“Uauuu!!”. Me’n vaig de l’estudi retenint aquesta exclamació i la cara de grata sorpresa de la Joana en entrar a l’estudi de gravació -on està a punt d’enregistrar la base instrumental del seu primer llargmetratge de ficció- seguit de la pregunta al Jaume i en Marçal: -“Fa molt temps que hi sou?” I de la resposta d’ambdós: -“Mmm,… Des de l’any 93”.
Mentre tanco la porta de l’estudi em ve a la memòria la covid, sí la maleïda pandèmia que ben aviat farà cinc anys que va irrompre en les nostres vides… I recordo el Cardedeu Fest, el festival que vam muntar al barri on cada veí i veïna es preparava la seva actuació per a quan li toqués actuar i on els veïns “amb nom i cognom” van passar a ser veïns amb nom de pila, i se’m fa present la 2a edició de Cardedeu Fest, on dues siluetes es retallaven al capdamunt del terrat i el Tibidabo -junt amb el sol que ja es ponia- els hi feia de fons d’escenari, i on en Joan, després d’agrair l’oportunitat que se li brindà per ser en aquest Festival, va cloure la seva participació amb “Paraules d’amor”.
I l’exclamació de la Joana, guitarra i segona veu de Les Al·lèrgiques al Pol·len, ha sigut com la primera imatge d’un desplegable que m’ha dut fins aquelles “Paraules d’Amor” del maig de 2020, i m’ha fet pensar que gairebé cinc anys més tard torna a sonar, aquest cop de mà de Les Al·lèrgiques al Pol·len, en col·laboració amb l’autor, aquell veí que va passar a ser veí amb nom de pila, en Joan, en Joan Manuel Serrat.
I qui ens ho hauria de dir que aquell festival de carrer que va néixer en plena pandèmia seria la guspira d’aquesta col·laboració entre dues generacions, entre aquell veí amb nom i cognom i un grup de joves músiques que tenen molt a dir.
Això em fa pensar que potser no ho hem oblidat tot d’aquells dies què vam descobrir el nostre barri, els nostres carrers, els nostres veïns i veïnes, i que trobar-nos continua sent un bon motiu per fer petar la xerrada i desitjar-nos que avui sigui un gran dia.
Catalunya Plural, 2024 
