És habitual, últimament, les reflexions que apunten al final dels cicles polítics més recents: el del 15M i el del ‘procés’ sobiranista. S’argumenta que aquests cicles haurien exhaurit la seva capacitat de generar canvis rellevants en els marcs institucionals, en els sistemes de partits o en les expectatives ciutadanes. Sembla raonable. I potser el ‘paradigma dels cicles’ resulta útil per interpretar aquesta successió d’escenaris. La lògica dels cicles, de fet, està ben assentada en l’estudi de l’acció col·lectiva. Les dinàmiques de mobilització social dibuixen onades que irrompen i remeten, però també germinen i produeixen efectes. Els avenços històrics en drets incorporen sempre les empremtes d’aquests processos d’implicació ciutadana. Té sentit, doncs, formular certes preguntes al voltant del cicle d’acció col·lectiva dels últims quinze anys: s’ha mobilitzat la ciutadania? Ha servit per a alguna cosa? Explorar les claus de resposta a aquestes qüestions requereix abordar tres dimensions: els factors estructurals o de context; els trets que caracteritzen les dinàmiques ciutadanes; i els impactes que s’han anat generant.
1. El context. Amb el segle XXI s’obre un ventall de transicions múltiples (climàtica, tecnològica, habitacional, sociodemogràfica…) que van dibuixant una nova era; un escenari inèdit, més enllà de la societat industrial, on es perfilen trajectòries vitals i reptes col·lectius sense precedents. Es tracta de dimensions de canvi complexes, gens fàcils de desxifrar, travessades per dues potents lògiques transversals: el procés d’individualització i l’esclat combinat d’incerteses i complexitats. La individualització, en clau sociològica, debilita les condicions de vincle entre les persones i la polis (considerada aquesta, almenys, en els seus termes tradicionals). Els espais de vida es van inserint en les ‘gramàtiques de l’ego’. L’erosió de marcs de sociabilitat directa dificulta la construcció de comunitat i d’acció col·lectiva. Es complica fins i tot la possibilitat de reflexions compartides sobre el que és exigible a la política democràtica. Vivim, en segon lloc, un temps social de desconnexions biogràfiques i bretxes múltiples; així com una era ecològica de fenòmens imprevisibles amb impactes socioambientals molt més complexos (des d’onades de calor extrem a ‘danas’ devastadores).
Tot això es trasllada al camp de la política i s’expressa amb força en el conjunt de les seves esferes: en els problemes dels partits tradicionals per processar els canvis; en el desajustament de l’època entre l’agenda clàssica del benestar i l’estructura emergent de fractures i valors… I, amb molta intensitat, en les noves dinàmiques d’acció col·lectiva. De fet, l’anàlisi del cicle recent, connectat al seu context estructural, aporta un primer element rellevant: més enllà de les tradicions ‘movimentistes’ del segle XX, les noves expressions de mobilització han tendit a articular-se en territoris de frontera i intersecció entre les dimensions ecològica, cultural i econòmica que configuren el canvi d’època. Són dinàmiques emergents que forcen les costures de les identitats i els canals mobilitzadors propis de la societat industrial. Les pràctiques, a més, no s’activen des de grans narratives, sinó des de l’experiència dels greuges. El sindicalisme inquilí, el mantero o les Kellys, per exemple, cristal·litzen en el creuament entre eixos laborals, culturals, urbans i de gènere. L’acció col·lectiva davant d’infraestructures que agredixen territoris i ecosistemes (ampliacions de ports o aeroports, per exemple) amalgama la dimensió ecològica amb la transició cap a economies post-creixement.
2. Les dinàmiques. Els moviments socials del cicle recent desbordar algunes ‘routines’ i despleguen un nou repertori d’accions més disruptiu que convencional, tot i que reconeixible des de les pròpies trajectòries vitals de les persones protagonistes (impedir desnonaments, vaga feminista). Emergeixen subjectes que comparteixen situacions d’explotació de les seves respectives vulnerabilitats: el comunitari com a vector bàsic d’acció col·lectiva (marees ciutadanes, aliança contra la pobresa energètica). Es desenvolupa, en clau territorial, una tendència a la ‘presa de l’espai’, a l’ocupació de places, carrers i rotondes (15M, cadena humana de l’11S, ‘revolta pagesa’). Es tracta d’un ventall de pràctiques orientades a l’apropiació social de llocs comuns: més geografia que història; més utopies quotidianes que ideològiques. A la proximitat se sumen les xarxes globals-digitals, les multituds connectades. Ens referíem abans al nou marc tecnològic com a motor d’individualització; sí, però l’esfera digital transforma també solituds en interaccions. El ciberactivisme articula veus més distribuïdes i horitzontals, on es vinculen el testimoni personal i el terreny (virtual) compartit. Internet, com a ecosistema de mobilització, transfereix sabers i repertoris ‘situats’ a escala planetària. Tres exemples. El 8 de març de 2017 es convoca a 50 països la primera vaga feminista; a l’octubre d’aquell mateix any es viralitza el #MeToo. El 2018 el moviment #Fridays4Future emergeix com una estructura digital d’acció climàtica amb accions en 700 ciutats. El 2020 un ciutadà afroamericà (George Floyd) és assassinat per la policia: es propaga a escala mundial el #BlackLivesMatter.
Més enllà de les dinàmiques de mobilització, agafa força en el nou cicle un camp d’acció col·lectiva que situa l’autonomia i la cooperació com a eixos centrals. Han sorgit (o s’han enfortit) un mínim de tres tipus d’experiències: a) les pràctiques de ‘dissidència urbana’: s’emparen amb la tradició llibertària i cristal·litzen en habitatges recuperats, escoles populars, ateneus i espais autogestionats; b) les iniciatives d’‘innovació social’: irrompen després de la gran recessió connectades a la cobertura de necessitats materials i edifiquen vies alternatives de producció i accés a béns comuns (cooperatives de consum agroecològic, espais de criança compartida…) i c) les xarxes de ‘suport mutu’: activen llaços comunitaris per afrontar -per mitjà de lògiques solidàries- vulnerabilitats materials i relacionals que els impactes de la COVID-19 han deixat al descobert. En aquest conjunt d’experiències conflueixen alguns trets que les doten de centralitat en el context més recent d’acció col·lectiva: capacitat d’hibridació amb mobilitzacions socials; orientació a crear i empoderar nous subjectes col·lectius; aposta per generar alternatives amb capacitat de prefigurar, de forma tangible, escenaris més amplis de transformació (comuns urbans i digitals, xarxes de mobilitat col·lectiva i autogestionada…).
3. Els impactes. El canvi d’època emmarca, com hem vist, noves configuracions d’acció col·lectiva, i aquestes generen, a la seva vegada, un renovat ventall d’efectes sobre les polítiques públiques i sobre les formes de governança. En el camp dels moviments socials, els seus impactes recents poden traçar-se sobre avenços en drets bàsics i transició ecològica. El rol del sindicalisme ha estat clau en la reversió de dècades de precarietat laboral (reforma de 2022). El conjunt format per la ‘renda garantida de ciutadania’ (ILP i llei catalana de 2017) més l’‘ingrés mínim vital’ (llei estatal de 2021) ha actuat com un dels eixos centrals de l’escut de protecció davant les conseqüències socials de la gran recessió i la pandèmia. Les dinàmiques de mobilització i proposta ciutadana també han impulsat de manera rellevant la progressiva (i incompleta) construcció del dret a l’habitatge: des de la normativa de 2015 -fruït d’una altra ILP- davant l’emergència habitacional i energètica, fins a la recent llei estatal (2023), que habilita mecanismes de regulació pública dels preus del lloguer. Cal destacar, a Barcelona, l’aprovació pionera de la reserva del 30% per a l’habitatge protegit en sòl urbà, promoguda per una àmplia aliança de moviments socials. En clau ecològica, la implicació popular ha estat fonamental per aturar l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, un projecte arrelat a l’economia fòssil i la irresponsabilitat ambiental.
En el camp prefiguratiu, la incidència més rellevant de les pràctiques socials sobre les esferes de governança es pot observar en l’extensió de les lògiques de comunalització: teixir el comú com a alternativa tant a les burocràcies (on l’estatal i el bé comú es desencadenen) com a la mercantilització de necessitats i relacions. Durant bona part del segle XX, les dicotomies estat/mercat i moviment/institució van generar articulacions col·lectives que avui mostren símptomes d’esgotament. Han sorgit davant d’això processos de reconstrucció del col·lectiu des de la hibridació públic-comunitària; des de la intersecció entre polítiques de proximitat i experiències d’autonomia. Dinàmiques de comunalització que van permeant territoris (pòlems i ecosistemes cooperatius, organització comunitària de les cures), infraestructures socials (xarxes de gestió cívica i patrimoni ciutadà) i vectors clau de la transició ecosocial (des de cooperatives de consum agroecològic a comunitats energètiques o habitatges cooperatius).
4. Apunts finals. Aquest conjunt d’elements, en síntesi, cartografien el cicle més recent d’acció col·lectiva. El context importa sempre, més encara en un escenari com l’actual: un marc de transformacions sistèmiques en allò cultural, ecològic i socioeconòmic. És cert que els processos d’individualització, incertesa i major complexitat imposen unes condicions d’elevada dificultat a l’articulació de vincles i llaços comunitaris. Però fins i tot així, ‘la nau va’. Res no ens porta a concloure que aquests últims anys hagin evidenciat més apatia col·lectiva, o menor capacitat de traduir inquietuds i malestars en impugnacions i alternatives de base. S’han anat alterant, en tot cas, agendes, repertoris, claus organitzatives i producció de significats. També les dinàmiques d’implicació ciutadana han transitat el seu propi canvi d’època. Potser costa reconèixer-les des dels paràmetres del segle XX.
Els moviments socials i les pràctiques d’autonomia creixen també ara en espais d’intersecció. L’antic eix de conflicte capital-treball perd centralitat. Les transicions es disputen en totes les dimensions. El conflicte capital-vida (vida més enllà del treball i en clau ecològica) ha començat a operar com a paradigma on es dirimeixen no només futurs alternatius, sinó la possibilitat mateixa del futur. Les lògiques d’acció col·lectiva es tornen més líquides, més comunitàries i més digitals, de manera simultània. En el nou escenari es reconeixen impactes que amplien drets i també noves hibridacions: estructures públic-comunitàries amb potencial per superar la tensió heretada entre institucionalització i resistència. Tot això anirà generant futures dinàmiques. Fins a quin punt es podran frenar les retòriques d’odi i de punitivisme; de por i d’intolerància? Fins a quin punt es podran incorporar els drets feministes, la renda bàsica, l’habitatge assequible, la habitabilitat del planeta o la democràcia comunal a les clàusules d’un nou contracte ecosocial? No serà fàcil. Però mai ho ha estat. I l’acció col·lectiva d’orientació progressista ha contribuït, en cada conjuntura històrica, a empènyer les fronteres del que és possible. I allà està, també ara.
Catalunya Plural, 2024 
