Aquesta primavera es commemora el 80è aniversari de l’alliberament del camp nazi d’extermini de Mauthausen. El 2025 es recorda també el final de la Segona Guerra Mundial. Una representació de la societat civil catalana, encapçalada per l’Amical de Mauthausen i altres camps, serà present el mes de maig a Àustria per assistir als actes que s’hi han organitzat. L’anunci de la commemoració arriba acompanyat d’una bona noticia: el genocida Benjamín Netanyahu, primer ministre d’Israel, no podrà assistir-hi després que el Tribunal Penal Internacional n’hagi ordenat la detenció.
Josep Miret, un conseller de la Generalitat assassinat a Mauthausen
Aquest any serà un bon moment per a retre homenatge a totes les víctimes del nazisme i, en concret, a les catalanes. Però potser seria l’oportunitat de recordar també una figura de la nostra història no prou reivindicada. Catalunya pateix la trista fita històrica que Lluís Companys fos l’únic president democràtic europeu assassinat durant la Segona Guerra Mundial, després de ser detingut per les tropes nazis a França i executat per la dictadura franquista a Montjuïc l’any 1941. No és tan conegut, però, que un conseller del seu Govern, Josep Miret, moriria tres anys més tard, el novembre de 1944, al camp nazi de Mauthausen, després de haver estat ferit en un bombardeig aliat, i posteriorment assassinat per un guàrdia de les SS.
Josep Miret i Musté (Barcelona, 1907), ferm defensor de la unitat de les esquerres, era membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya, partit al que es va afiliar provinent de la Unió Socialista de Catalunya (USC), una de les quatre organitzacions que van fundar el PSUC l’any 1936. Havia estat secretari general de les Joventuts de la USC. Va ser col·laborador de Joan Comorera, que fou conseller de la Generalitat i secretari general del partit. Estava identificat amb el sector més catalanista del PSUC, fet que explicaria que el Partit Comunista d’Espanya (PCE) mai no l’hagi acabat de considerat un dels seus. L’any 1937 va ser nomenat Conseller de Proveïments de la Generalitat: només va exercir el càrrec unes setmanes fins que, després dels Fets de Maig durant els que va mantenir fidel a la Generalitat al costat d’ERC i el PSUC, fou destinat al front de l’Aragó com a comissari polític, però és innegable que va ser conseller del Govern del nostre país. Era un gran aficionat al rugbi i va ser jugador de l’equip de la secció del F.C. Barcelona d’aquest esport.
Després de la derrota de la República es va afegir a la resistència francesa contra l’ocupació nazi. El 30 de novembre de 1942 fou detingut a París. El 16 d’agost del 1943, Josep Miret fou traslladat a Alemanya i reclòs a Mauthausen- Gusen, en concret a un dels seus subcamps, el de Floridsdorf, on va participar en accions de sabotatge a la fabricació d’armes. El novembre de 1944, uns mesos abans de l’alliberament del camp, seria assassinat. El seu germà, Conrad, líder de la guerrilla urbana de la capital ,havia estat executat a la presó de La Santé a París l’any 1942: una placa recorda Conrad Miret com a “mort per França”, segons acord adoptat per unanimitat l’any 2013 pels grups polítics presents al Consell de París; una altra placa va ser instal·lada el 2018 a l’edifici que havia estat el seu domicili, al carrer Aribau de Barcelona, per l’Ajuntament presidit per Ada Colau.
De Montserrat Roig a Rosa Toran
Josep Miret apareix citat en el llibre de Montserrat Roig “Els catalans als camps nazis” (Edicions 62, 1977). Segons confessava la mateixa autora, Josep Benet la va “embolicar” a escriure una obra, publicada durant la transició, que va ser fonamental per entendre una part essencial de la nostra història que havia estat amagada durant la dictadura. Artur London, en la Presentació del llibre, explica les circumstàncies de la detenció i la mort de Miret a qui defineix com a “ministre de la Generalitat”. I Montserrat Roig el cita en setze pàgines diferents.
Durant els anys de governs convergents la recuperació de la memòria democràtica no va entrar en les prioritats de Jordi Pujol. Va caldre esperar al govern catalanista i d’esquerres per a que el conseller de Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, al costat de l’Amical de Mauthausen, retés, al camp d’Ebensee, l’any 2005, un primer homenatge oficial a Josep Miret, en el transcurs dels actes del 60è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, Saura va afirmar que li resultava “sorprenent” que un exconseller de la Generalitat com Miret no hagués estat homenatjat pel Govern català amb anterioritat, fet que va atribuir a “una situació d’oblit generalitzat i amnèsia històrica” durant els anys posteriors al franquisme. Fou la primera vegada, vint-i-cinc anys després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, que un conseller de la Generalitat participava en un acte similar.
La figura de Miret va ser objecte d’un llibre publicat per la historiadora Rosa Toran, “Josep Miret Musté (1907-1944). Conseller de la Generalitat, deportat i mort a Mauthausen. Militància política, acció institucional i lluita antifeixista” (Edicions 62, 2017) amb pròleg del catedràtic Josep Fontana. Rosa Toran ens permet apropar-nos a la trajectòria vital i política de Miret, fins la seva mort a mans de Hans Bühner. membre de les SS.
L’Ajuntament de Barcelona havia batejat amb el seu nom un carrer al barri de Sant Martí, l’any 1984, essent alcalde de la ciutat Pasqual Maragall, quan el PSUC tenia al consistori tres dels seus dirigents: Jordi Solé Tura, Jordi Borja i Jordi Conill. I més recentment, l’any 2023, es va decidir dedicar-li una de les llambordes anomenades “Stolpersteine” en memòria de la víctimes del nazisme, al carrer Aribau, després del treball realitzat per l’alumnat de l’Institut Teresa Pàmies.
El 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis seria un bon moment per a que el Govern de la Generalitat, el Parlament, i també en l’àmbit esportiu el FC Barcelona, recuperessin amb major decisió la personalitat de Josep Miret i la seva trajectòria al servei de la llibertat. Des de fa anys, l’historiador i responsable de l’Arxiu del PSUC, Marià Hispano, reivindica la instal·lació d’una placa al Palau de la Generalitat, que recordi la figura d’aquell conseller del govern català. En tot cas, aquest 2025 s’hauria de plantejar la celebració d’un acte de reconeixement institucional i de país a la seva memòria. Seria de justícia, però també l’oportunitat de posar en valor una figura que aporta prestigi europeu i internacional a la lluita de Catalunya per la llibertat.
Les polítiques de memòria, eix de la confrontació esquerra-dreta
Avui, la Memòria Democràtica en relació al franquisme i la dictadura es configura com un element clau en la distinció entre les forces progressistes i la dreta i l’extrema dreta. EL PP i Vox han emprés una lluita aferrissada contra les polítiques públiques de Memòria. Ara es neguen a participar en els actes en record de l’etapa que, enmig d’incomptables mobilitzacions socials i polítiques que reivindicaven la democràcia, es va obrir a Espanya, fa cinquanta anys, amb la mort del general Franco. Un grup de suposats intel·lectuals conservadors, inclosos alguns ex socialistes penedits, s’oposen a la commemoració i denuncien “la mistificació històrica i la seva miserable recurrència a la Guerra Civil i a la memòria històrica”. La dreta no vol recordar perquè té molt a amagar i perquè, en bona part, és hereva dels sectors que van donar suport a la dictadura. Els darrers mesos s’han produït episodis vergonyosos com el protagonitzat pel president del Parlament balear, Gabriel Le Senne, de Vox, estripant la fotografia d’Aurora Picornell i Ses Roges des Molinar, assassinades pels falangistes l’any 1937. PP i Vox volen substituir les Lleis de Memòria de diverses comunitats autònomes per lleis anomenades cínicament “de Concòrdia”.
El 2025 és una bona oportunitat per desmuntar els discursos que pretenen blanquejar el franquisme i per denunciar la seva complicitat amb el nazisme i el feixisme. Recordar els horrors dels camps nazis i el final de la Segona Guerra Mundial ha de ser també un estímul per lluitar contra l’expansió de l’extrema dreta a casa nostra, a Europa i a Amèrica. Recuperar la història de Josep Miret, i explicar-la a la gent jove, ens pot ajudar en uns objectius que ell hauria compartit.
Jaume Bosch
Advocat. Exdiputat al Parlament. Ponent de l’Estatut de 2006
Catalunya Plural, 2024 
