Sens dubte, Catalunya pateix de barcelonacentrisme. La potència de la capital, a nivell polític, econòmic, social o cultural, fa oblidar, en moltes ocasions, que la seva realitat urbana és inextricable de la seva pròpia perifèria metropolitana, així com del seu context natural. Els investigadors Álex Govers-López i Tomás Rojas Valenzuela, juntament amb mi mateix, hem publicat recentment a la Revista Migraciones, l’article ‘Ordenant la ciutat: dispositius territorials i intervencions comunitàries a l’Hospitalet de Llobregat‘, un intent de remarcar les similituds i diferències en la gestió pública d’elements com l’espai públic, la seguretat i la convivència que manté aquesta ciutat respecte d’altres, i sense oblidar elements significatius, com la proximitat a Barcelona.
L’Hospitalet de Llobregat és la segona ciutat més poblada de Catalunya i té espais urbans entre els més densos d’Europa. El seu caràcter de llar d’acollida de les diferents onades de migració arribades a Barcelona durant dècades, moltes provinents d’Andalusia o Aragó, però també d’Àfrica, Llatinoamèrica o Àsia, sempre m’ha cridat l’atenció, però què us porta a vosaltres a interessar-vos per l’Hospitalet com a objecte d’estudi?
Àlex Govers-López (AGL): Em vaig interessar a l’Hospitalet de Llobregat (LH) arran de l’elaboració de la meva tesi doctoral. La meva recerca se centra en l’existència d’una xarxa de ciutats europees que intercanvien polítiques públiques sobre seguretat ciutadana i prevenció d’extremismes. Descobreixo el cas de LH com un cas que destaca en el context de l’estat espanyol, ja que no és una ciutat que hagi viscut episodis històrics problemàtics que solen donar pas a l’aplicació d’aquest tipus de mesures, però, així i tot, té una llarga trajectòria en relació amb la gestió de la convivència.
Tomás Rojas Valenzuela (TRV): Com a sociòleg xilè especialitzat en temes urbans, em va cridar molt l’atenció les característiques de les perifèries de Barcelona la primera vegada que vaig venir a Catalunya fa sis anys. Em refereixo a aquesta forma urbana compacta, tensa i ordenada, tan estranya pels paràmetres d’un llatinoamericà, alhora que un espai de concentració de població d’origen estranger. El meu primer contacte amb LH va ser a Bellvitge i El Gornal i, posteriorment, vaig començar el meu projecte doctoral vinculat als espais públics urbans i les estratègies de control de seguretat en aquestes zones. Hi vaig trobar elements molt interessants vinculats amb la història de la ciutat, la seva evolució i la seva situació dins del context metropolità.
En certa manera, podríem dir que les perifèries comparteixen gran quantitat d’elements comuns, degut, principalment, al seu caràcter satel·litari de grans poblacions. Quin penseu que serien, urbanísticament, els principals elements significatius de l’Hospitalet com a ciutat?
AGL: Tot i que l’urbanisme en si no és el meu àmbit específic d’estudi, sí que, durant la investigació que ha donat lloc a l’article que hem publicat, m’he adonat que LH el que vol és desmarcar-se del caràcter perifèric de Barcelona, diferenciar-se, i per això crea la seva pròpia Marca, la Marca LH, per atraure inversions privades vinculades al seu espai urbà. Biomèdic (BioPol) o el Districte Cultural, que fa uns quants anys que està en desenvolupament i no sembla acabar d’enlairar-se, però que persegueix situar l’LH com el Brooklyn català.
TRV: Des del meu punt de vista, tres coses principalment. LH com a ciutat d’una centralitat metropolitana molt important, pel que fa a infraestructures, com la via del tren que parteix la localitat, etc., i precisament per això per la seva interconnexió comarcal i, d’altra banda, grans projectes, com esmentava Álex, com ara Plaça Europa o la reforma de Gran Via que suposarà també BioPol, o l’Espai Barça; projectes que responen a una agenda neoliberal molt clara. En segon lloc, el desenvolupament urbà dels seus barris, els quals durant el tardofranquisme, i sota dinàmiques especulatives potents, van arribar a conformar àrees d’alta concentració poblacional sense serveis o equipaments de ciutat, cosa que va donar lloc a una sèrie de lluites veïnals que van aconseguir conquerir certs drets, configurant la mateixa urbs. I, en tercer i darrer lloc, el tema de l’habitatge. És un fenomen generalitzat, però que a LH té característiques interessants, ja que, d’una banda, s’està construint amb destinació a aquelles classes socials de rendes mitjanes-altes i altes, alta gamma, aprofitant el mercat que existeix per això i, de l’altra, LH compta amb barris submergits a la marea general dels desnonaments, l’amuntegament, l’expulsió dels veïns i veïnes.
És clar que, igual que entre països i regions, entre ciutats també es donen específiques relacions centre/perifèria. Com és important la seva proximitat a Barcelona en l’anterior?
AGL: És una relació estranya. Perquè, per una banda, com he comentat abans, LH vol distingir-se com a ciutat independent, deixar de ser coneguda per ser la perifèria de la capital de Catalunya, però, per altra banda, amb el pas del temps s’ha anat apropiant de coses que la mateixa Barcelona no ha volgut. Les llicències de pisos turístics, que Barcelona ha congelat i, fins i tot, perseguit com a oferta irregular, han anat creixent paral·lelament a LH, sobretot als barris propers als límits de la ciutat. Això seria un bon exemple d’aquest tipus de relació.
TRV: A mi, en relació amb això, el que més em preocupa és el tema de l’habitatge. Com diu el meu company, que LH accepta tot allò, o en gran part, que Barcelona no vol. LH i altres ciutats de làrea metropolitana. El tema dels pisos turístics n’és un gran exemple. Gent que s’allotja a LH pensant que és a Barcelona i no ho està. Però és que el Model Barcelona, tan comentat i discutit, desborda els seus propis límits administratius i necessita expansió territorial; els fluxos de grans capitals que se senten atrets per una ciutat com Barcelona salten a altres de properes, cosa que obre la possibilitat que les administracions públiques, com l’Ajuntament local, aprofiti les circumstàncies per transformar el seu espai urbà a través de grans projectes urbanístics. Per exemple, l’actual alcalde (David Quirós, del Partit dels Socialistes de Catalunya – PSC) parla de la creació d’un corredor econòmic vinculat a la nova seu de l’Hospital Clínic, a Barcelona, i la zona de BioPol.
Barcelona sempre s’ha considerat com un gran experiment urbà, l’Hospitalet segueix estratègies diferenciades quant a la seva gestió l’espai públic urbà o s’emmarcaria dins d’un corrent general?
AGL: Una cosa que em sorprèn i LH quant a la gestió del seu espai públic és que malgrat ser, des de fa dècades, probablement des dels noranta o així, una ciutat molt diversa, amb grups de població provinent d’Amèrica Llatina, Àsia i Nord d’Àfrica, durant els anys 2000 la situació comença a observar-se, per part de l’administració local, com a problemàtica. La diversitat comença a ser analitzada des del punt de vista d’un suposat risc de generació de conflictes al voltant de la convivència. L’any 2005, de fet, des de l’Ajuntament es va fer un diagnòstic de la situació en què vivien les diferents comunitats que componien la ciutat, però, a més, es van afegir possibles problemes de convivència. És a partir d’aquest diagnòstic que elaboren el Pla d’Integració a la Nova Ciutadania, el 2005, just el mateix any que s’escriu l’Ordenança de Civisme i Convivència, reglament que regula allò que es pot fer i no es pot fer a l’espai públic. Totes dues es publiquen el mateix any, la qual cosa és força sorprenent, perquè, per una banda, s’actua per prevenir els potencials conflictes vinculats a la diversitat a la ciutat i, de l’altra, i teòricament sense cap mena de vinculació, es determina quins tipus de comportaments no estan permesos a l’espai públic.
TRV: LH se submergeix, o es vol submergir, en la lògica de la producció neoliberal de l’espai urbà. Això obeeix a una acceptació o consolidació d’una forma determinada d’entendre com es governa, o gestiona més aviat, una ciutat. Cosa que els polítics de LH han abraçat, i fins i tot aprofundit. Per exemple, en la declaració com a laboratori urbà de la gestió de l’espai públic en relació amb la nova població d’origen estranger, arribats a finals dels noranta i principis dels 2000. Aquí es posen en marxa polítiques de garrot i pastanaga, on van de la mà dels dispositius de foment de la convivència i gestió de la diversitat, conjuntament amb altres relacionats amb la seguretat. Jo relaciono això, a més, amb certs projectes d’interès privat que veien necessari establir aquest tipus de polítiques de pacificació i control social. És aquí on les regulacions, les ordenances, van proposant objectius, criteris, establint conceptes sobre què es pot fer i no es pot fer al carrer.
Quines serien aquestes estratègies, principalment?
AGL: A LH hi ha dos tipus de polítiques, per una banda, aquelles que s’apliquen sobre la totalitat de la població de LH, com podria ser l’Ordenança de Civisme i Convivència i, de l’altra, d’altres que són específiques de col·lectius i àrees concretes de la ciutat, els anomenats Plans Integrals. Aquests Plans, contextualitzats, emergeixen a principis dels anys 2000 vinculats als dispositius de gestió de la convivència, i són fruits de demandes de col·lectius veïnals de les zones més empobrides, com La Florida o Collblanc, que pressionen l’Ajuntament davant la manca d’espais i serveis públics, per exemple, en relació amb l’habitatge, on algunes famílies o individus no es feien càrrec de les despeses de la comunitat dels edificis on vivien, i també, per formes específiques d’ocupació dels carrers i les places, quan joves i no tan joves es quedaven fins tard escoltant música, fent soroll o, simplement, passant el temps. Els Plans Integrals persegueixen renovar i revitalitzar l’espai urbà a través de millores urbanístiques, així com de la posada en marxa de serveis comunitaris. El que passa és que aquests plans, després d’analitzar-los, tenen una lògica que té com a objectiu mitigar els possibles conflictes a través de l’organització d’activitats que fomentin la barreja entre les comunitats que habiten aquests espais, tot mitjançant una lògica de diàleg cultural o intergeneracional, però que no tenen en compte les característiques estructurals, socioeconòmiques, de les persones a qui van dirigits. Així, no té gaire sentit actuar sobre les famílies o persones que no es poden fer càrrec de les despeses de la comunitat de veïns mitjançant estratègies de diàleg cultural, sense actuar sobre el seu context material, cosa que els impedeix aquesta participació en les despeses d’una manera regular.
TRV: Pel que fa a això, opino, com Àlex, que aquestes estratègies estarien basades en plans d’acció social, plans d’intervenció integral en determinades zones, com la Nord, etc., que serien, més aviat, directrius etèries que proposen la necessitat una convivència i una corresponsabilitat. Aquestes es donarien, simultàniament, amb ordenaments específics de l’espai urbà, com l’Ordenança de Civisme, ja comentada, en un procés que començaria els anys 2000 i que continua, avui dia, amb polítiques com el Pla TETRA, que posa l’accent a una necessitat més gran de control de seguretat d’àrees concretes de LH.
L’Hospitalet és, així, una perifèria que busca la seva pròpia identitat en el marc d’una sèrie de polítiques neoliberals. Per què penseu que es parla tan poc de les poblacions de les perifèries a Catalunya?
AGL: No crec que en aquest sentit aquí siguem diferents. Segons la meva opinió, això reflecteix una tendència generalitzada en els estudis urbans, focalitzats molt més en ciutats globals, com ara Barcelona, o París, Roma, etc., i no tant sobre la perifèria que envolten aquestes urbs. Tot i això, penso que és tot un camp per obrir, per valorar, sobretot des del punt de vista que aquestes ciutats globals depenen de la seva perifèria, la produeixen, són productors de perifèria. No es pot entendre Barcelona sense entendre LH o LH sense entendre Barcelona. Cal posar l’accent en aquesta relació i comprendre-la.
TRV: Jo crec que és possible que des de fora de ciutats com LH no es parli gaire de les perifèries, però això no és així a la perifèria mateixa. Fa anys, dècades, que el Centre d’Estudis de L’Hospitalet produeix literatura, genera discussió i planteja debats que, entre altres coses, parlen sobre la producció de l’espai urbà. I després hi ha periodistes com Montse Santolino, activista, que permanentment està denunciant la segregació, l’estigmatització i tot allò que comporta la vida en una ciutat com LH. D’altra banda, les perifèries són presentades, sovint, com aquesta amalgama de municipis de difícil administració, problemàtics, insegurs, llar de la immigració, que fa que la lectura que se’n fa sigui simple, quan són realment complexos, amb trajectòries històriques molt diferents. És aquí on es perd la discussió. A Catalunya hi ha moltes LH, no només a Barcelona, també a Girona, Tarragona o Lleida on es planteja aquesta subalternitat de la ciutat i tenen coses a aportar en molts sentits: regulació de l’espai públic, habitatge, convivència, que també s’haurien de prendre en compte.
Catalunya Plural, 2024 
