Per què anava a haver de posseir fronteres els EUA? Això sembla molt segle XIX. D’acord amb les recents declaracions de Donald Trump, les editorials especialitzades en cartografia s’han d’estar fregant les mans.
Per què el Golf de Mèxic es diu així i no Golf d’Amèrica? Per què el Canadà no podria ser l’Estat número 51 dels EUA? (Encara que, sent-ho, representaria una mica més del 50% del territori total del país). I sobre Groenlàndia, què fan els danesos per a treure-li profit? De veritat deixarem a Panamà que gestioni el Canal de Panamà? (la Xina mitjançant). Aquestes han d’haver estat, grosso modo, les preguntes que han ressonat al cap de Donald Trump en els últims dies. En qualsevol cas, el més impactant és que, a hores d’ara, malgrat el delirant que sona, no ens resulta estrany tot això venint d’ell: ens hem acostumat al que antany com a màxim era excepcional.
Per a ser justos, el fenomen Trump no és nou. Almenys, no és una cosa que es dona de forma aïllada sinó, més aviat, la conseqüència o la plasmació d’un brou de cultiu que s’ha anat coent a foc lent durant bastants anys. En nom de la llibertat, l’ona d’una autodenominada incorrecció política s’ha anat obrint pas de manera lenta però sense contemplacions en l’escenari polític internacional. Al final, per què no anava a poder dir-li a un president del govern que m’agrada la fruita? Callar seria hipòcrita.
El fetitxe per antonomàsia que ha servit de combustible per a donar força a aquest prisma de la batalla cultural ha estat la hipòtesi woke. Per als anarcocunyadistes tot és woke. La suposada pèrdua de valors, la dissolució de les categories que en altre temps van tenir sentit i, en definitiva, deixar de cridar a les coses pel seu nom (un nom que sembla una cosa tancada i estanc per a ells, una sort de destí immutable) han afeblit a les nostres societats, segons el seu posicionament. Per descomptat, la caricatura sobre el progressisme que manegen és tan ridícula que un no pot sinó donar-los la raó. Però, és realment així? Estava l’hegemonia cultural en mans de cancel·ladors que ni tan sols tenen clars quins i qui són? Francament, a hores d’ara ja és una cosa que és difícil de saber: l’anarcocunyadisme ha empès amb tanta força, ha enfangat tant el terreny de joc que és com si no hi hagués un passat previ a la seva aparició. Ja ningú pot recordar un temps en el qual el mínim decòrum institucional, per exemple, imperés. De fet, qualsevol indici que aquest torni seria interpretat com una mostra de feblesa i hipocresia o, encara pitjor, de wokisme (que no seria sinó la suma d’aquesta feblesa i hipocresia, però amb cabells de colors).
La llibertat d’expressió com coartada per a la llibertat de bestiesa. Francament, en alguns casos les propostes que ens plouen ens semblen risibles i, així, igual els traiem una cosa positiva: ens amenitzen el dia. Però en moltes ocasions s’estan col·locant temes molt espinosos i molt perillosos damunt de la taula: expansionisme territorial, segregació ètnica o nacional, teories fal·laces sobre la identitat de gènere, abominació dels drets reproductius, etc.
Per descomptat, l’obturació o biaix anarcocunyadista jutjarà que jo m’encamino en direcció a una sort de censura que coarti la llibertat dels ciutadans. Aquí ens trobem davant el problema de l’acudit de la tinta vermella al qual tantes vegades ha recorregut Žižek:
ES UN VIEJO CHISTE de la difunta República Democrática Alemana, un obrero alemán consigue un trabajo en Siberia; sabiendo que todo su correo será leído por los censores, les dice a sus amigos: «Acordemos un código en clave: si os llega una carta mía escrita en tinta azul normal, lo que cuenta es cierto; si está escrita en rojo, es falso.» Al cabo de un mes, a sus amigos les llega la primera carta, escrita con tinta azul: «Aquí todo es maravilloso: las tiendas están llenas, la comida es abundante, los apartamentos son grandes y con buena calefacción, en los cines pasan películas de Occidente y hay muchas chicas guapas dispuestas a tener un romance. Lo único que no se puede conseguir es tinta roja.» (Mis chistes, mi filosofía)
És a dir, la crítica a aquesta forma esperpèntica de comprendre la política s’entén com una voluntat de censura perquè l’única manera de concebre la llibertat demana pensar-la com una llibertat d’expressió sense límits. D’altra banda, no es pensa en el que aquesta noció de llibertat deixa fora i això significa que s’impossibilita visibilitzar les coercions que es donen dins de la mateixa cosmovisió per a mantenir l’statu quo. Així, falta aquí la tinta vermella, una noció de llibertat que no ens porti a la falsa dicotomia d’haver de triar entre la censura i la bestiesa.
Al cap i a la fi, fins fa no tants anys vivíem en societats que, estant molt lluny de ser perfectes, no concebien la insistència d’aquests plantejaments com a norma. I ningú pensava que fossin societats poc lliures o especialment hipòcrites. O potser són els anarcocunyadistes els que ens han il·luminat trencant les il·lusions del vel de maia? En tal cas, gairebé que preferiria haver continuat somiant.
Catalunya Plural, 2024 
