Virtuts sense memòria, dignes de manicomi

Caminar moltes vegades pel mateix indret és el més divertit del món perquè, a posteriori, propicia pensat l’espai amb inaudites garanties. Mentre escric aquestes línis, com a una experiència immersiva, sóc a l’antic Institut Mental de la Santa Creu i veig a l’horitzó el carrer de Pi i Molist; molts veïns de Nou Barris passegen pel lloc, molts d’ells encaminats vers la seu del Districte, que ocupa pavellons del desaparegut manicomi, a la seva època d’esplendor gairebé tan gran com el palau de Versalles.

Tota l’extensió, molt imperfecta, m’encanta; tot i així lamento com brillen per la seva absència recordatoris de memòria, com si amb l’amnèsia es cancel·lessin dècades de maltractament a pacients entre lobotomies, descarregues elèctriques, dutxes d’aigua freda o xeringues amb insulina, desterrades de la pràctica mèdica d’aquest centre tan sols als anys setanta, quan els religiosos cediren la seva funció als metges.

En aquell instant el procés cap a la conclusió de l’experiència s’accelerava a marxes forçades. A l’anterior Barcelones veiérem com aquest sector sud de la Guineueta pogué transformar-se per l’avidesa especuladora de l’administració franquista i grups immobiliaris. El 1968 es permeté demolir algunes naus, més de quaranta-mil metres quadrats, per a edificar. Molts preguntaren on havien anat els diners d’aquella quantiosa venda. La resposta fou el silenci.

Tot agafà encara més velocitat amb la Democràcia. El 1985 es decidí el tancament definitiu, aplicat el 30 de setembre de 1987. Tan sols hi romanien quaranta pacients, traslladats a residències i domicilis privats, estalviant-se moltes molèsties per a enterrar una etapa, com dèiem, omesa de a qualsevol memòria, com per exemple la de l’Asil del Parc, on avui els estudiants aprofiten la fenomenal biblioteca de la UPF, on també hi torturaren pacients mentre els lleons del zoo rugien a una propera llunyania.

El canvi de fase fou beneficiós per a tothom. El 1995 s’estrenà el Parc Tecnològic Barcelona Nord i el 2005 arribarien els fasts pel formidable Central de Nou Barris. El primer, obra de Josep Benedito i Agustí Mateos, té un punt estrany i un xic abstracte, doncs si preguntes als veïns sobre per a que serveix la majoria no sabrà respondre gaire bé, causa del seu rol pioner per a la innovació i la creació d’empreses des d’una base tecnològica.

El segon, on acamparem unes setmanes donada la seva immensitat, el rubricaren Andreu Arriola i Carme Fiol. Ha guanyat premis i el seu major èxit és que gairebé ningú repara gaire a tots els seus dons, en essència perquè compleix amb estrèpit el seu paper per a desplegar un entramat verd enmig d’una odiosa densitat poblacional que ‘allarga fins el Parc de la Guineueta, una altra joia ignorada els barcelonins enemics de la perifèria, una gran majoria mandrosa que no sent cap tipus de curiositat per visitar i aprofitat allò que els hi ofereix la ciutat.

Cada centímetre d’aquest sud de la Guineueta, marcat per l’extint manicomi, activa detalls i preguntes. No hauria de ser esquizofrènic anar per una doble esfera temporal. Al present ple de cel han caigut els murs de pedra que clausuraven tants vides que rebien tractament en funció de la seva economia a un hospital que era una urbs, fos per ser lluny de tot durant dècades, fos per com tenia al seu abast els aliments d’un món encara rural, ple de masies, com la de Can Masdéu, una vella leproseria ocupada sense ordre de desnonament proper després del fracàs policial a l’alba del nostre segle.

En aquesta finca es pensà ressituar als pacients de la nostra protagonista per a prosseguir amb fer calers amb els terrenys i manegar la bogeria fora de focus, un clàssic municipal a qualsevol latitud.

Els convalescents, sóc molt suau amb l’ús de les paraules, pogueren relacionar-se entre ells als anys seixanta, una relaxació de tanta duresa. A Trieste els bojos havien sortit al carrer amb Marco Cavallo i la tendència s’expandí a tot Occident, si bé aquí vivíem a una dictadura i mesures tan experimentals no es veien amb molt bons ulls.

També resulta curiós, si bé no tant pel perfil nacional-catòlic de la societat fins i tot sense Franco, que tots els condemnats a malviure entre aquelles parets tinguessin una església espectacular, la de Sant Rafael.

Fa mesos, quan començava amb la preparació d’aquesta sèrie, vaig visitar el temple. Era dissabte per la tarda i em reberen unes senyores, explicant-me com la seva idea és recuperar la parròquia pel barri. Tenen una pàgina web i fixen el muntat econòmic per a aconseguir el seu objecti en dos milions dos-cents mil euros. A priori l’Ajuntament els hi dóna suport.

M’impressionà molt deambular pel seu interior, on es reconeixen senyals del pas del temps i la deixadesa. En aquest sentit és una metàfora de com seria avui el conjunt de no haver-se demolit, una prova de negligència no només a la cura de l’espai, sino amb els residents del mateix.

Esperem que aquestes amables dones vegin el seu somni fet realitat. L’església impacta no nomes pel disseny, sino, sobretot, per com s’ubica al barri. Darrere veiem murals pop, el mercat i la intuïció d’un entorn civilitzat que, en realitat, té quelcom d’independent perquè tan sols coneixes si trepitges, altrament és una superfície lliure de la resta de Barcelona, més preocupada en vendre la cartolina que a resoldre les urgències dels més necessitats, més encara quan és viable fer-ho.  Ho demostra la transformació de les hectàrees en un repertori de virtuts d’urbanisme democràtic; la llàstima és que ningú hagi pensat més als voltants i al clam universal de redistribuir la riquesa i fer que aquests ciutadans es sentin amb sinceritat part del Tot.