l’assassinat de Thompson el converteixen en una acció gairebé bipartidista que ha aconseguit transcendir les profundes esquerdes que divideixen aquest país. El mateix fet que aquest acte, a totes llums descabellat i il·legal, ens hagi semblat a molts comprensible —i que Mangione es convertís, d’un dia per l’altre, en heroi popular—, revela la profunda falta de lògica d’un sistema sanitari incomprensible, cruel i inhumà.
Article original de 
Catalunya Plural, 2024 
