El passat 23 de novembre va tenir lloc la manifestació sobre el dret a l’habitatge més massiva mai ocorreguda a l’estat espanyol. La situació a Catalunya, i particularment a Barcelona, és crítica. Els preus del lloguer creixen a ritmes insostenibles i una part significativa de la població no pot fer-hi front, mentre que una minoria de rentistes i especuladors es beneficien. ‘L’espanyol mitjà’ va haver de dedicar el 43% del seu sou brut al lloguer de la seva llar el 2023, i no ho dic jo, ho diu Fotocasa. Aquesta situació és un problema social total, no generacional, però és encara més greu per als joves, que destinen fins al 93,9% del seu salari per accedir, de mitjana, a un lloguer en solitari. Mentre que els salaris creixen poc, els preus de l’habitatge han augmentat de forma alarmant: entre el 2022 i el 2024, el cost mitjà del metre quadrat a Barcelona ha crescut de 18.3 a 23.1 €, un 26.2%, amb dades d’idealista.
Això no és simplement ‘el mercat, amic’, és la concentració de capital en poques mans. Aquest informe de la cooperativa IDRA assenyala dades escruixidores: en els darrers anys, en torn al 60% de les compres d’habitatges es van fer al comptat, sense hipoteca, per part d’inversors professionals. A més, un 15% d’aquestes transaccions van ser realitzades per estrangers no residents. Entre el 2008 i el 2020, gairebé la meitat dels habitatges matriculats han anat a parar a empreses que gestionen més de vuit immobles, i en la darrera dècada el nombre de grans propietaris (amb més de deu habitatges al seu nom) ha augmentat un 20%. Mentrestant, aquesta situació injusta viu sobre el somni de molts per comprar un pis per viure i un altre ‘que es pagui sol’. Però els somnis, somnis són, i els arrendadors són menys del 6% de la població adulta.
I què fan els governs? Mesures insuficients o directament contraproduents. Tot i que la recent Llei d’Habitatge sembli un avenç, la seva aplicació depèn de les comunitats autònomes i només Catalunya l’ha implementada. A més, regular el lloguer sense limitar el lloguer turístic pot fer fugir els arrendadors del mercat residencial i llogar les seves propietats a turistes, causant gentrificació, empobrint els barris i pujant encara més els preus. El ‘Bono Joven’ és encara més escandalós. Sense un control real dels preus pot convertir-se en una palanca de la inflació, convertint-se, en la pràctica, en una subvenció per als arrendadors.
És evident que són necessàries mesures més ambicioses, però el debat es veu constantment entorpit per interessos privats, grans propietaris, fons voltor, i immobiliàries, que lògicament treballen pels seus interessos. Amb la voluntat de posar llum sobre aquest tema, el passat 27 de novembre Espai Zero Vuit va organitzar un conversatori amb Mariona Segú, reconeguda investigadora de la CY Cergy Paris Université. Segú, autora d’estudis publicats en destacades revistes acadèmiques, va exposar quines polítiques d’habitatge existeixen, com s’han implementat i quins resultats han demostrat. El conversatori, gravat íntegrament, està disponible a la web d’Espai Zero Vuit. El missatge és clar: hi ha un full de ruta basat en evidències i experiències reeixides que podria aplicar-se immediatament per reduir els preus i garantir l’accés a l’habitatge com un dret i no només com un instrument per obtenir beneficis i incrementar la desigualtat.
Hi ha plena evidència que el control de preus són les polítiques més efectives per reduir els preus, sense efectes negatius amb una regulació correcta. Un informe de Mariona Segú i els seus col·legues demostra que l’aplicació del control de preus a Barcelona va aconseguir una disminució del preu dels lloguers sense reduir l’oferta. “En un mercat que no és de competència perfecta, sinó que està controlat per pocs actors, el control de preus pot acostar el mercat a una situació de competència real, ajustant els preus a nivells més justos”, va comentar la Mariona en el conversatori.
És veritat que els controls de preus poden generar efectes secundaris indesitjats, com ara una reducció de l’oferta o la desincentivació de la construcció. Però això no és un motiu per descartar-los, sinó per complementar-los amb altres mesures. Primer, excloure la nova construcció i les renovacions per garantir que els promotors continuïn edificant. Segon, imposar regulacions estrictes i impostos dissuasius sobre qualsevol ús que no sigui lloguer residencial: habitatges turístics, de temporada, segones residències o cases buides. A França, segons l’evidència d’aquest estudi, les taxes sobre habitatges buits han aconseguit reduir els preus de manera significativa. I tot això es podria implementar fàcilment en el nostre territori utilitzant el registre de l’IBI per classificar els usos de les propietats.
Hi ha dues altres línies d’acció amb efectivitat provada: les restriccions al mercat i l’habitatge públic de lloguer. Primer, es podrien aplicar impostos contundents a inversors estrangers o no residents, com fan Califòrnia i Singapur, prohibir la construcció de segones residències, tal com ja s’està fent a Suïssa i altres zones, i establir recàrrecs sobre operacions especulatives, com a Singapur o la Xina. Segon, és imprescindible crear un parc d’habitatge públic destinat exclusivament al lloguer. A Espanya, la venda d’habitatge públic és un error històric que perpetua la crisi. Invertir en la construcció o la compra d’habitatges per posar-los al servei del bé comú és una prioritat urgent.
Aquesta és la ruta. L’evidència és clara i les dades són contundents. Si el govern no aplica aquestes mesures, no serà per desconeixement, sinó per falta de voluntat política. Com a investigador, no acostumo a tenir un to tan vehement, però la situació és crítica. A Espai Zero Vuit, estem disposats a donar la batalla amb arguments i dades. Les polítiques equivocades o aplicades de manera aïllada no només són insuficients, sinó que agreugen el problema. És imprescindible una estratègia integral, ambiciosa i basada en l’evidència per garantir que l’habitatge deixi de ser un privilegi en mans de pocs i torni a ser un dret accessible. Durant els propers mesos, organitzarem xerrades i debats per aprofundir en aquestes propostes i compartir les dades amb qui vulgui escoltar-les. Encara estem a temps de canviar el rumb.
Catalunya Plural, 2024 
