Des de fa ja uns quants anys es debat amb freqüència sobre un concepte de llibertat política que, sovint, se subsumeix en manifestacions molt específiques d’aquesta com la llibertat d’expressió. Així, la llibertat es resumeix a poder expressar el nostre parer i a tenir la capacitat de poder elegir. El tema de l’elecció, del que significa triar, és un altre meló que donaria per a molt, però millor centrem-nos ara com ara en una cosa més concreta: aquesta llibertat que s’esgota en la capacitat de poder expressar el nostre parer.
En l’acabada d’estrenar segona temporada del joc del calamar s’explora amb suficiència tant la dimensió netament individual com la col·lectiva d’aquesta concepció de la llibertat.
En aquest sentit, individualment, la llibertat es presenta com la possibilitat de triar lliurement participar en els jocs. I col·lectivament, com l’articulació d’una majoria per a decidir si seguir o no jugant després de cada prova.
En principi, atès l’esquema formal plantejat, un podria trobar-se en la temptació de pensar que, efectivament, els participants del joc són respectats en la seva llibertat, tant individualment com col·lectivament i que, per tant, atès que la responsabilitat de començar a jugar i de continuar jugant després és enterament seva, les conseqüències esdevingudes (la mort de punts i tants participants) són també responsabilitat total dels participants, excusant als morbosos organitzadors que, en tot cas, semblaria que simplement fan un experiment social perquè els jugadors es coneguin a si mateixos.
El problema d’aquest plantejament és que assumeix que l’exercici de la llibertat és una cosa que es dona, per ser clàssics en la denominació, de manera pura: un exerceix la llibertat quan tria. En aquest context, no es tenen en compte les diferents circumstàncies i condicionants que predisposen a aquesta elecció: caràcter personal, educació, situació familiar i econòmica, factors sociopolítics, etc.
En la seva versió més extrema, aquest plantejament que ignora tota circumstància particular, porta a plantejaments tan controvertibles com el de la possibilitat de vendre els teus propis òrgans vitals que plantejava Javier Milei en la seva campanya electoral. Segons ell, si una persona decideix vendre lliurement un ronyó a un tercer, qui hauria d’impedir-ho? El cost d’intervenir seria limitar una llibertat que no estaria danyant a un tercer (principi de no-interferència). En realitat, aquests exemples que es donen amb Milei, per macabres que ens semblin, són extremadament útils per a observar, encara que sigui de manera intuïtiva, que alguna cosa està malament en aquest plantejament: si la llibertat d’una persona que embeni voluntàriament un ronyó es resumeix a fer això o morir-se de fam, per exemple, no estem davant una força coercitiva bastant evident?
D’altra banda, quant a la dimensió col·lectiva de la llibertat, per descomptat que hem fonamentat les nostres democràcies liberals representatives en el poder de la majoria. És a dir, aquesta democràcia s’ha presentat de manera ininterrompuda des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial com el paradigma en el qual s’haurien de fonamentar totes les societats polítiques del món perquè es percep a si mateixa com la forma excelsa de tenir en compte el criteri de cada ciutadà. No obstant això, tal com diversos teòrics/as han plantejat, amb Žižek entre ells, perquè una democràcia funcioni ha de compartir-se un marc comú en el qual totes les parts respecten als altres i en el qual allò que es vota no suposi un afront o una cosa inassumible per a una de les parts. Fins a un cert punt, la democràcia funciona adequadament en la mesura en la qual serveix com a criteri de desempat: davant un cert consens, les decisions del dia a dia han de prendre’s d’alguna forma i, tal vegada, la forma més justa i menys arbitrària de fer-ho és consultant a la majoria social.
En canvi, en El joc del calamar, se sotmet a votació una cosa tan crucial com continuar jugant a un joc que pot implicar la mort directa d’aquells que participen en la votació (els jugadors, és clar). Fins a quin punt una majoria pot estar facultada per a prendre aquesta decisió? Aquí, sens dubte, cau en el perill que Tocqueville advertia fa ja llarg temps: una majoria social no pot estar habilitada a prendre decisions abjectes que afectin directament el projecte vital (literalment) dels altres integrants d’una societat perquè, quan ho fa, cau en la tirania de la majoria.
Per a acabar, i per si no fos prou evident la voluntat de l’organització de legitimar el que es fa sobre la base de la responsabilitat exclusiva dels participants, la infiltració del jugador 001 ens ve a recordar contínuament que, malgrat els esforços del jugador 456, els participants no mereixen ser salvats de si mateixos: són egoistes, capritxosos, cruels, etc. Però, és això realment així? Es pot resumir la naturalesa d’aquestes persones sense atendre les circumstàncies que els condicionen? I el més important, es pot legitimar el xou i la barbàrie sobre la base d’una suposada llibertat de decisió?
Catalunya Plural, 2024 
