“Però un amic de la humanitat amb vacil·lants principis morals és un antropòfag de la humanitat”, sosté Lébedev, personatge de Dostoievski en L’Idiota. Quan vaig observar la presa de possessió de Donald Trump el 20 de gener, no vaig poder evitar recordar aquest fragment. Allí estaven els magnats de Meta, Amazon, Alphabet (Google) i Tesla, entre altres. En el cas d’Elon Musk, ningú es podia sorprendre: ja feia temps que s’havia implicat directament en la campanya de Trump i, de fet, tenia responsabilitats en el Departament d’Eficiència Governamental. Pel que fa a altres figures com Bezos o Zuckerberg, potser resulta més sorprenent: Zuckerberg va ser amenaçat per Trump amb “ficar-lo a la presó per a tota la vida”, mentre que Bezos no va tenir una bona relació amb Trump durant el seu primer mandat, ja que l’adquisició del Washington Post el situava en l’òrbita progressista/demòcrata. Però, què ha canviat perquè es produeixin aquests girs?
Si recapitulem, en 2016 Trump va guanyar per primera vegada de manera força inesperada per a les elits econòmiques del país. Es considerava un fenomen estrany, passatger, un outsider que, més aviat que tard, desapareixeria. Tanmateix, 2024 va ser diferent. Després d’eludir múltiples acusacions i problemes legals, Trump va guanyar novament de manera clara. Ja no semblava un fenomen efímer: alguna cosa s’havia consolidat en el seu moviment polític. El seu mandat anterior i els quatre anys d’enfrontament amb l’administració Biden van reforçar aquesta transformació en un polític professional.
Davant d’aquesta segona victòria, les elits econòmiques estaven molt més preparades. En lloc de quedar-se a la defensiva, algunes figures importants van decidir posicionar-se. No es tractava ja de tolerar el president de torn fins on fos possible, sinó de fer valer el poder que havien anat acumulant. El seu objectiu era influir en les decisions del futur president, per tal que no només no els obstaculitzés, sinó que, si era possible, els beneficiés. Al cap i a la fi, les set grans companyies tecnològiques (les “magnífiques”, com s’anomenen les set empreses més capitalitzades de la borsa nord-americana) ja tenien una gran influència sobre la societat nord-americana i sobre bona part del món: dades de consum, gustos, preferències personals, ideologia política, etc.
Mark Zuckerberg és el fundador de Meta, que posseeix Facebook, Instagram o WhatsApp. Jeff Bezos està darrere d’Amazon. Musk, per la seva banda, sabia que, malgrat la seva enorme riquesa, es trobava en cert desavantatge pel que fa al coneixement social, així que va adquirir Twitter per 44.000 milions de dòlars i el va transformar a imatge i semblança seva (ara anomenat X). Hi ha alguna cosa que no puguin saber sobre la ciutadania?
Durant molt de temps se’ns va instar a confiar en les empreses tecnològiques emergents perquè ens proporcionaven serveis crucials que milloressin la comunicació, les compres i, en definitiva, la qualitat de vida. Estàvem davant els líders de la innovació, els qui, des de la seva suposada saviesa, no posarien límits als seus projectes. Però cal preguntar-nos: Quina humanitat volen salvar?
Deia Javier Milei que Musk s’aixeca cada matí pensant: “Quin problema li puc solucionar a la humanitat?”. Sí, el mateix Elon Musk que recentment va protagonitzar una polèmica per un possible gest de “Sieg Heil” durant la inauguració de la presidència de Trump. Francament, que ho fes o no potser no sigui tan important com el fet que sembli versemblant o plausible que ho hagués fet, tal com comentava jocosament el còmic Miguel Campos Galán.
En tot cas, el gran problema de voler salvar la humanitat és saber a quina humanitat ens estem referint. A tota la població en situació irregular als Estats Units, que serà encara més precaritzada i explotada sota l’amenaça constant de deportació? A les dones que temen perdre el dret a l’avortament? Al col·lectiu LGTBI que és cada cop més criminalitzat sota l’excusa d'”ideologitzar” la societat? Aquest últim cas és especialment cridaner. Pel que sembla, els capdavanters de la llibertat no estan ideologitzats: ells defensen allò que sembla de “sentit comú” (encara que, com sostenia Descartes, aquest sigui el menys comú dels sentits).
M’atreveixo a suggerir que potser portar-nos a Mart per fer el mateix que vam fer amb aquest planeta no sigui exactament el que la humanitat necessita… Però, és clar, ells han de saber millor que nosaltres el que ens convé en cada moment.
Hi ha qui diu que hem d’entendre els viratges d’aquests magnats, d’aquesta nova oligarquia tecnològica, perquè no són ni de dretes ni d’esquerres, sinó simplement del poder. Aquesta és una veritat a mig fer, però que permet una reflexió important: potser els drets dels altres i els problemes que poden resoldre’ls estan supeditats als seus propis interessos i beneficis. Una veritat òbvia, però incòmoda, a la qual potser estem arribant una mica tard.
Així que, com sostenia Lébedev, no hauria d’estranyar-nos que aquells que no tenen principis ètic-morals o ideals polítics sòlids acabin convertint-se en “antropòfags de la humanitat”, insaciables fins a dir prou.
Catalunya Plural, 2024 
