El dissabte 7 d’octubre de 2023 em vaig despertar tard, al voltant de les 9 del matí. Generalment el meu fill, que aleshores tenia 5 anys, es desperta cap a les 7 del matí i jo encara més aviat, no importa si és dissabte o entre setmana. Però aquell dia, no recordo per què, fins a les 9 no començava la meva jornada. Estrany, però vaig trigar encara una hora després de despertar-me a mirar el telèfon, perquè estava intentant reduir la dependència del dispositiu, i feia algunes setmanes que no dormia amb ell, i el deixava a la cuina durant la nit.
Abans d’entrar a revisar el Whatsapp, i amb el meu fill encara dormint, vaig posar les notícies a la ràdio, i un titular em va posar en alerta de forma instantània: Hamàs havia penetrat en territori israelià amb un nombre indeterminat d’homes armats, a través de diferents punts de la frontera. Això no era qualsevol cosa, si bé semblava que havia estat un atemptat terrorista circumscrit a la frontera i que, molt probablement, no aniria més enllà d’alguns enfrontaments amb l’exèrcit israelià, fins que reduïssin i repel·lissin el grup d’assaltants.
Però no va ser així. En obrir Whatsapp, diferents missatges de col·legues periodistes d’Orient Mitjà inundaven els meus xats amb material audiovisual del que estava succeint, i que circulava per canals no oficials i no verificats. Lamentablement, tot va ser verificat i certificat com a real.
Aquests col·legues em deien que havien estat més de 1.000 terroristes d’Hamàs els que havien entrat, i que estaven ocupant poblacions senceres del sud d’Israel, neutralitzant l’exèrcit, assassinant i segrestant militars i civils. Els primers vídeos que vaig rebre mostraven les imatges gravades per les càmeres dels cascos dels assaltants, en què es veia com disparaven a sang freda contra els militars israelians en els llocs de control i vigilància de la frontera. Estava en estat de xoc. El que estava presenciant era inaudit, i vaig tenir molt clar des del primer moment que no era un esdeveniment més en l’esquizofrènia d’aquella regió. Era un punt i a part, si no un punt i final.
Per alguna raó que mai aconseguiré entendre, Hamàs va pensar que seria una bona idea matar més de mil persones, moltes d’elles civils desarmades, i d’aquesta manera pressionar el govern israelià. Va ser un suïcidi col·lectiu, i ho sabien.
Després d’una bona estona sense poder desenganxar-me de la pantalla i intentant buscar tota la informació possible en mitjans internacionals, vaig comentar amb un bon amic, professor d’Universitat, que em va preguntar la meva opinió sobre el que estava succeint aquell dia. I això és part del que li vaig escriure aquell dissabte via Whatsapp:
(…) A més, el que està succeint probablement comportarà la mort d’un miler de persones a Gaza en una setmana o deu dies, si ataquen, com segurament faran, amb força aèria i artilleria de manera indiscriminada. Això podria servir a Israel per intentar buscar una resolució final a la situació de bloqueig de Gaza a mitjà termini. Això podria incloure la transferència d’una part de la població a Egipte, una altra part a Cisjordània i una altra a Jordània, anul·lant la franja com a territori palestí. (…)
Està clar que em vaig quedar curt. Declarar una treva 47.000 cadàvers després és un insult a la intel·ligència, però almenys durant alguns dies o setmanes, deixarà de ploure plom. Quinze mesos de guerra han pulveritzat la Franja de Gaza, llar de més de 2 milions de persones, i amb tot, Netanyahu no ha aconseguit alliberar els ostatges i només pot fer-ho pactant un alto el foc amb Hamàs a canvi d’alliberar milers de presoners palestins, molts d’ells menors d’edat i dones en detenció administrativa, sense càrrecs, des de fa mesos o anys.
Bombardejar ciutats és fàcil, només has de tenir l’equipament necessari i les ganes de fer-ho. Les ganes, sí, perquè les raons per fer-ho difícilment es troben si es fa un plantejament mínimament assenyat: matar civils desarmats, bombardejar escoles i hospitals, bombardejar columnes de vehicles d’ajuda humanitària, assassinar a sang freda civils que caminen per rescatar un ferit, impedir l’accés d’ajuda bàsica, matar desenes de periodistes… Tot això són crims de guerra en aquest conflicte i el seu responsable és Benjamin Netanyahu, i per tot això ha de ser jutjat.
La resposta del gabinet de Bibi a l’atac d’Hamàs no és una resposta raonada. És la resposta rabiosa de l’orgull ferit, de l’animal que se sent amenaçat i s’hi llança a tot, perquè tot és el seu enemic. És comprensible que un Estat prengui accions contra un atac tan greu contra la seva població, però no és acceptable que es dugui a terme un càstig col·lectiu tan desmesurat, amb total impunitat i sense rendir comptes davant ningú. Bibi, ells són un grup terrorista, però tu ets el màxim representant de, segons tu, l’únic estat democràtic d’Orient Mitjà. Assassinar 47.000 persones de manera indiscriminada no sembla la millor resposta.
“Quan tens el poder, no necessites la pau”, em va dir una vegada Ahmed, un infermer palestí de Gaza, a qui vaig conèixer a Jerusalem Est el 2003. Ell, originari de Gaza però que feia anys que vivia a Jerusalem, va ser empresonat durant la primera intifada. Va entrar en una presó israeliana per llançar pedres, essent simpatitzant d’Al-Fatah, el partit d’Arafat de caire socialista i no islamista. Després de complir la seva condemna, en va sortir essent simpatitzant d’Hamàs, i amb la prohibició de tornar a Cisjordània: l’obligaven a viure per sempre a Gaza.
Ell, que tenia la seva família, la seva dona, els seus fills, a Cisjordània, va aconseguir un permís, anar-los a visitar i no tornar a Gaza. Vivia a casa seva a Jerusalem Est, i anava a treballar a un hospital palestí d’amagat, esquivant checkpoints, rodejant les muntanyes de Jerusalem. Treballava 96 hores seguides a l’hospital, on vivia en una mena de cambra de neteja, amagat, i després passava 3 dies a casa amb la seva família. Així, totes les setmanes. Havia de canviar de ruta periòdicament, i de vegades tardava una hora i mitja a fer un trajecte que en cotxe serien tan sols 10-15 minuts, però, és clar, el podien detectar molt més ràpid, així que no podia prendre el risc.
Israel només negocia quan se sent molt amenaçat internament o al límit de la seva capacitat operativa. Així van cessar les hostilitats el 2006 a la guerra que va perdre contra Hezbollah al Líban: la societat israeliana no volia més soldats retornant en taüts. I així han cessat temporalment ara a Gaza: sense Hamàs, els seus ciutadans segrestats no tenen garanties de tornar a casa, ni vius ni morts.
Aquest fet hauria de ser suficient perquè qualsevol governant entengués la importància de la ponderació en les seves actuacions i decisions, més quan l’enemic és tan difús com un grup terrorista. Es pot vèncer militarment qui no té por de morir, sí, ha passat a Gaza, però encara que es destrueixi tot el que envolta Hamàs, encara que s’assassinin 47.000 civils més… mentre hi hagi un sol palestí sense por de morir enfrontant-se a les forces israelianes, hi haurà conflicte assegurat. I amb la guerra actual, s’han sembrat dues generacions més d’odi entre israelians i palestins.
L’actuació d’Israel sobre Gaza, a més de ser desproporcionada, il·legal i criminal, respon a la pròpia essència de la construcció de l’Estat d’Israel: eliminar la diferència que pugui suposar una amenaça per a la integritat i la definició de l’Estat d’Israel com a estat jueu.
Ho explica molt bé Ilan Pappe, historiador i professor universitari jueu israelià, al seu llibre The Ethnic Cleansing of Palestine (La Neteja Ètnica de Palestina), publicat fa aproximadament dues dècades, i que vaig descobrir a la llibreria Antoine de Beirut el 2008. En ell descriu, amb abundant informació d’arxius, mitjançant entrevistes i amb documentació oficial, l’estratègia que, abans de la fundació d’Israel, van dur a terme els grups terroristes paramilitars jueus de l’Irgun i el Stern. Aquests grups s’enfrontaven amb bombes a les tropes britàniques del protectorat per forçar la creació de l’estat jueu (recordem, per exemple, l’atemptat contra l’Hotel King George de Jerusalem) i estaven en conflicte amb la població àrab. En el seu fonament hi havia la defensa d’un país només per a jueus, i van idear, planificar i executar l’ocupació, crema i destrucció de centenars de localitats àrabs palestines per forçar la fugida dels seus habitants, confiscar les terres i reduir la població no jueva en aquestes zones, a més d’annexionar-se el territori i posar-lo sota el seu control. Els líders d’aquests grups van ser, un cop fundat l’Estat, dirigents prominents, entre ells Ariel Sharon, Isaac Rabin i Simon Peres.
Aquests grups paramilitars armats, racistes i violents, un cop fundat l’Estat d’Israel, es van integrar al Tzahal (l’exèrcit israelià). Abans de l’existència de l’Irgun i el Stern es va fundar, a principis del segle XX, la Haganà, una organització defensiva per protegir la població jueva europea que havia començat a viure a Palestina a principis de segle.
Hi havien arribat empesos pel Primer Congrés Sionista de de 1897 i pel suport britànic a l’establiment de jueus a Palestina, a través del del Tractat de Balfour de 1917. La Haganà volia donar protecció a la població jueva, que havia estat atacada, de manera salvatge i sanguinària, per població àrab (pogroms de Jerusalem als anys 20 del segle passat o a Hebron el 1929, ciutat de la tomba d’Abraham on sempre hi va haver un reducte de població jueva durant més de dos mil anys). Aquells primers enfrontaments, fa més d’un segle, inicialment estaven vinculats a la gestió de terres de conreu comprades o llogades per jueus per establir-hi les seves granges o kibbutzim. Unes terres sobre les quals la població àrab que històricament les havia conreat perdia atribució.
Amb el Nazisme, la Segona Guerra Mundia i l’alliberament dels Camps d’Extermini, el nombre de jueus que buscaven un lloc a Palestina va augmentar de manera exponencial i les autoritats britàniques no van saber gestionar-ho.
Amb el que aquí comparteixo, només vull intentar aportar una mica més de confusió: tot conflicte armat té unes arrels que, moltes vegades desconeixem, però que cal esforçar-se a identificar. I això no significa que es puguin utilitzar com a justificació: un criminal és un criminal. Però, una cosa està clara: un Estat democràtic no es pot comportar com una organització terrorista.
Tu guanyes, Bibi. Sobretot perquè has neutralitzat la influència de l’Iran a la regió. Això crec que no ens ho esperàvem ningú. Aquí sí que tens un mèrit militar considerable, i el cop que has infligit a Hezbollah és majúscul. Però el que has fet a Gaza, el teu comportament de matón de l’escola, el càstig col·lectiu a tot un poble i la mort de desenes de milers de persones innocents, et col·loca en la categoria de tirà, de la qual t’has erigit màxim exponent. Però saps quina ha estat la teva gran victòria? Que la gent assumeixi diàriament centenars de morts sense immutar-se. La victòria és el cansament respecte al que passa a l’Orient Mitjà. La mandra de no entendre i no voler saber. Ho has aconseguit, l’opinió pública ha assumit que mai no et jutjaran, que mai no hauràs de rendir comptes pels teus crims, i això fa que, en moltes ocasions, la gent no vulgui mirar cap a tu, per no avergonyir-se de no poder fer més per impedir la teva espiral psicòpata.
La inacció global, la manca de voluntat política i el desinterès col·lectiu han perpetuat un conflicte que, lluny de resoldre’s, continua alimentant generacions d’odi i sofriment.
El que passa a Palestina no és un conflicte entre àrabs i jueus, ni un problema entre Hamàs i Israel. El que passa a Palestina, i a Gaza de manera més cruel, és un conflicte de la Humanitat, i tota la Humanitat en pagarà les conseqüències. En paraules de Hannah Arendt: “Que l’home sigui capaç d’acció implica que cal esperar d’ell l’inesperable.” És urgent i responsabilitat de tots que l’acció de la Humanitat a Israel i Palestina sigui una acció d’esperança i no d’odi. Digues-me ingenu, però sense conèixer l’origen i la complexitat d’un conflicte que sembla etern, i davant les dificultats per poder-lo comprendre, difícilment es trobarà una solució justa.
És legítim el dret a la defensa quan un territori és atacat, com ho va ser Israel el 7 d’octubre, però no ho és la magnitud de la seva resposta, ni el menyspreu que mostra l’Estat d’Israel pel poble palestí, a qui colonitza, humilia, tortura i assassina diàriament.
Entendre que es poden criticar tant els atacs salvatges d’Hamàs com el tracte i la resposta criminal i racista de l’Estat d’Israel no et fa equidistant. Al contrari, t’empeny a confrontar la realitat principal d’aquest últim episodi de terror a l’Orient Mitjà: el dolor que sent qui pateix la violència és el mateix, personal i intransferible, independentment de quin col·lectiu sigui.
Fins que no entenguem l’altre com a un mateix, des de la comprensió del dolor que produeix la violència, fins que no assumim que sense justícia no pot haver-hi reparació, difícilment es podrà començar a construir un futur en pau a Palestina. Està a les nostres mans. Tots tenim capacitat d’acció, i cal esperar que els que també tenen capacitat de decisió siguin valents i afrontin aquest conflicte com a propi, perquè de la gestió que es faci a partir d’ara, ens hi va la Humanitat.
La partició de Palestina en dos estats per part de l’ONU es va fer ràpid i malament, sense garantir condicions equitatives per a ambdues parts ni contemplar la realitat demogràfica. Potser ha arribat el moment de tornar a aquell punt i resoldre-ho, reconeixent un Estat Palestí amb continuïtat territorial i que pugui conviure amb Israel… Però, la impossibilitat pràctica i real avui de l’existència d’un Estat Palestí, a causa de múltiples factors com les colònies jueves il·legals, la impossibilitat del retorn dels centenars de milers de refugiats des de 1948, el dèficit de gestió per part de les autoritats civils palestines… empeny a pensar en altres solucions. Quines hi ha?
Catalunya Plural, 2024 
