2024 ha estat un any intens i a Barcelona ple de paradoxes. Si no passa res, fins i tot és probable que Jaume Collboni guanyi les eleccions de 2027 de carrer, entre no obrir la boca, executar les obres dels seus antecessors al poder i veure com aquests cauen en la irrellevància, potser per això ara s’han posat les piles i comencen a votar amb els socialistes un cop Ada Colau ha tocat el dos, encara que no hi fos com a cap de l’oposició des de maig de 2023, quan no acceptà la seva derrota electoral.
Collboni guanyà el vot d’esquerres entre la inacció dels Comuns als barris, que mai es preocuparen per conèixer de veritat malgrat el desig d’alguns, com servidor, i l’envelliment de la població, acostumada a depositar la papereta en favor del clavell per inèrcia davant l’absència de propostes reals del progressisme.
Nosaltres portem setmanes a Can Peguera i ara comencem a recórrer la Guineueta. El meu interès per allò que encara roman de les Cases Barates dels anys vint, unit a obligacions laborals que consisteixen a passejar amb els meus alumnes, m’ha dut aquestes darreres setmanes a passejar pel Bon Pastor, entre el passat i l’actualitat.
El primer em condueix a un toc inaugural d’invisibilitat. Baixo des de Sant Andreu, i al carrer de Parellada topo amb un mur divisori. Si tot anés bé –així s’arribà a plantejar– tindríem un enorme parc per a milers de ciutadans, però ara aquest tram és un impossible, com impossible és accedir al limbe entre zones per on vull caminar, el torrent de l’Estadella, un polígon amb matolls als costats, una característica ben normal degut a les aigües, sense incidència a la superfície.
Aquest tram, un veritable desert excepte pels seus treballadors, és un zigzagueig ple de moltes històries, entre d’altres la del Bon Pastor, una de les darreres agregacions, la del 1944, quan Barcelona opta per afegir al seu territori aquest pedaç de Santa Coloma, així com el Baró de Viver. Aquesta annexió mai figura als manuals, prova de com la seva existència és discutible fins i tot en la contemporaneïtat, com veurem a continuació.
Ambdós espais comparteixen tenir grups de vivendes de cases barates. El nostre protagonista era amb anterioritat el domini incontestat d’Enric Sanchis i Ros, empresari químic i benefactor de l’indret, on arribem mentre notem sense gaire dificultat la seva morfologia, apartada de qualsevol altre centre urbà, indici de marginalitat, quelcom corroborat quan veiem la fàbrica del gran home, emblemàtica pels veïns i mig caiguda, res sorprenent a la capital catalana si coneixem una mica les accions a l’extraradi.
La situació de l’immoble és la mateixa des de fa anys i, sens dubte, no hem de ser uns genis per a plantejar-lo, la situació es revertiria amb un equipament, bé un centre de memòria, bé una Casa multiusos del Bon Pastor. Hi ha exemples a la ciutat per aplicar-los, altra cosa és que l’Ajuntament hagi posat mai els peus en aquest entorn, molt millorat al llarg dels darrers decennis i amb intervencions notables, des del nou mercat al reallotjament dels habitants del vell polígon de 1929, aquí batejat en honor de Milans del Bosch, no el del 23F, sinó el seu familiar amb galons durant la dictadura de Primo de Rivera.
Eren 784 cases, erigides en ple pla d’allau. La dada podria recordar als lectors la Dana de València i el gust del poder per tractar bé els més pobres. Durant dècades aquestes finques de planta baixa guanyaren pes i foren mítiques a modo suo. La seva demolició entra dins les dinàmiques del suposat progrés, en aquest cas ben beneficiós pels hereus dels pobladors dels orígens.
Escriure sobre això, mentre tinc molt present com ara els néts tenen pisos moderns, recorda massa a la postguerra europea i a pel·lícules italianes on l’aspiració dels clans era deixar enrera la misèria de les barraques per tenir un pis gràcies a l’Estat, una anomalia a Espanya molt mencionada aquestes setmanes, fins ara des de la sòlita retòrica buida, sobretot quan a Barcelona augmenten les tendes de campanya casuals, a ubicar allà on sigui, de la Rambla a monuments de l’Eixample. Si s’hi apropen podran ratificar-ho.
Les cases barates del Bon Pastor, al desembre de 2024, són un poema èpic i tràgic. Unes poques són un museu del record, les altres moren a poc a poc a l’espera de ser escombrades. La meva visita pretenia ser un comiat per a fotografiar les seves runes. Ho vaig aconseguir gràcies als actuals inquilins, els ferrallers africans, els quals les empren per a emmagatzemar les seves fortunes, recol·lectades entre contenidors i donacions de tots aquells ansiosos per a alliberar-se de la merda, aquesta és la paraula, no ens enganyem.
Un jove del Senegal em convida a passar i a immortalitzar el desastre. Fora bonic fer-li cinc cèntims del motiu de la meva presència. Totes aquestes bigues, portes i finestres manquen de narrador i és un fet volgut. Així com ell aprofita l’abandonament d’altres hi transcorregueren la seva existència entre aquestes quatre parets esfondrades, aliens a la civilització barcelonina, feliç per a emmarcar la seva biografia en un marc irreal que no copsa tots els seus quilòmetres, com si s’avergonyís de la pluralitat emanada per totes les urbs del seu teixit; algunes foren antics pobles, d’altres condescendències municipals, cossos exiliats dels altres per decret, prohibits d’història, excepte per a l’anecdotari.
Vaig pel polígon. El sentiment és bell i angoixant. Quan acabo la sessió refaig el camí. A la fàbrica de Sanchis hi ha un mural que tindrà més de vint anys i diagnostica amb precisió clínica els mals del mercat immobiliari a Espanya. Haurien de declarar-lo patrimoni. El seu error és lluir al Bon Pastor, una mica com el del carrer Monturiol del Clot sobre l’ús de la bici. El feren els veïns fa més de trenta anys i la seva descomposició és crítica pel desinterès dels governs progressistes a l’esquerra de l’esquerra que són els moviments veïnals autèntics. Aquesta Barcelona que lluita des de la seva pell no té ingredients de la façana perfecta per a publicitar la marca malgrat ser reial i ben ignorada. Bon any nou.
Catalunya Plural, 2024 
