Era un altre dia dels Sants Innocents, 28 de desembre de 2024, quan les persones afectades per l’ingrés mínim vital es van plantar novament davant del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. Convocades per la Plataforma RMI teu Dret, en una acció secundada per desenes d’organitzacions i col·lectius, per quart any consecutiu les afectades per la mala gestió d’aquesta prestació volien recordar que l’IMV —que es va presentar com una taula de salvament, com un recurs per no deixar ningú enrere, com la materialització d’un dret social— els està fent la vida més difícil. Converteix la seva mera supervivència en una espècie de prova contínua davant d’una burocràcia sense rigor ni sentit.
No és una mala broma. És la realitat de tantes persones que senten que les han enganyat. En el manifest d’aquella mobilització reconeixien que sí, que es concentraven un dissabte i allà no hi hauria ningú que els pogués rebre. Què més dona, es responien, mai ens reben. De l’altre costat el que troben sempre és una administració “llunyana i estranya, que no contesta a les reclamacions, que no té a bé explicar els procediments personalment i de manera clara i senzilla i que ens obliga a acudir a la seu judicial de manera impúdica, com una innocentada diària”, denunciaven en el document.
Ja ha passat gairebé un lustre després que moltes i molts sospiressin alleujats en escoltar per les notícies que estaven fora de perill, que el govern no volia que la gent visqués en la misèria, que es posarien a treballar perquè una nova prestació social esquivés totes les problemàtiques que ja tanta gent patia (burocratització massiva, falta de cobertura, condicionalitat) amb moltes rendes mínimes, cuidant aquella gent que vivia al límit i que havia acabat de caure amb la pandèmia.
Que l’IMV hagi estat un fracàs des de la seva concepció, que hagi sumat als grans retards amb què va començar, o les moltes dificultats per sol·licitar-lo, una actualització deficitària que, al passar molt de temps després, reclama quantitats elevades a aquells que justament el van demanar per no tenir diners, no és només una altra decepció ideològica, una desil·lusió més amb l’esquerra. Ha estat (i és) l’origen de molt de patiment i dolor, incertesa, ràbia, angoixa, sentiment d’abandonament, pensaments suïcides, desesperació, saturació, desconfiança en les institucions i, de nou, patiment.
No ho estic imaginant, ho expliquen any rere any en el comunicat del dia dels Sants Innocents: en aquesta ocasió ho han anomenat “Ingress Màxim Mortal”: “la renda garantida és una innocentada quan no garanteix viure, sinó que, al contrari, suposa una barrera a la millora d’ingressos. I mortal perquè et moriràs de por quan et reclamin els milers d’euros superats del màxim per treballar, o per canviar de situació familiar…”. Un patiment que coneixen massa bé les perceptoras d’aquesta ajuda, que s’han unit en espais com la Plataforma d’Afectats de l’IMV, per defensar-se juntes i les que a vegades ja no tenen forces. Persones corrents que han hagut gairebé de formar-se en dret administratiu per accedir o conservar l’ajuda, per defensar-se de les disfuncions de la seva gestió. Persones per a les quals informar-se sobre la situació del seu subsidi, averiguar per què varia la quantia, o les raons per les quals els reclamen un deute, ha esdevingut gairebé una feina. Dones i homes, a qui cada cop els costa més fer un forat a les seves justes demandes als mitjans de comunicació o a l’agenda pública.
Entre les dinàmiques de deshumanització que ens immunitzen davant el patiment dels altres, l’acceleració dels temes dels quals es parla, el desapego del debat públic de les realitats quotidianes, milers de persones segueixen patint les conseqüències d’unes polítiques públiques no pensades amb cura, construïdes des del paradigma aporofòbic que a les persones empobrides s’ha de vigilar perquè no facin trampes, inventant proves i proves per a aquesta gimcana en absolut divertida necessària per a la supervivència, evitant reparar errors que només afegeixen inseguretat respecte al futur. Una administració que reclama sense pietat deutes generats pels seus propis errors, que no respon ni al Defensor del Poble quan aquest li demana que expliqui quines mesures prendrà contra aquesta persecució econòmica de qui ja està empobrit, una administració que permet contradiccions absurdes, com obligar les perceptoras de l’IMV a la devolució dels “bons tèrmics” rebuts l’any anterior. Un “diners d’anada i tornada”, com ho anomenen en el manifest de RMI teu dret.
Legislar contra el patiment, governar contra el patiment, hauria de ser una base indiscutible. Moltes de les persones que reben l’IMV, com gran part de la població d’aquest país, són persones que no tenen, ni probablement tindran, fàcil encaix en el món laboral. No és que no vulguin treballar, és que el mercat de treball se’ls resisteix: només troben apaños temporals, feines en el sector informal, se’ls considera massa grans, tenen dificultats de conciliació, malalties cròniques. Què més dona: El fet és que evidencien la insuficiència del treball com a forma d’accedir a un mínim necessari per viure. I, tanmateix, subsidis com l’IMV es creen sota la ficció que la pobresa i l’exclusió del treball són coses provisionals, i alhora estables, ja que castiga tot el temps els canvis de situació de les persones afectades deixant-les sense recursos durant mesos.
Des de la certesa del patiment que pateixen les persones que depenen de subsidis com l’IMV, i la constatació de l’estructural inestabilitat de la vida, cobra especialment sentit la implementació d’una renda bàsica. Un dret universal com la sanitat, com l’educació, com el vot, que no depengui de la conjuntura, al qual puguem accedir totes i tots, sense estar sotmesos a les “innocentades” constants d’una administració que sembla haver acceptat que patir és el que els correspon a les persones empobrides. Una política contra el patiment que assembli un sòl material comú, des d’on poder construir una societat més justa. No faltaran qui diguin que això és impossible, que el que cal fer és millorar els subsidis existents per lluitar contra la pobresa mentre que pensar en una prestació universal i incondicional és una flipada. Són els mateixos que segueixen sense solucionar els problemes que generen aquestes rendes mínimes, mentre flipen augmentant el pressupost per a defensa, invertint milers de milions en tecnologia puntera per vigilar les fronteres, mentre són incapaços de posar en marxa una gestió eficaç de l’IMV.
Catalunya Plural, 2024 
