La bisbessa de Washington, Marian Edgar Budde, s’ha convertit en el rostre de la dignitat enfront de Donald Trump. I també en l’objectiu de les amenaces dels seus partidaris. Per què? Per l’homilia que va pronunciar en la Catedral Nacional, en el servei religiós immediat a la presa de possessió del nou president. I perquè qui ho pronunciava era una dona en exercici pastoral eclesial i institucional d’una denominació important del protestantisme als Estats Units.
Alguns dels accents destacats del seu discurs davant Donald Trump i el seu vicepresident J. D. Vance, famílies, i altres assistents, van ser els que segueixen:
El cor de l’homilia: la compassió; de Déu, de Trump (?).
El rerefons de l’homilia: “l’acció de Déu” salvant a Trump de l’intent d’assassinat.
El context de l’homilia: la por de tothom.
El contingut de l’homilia: unitat, més enllà de la diversitat i la divisió, basada en el servei al bé comú, en l’honestedat i en la humilitat; la llibertat; la dignitat i drets de tota persona, siguin immigrants, amb o sense documents, LGTBI+, pàries, pobres, desprotegits, de diferents religions i confessions, treballadors de serveis que pocs volen.
La teologia de l’homilia: El Déu misericordiós i amorós de l’Antic Testament; Jesús el Senyor i el seu missatge i acció compassiva; l’Esperit Sant diví; la Fe i fidelitat en Déu i a Déu i el seu missatge d’amor a tots els éssers humans.
El repte ètic de l’homilia: dur a terme les accions més que les paraules, actes més que ritus, pietat, compassió, acolliment, misericòrdia, amor pràctic, buscar el bé i la dignitat de totes les persones, que es desprenen del missatge de la Bíblia.
L’esperança de l’homilia: transcendir d’una realitat negativa, i aspirar i somiar en una nova realitat amb valors cristians i humans, i que el magnat reconsiderés els seus posicionaments.
Les reaccions a aquestes paraules de la bisbessa Budde van deslligar fílies i fòbies. El mateix Trump va expressar immediatament el seu disgust pel sermó desqualificant a Budde, el seu missatge, la seva persona i el “servei”. També Vance, mitjançant la seva comunicació gestual. I, com no, el seu aliat Elon Mask, tractant tot l’anterior de discurs infectat pel virus “wok” (progre). Per cert, acabo de rebre una petició de recollida de signatures en solidaritat amb la bisbessa perquè està rebent amenaces de mort.
Les reaccions a l’homilia des de l’àmbit religiós també estan polaritzades, com és normal en aquests temps. Pastors, esglésies i institucions eclesiàstiques progressistes estan a favor; fins i tot han llançat un lema: “I’m whith her” (“Jo estic amb ella”).
Suport acrític a Trump
Altres sectors, més nombrosos, pastors, esglésies i institucions eclesiàstiques han criticat amb duresa el discurs, sermó, de la bisbessa. Entre elles, persones vinculades a l’Associació Billy Graham -que tanta influència han tingut en els Evangèlics a Espanya en els últims anys amb les seves campanyes evangelístiques o d’evangelització. I no és d’estranyar. No pot oblidar-se que les esglésies “evangelicales” –fonamentalistes-, pastors d’aquestes, i de diverses denominacions evangèliques també fonamentalistes (e.g Baptistes del Sud, i altres), han fet costat acríticament a Trump, el seu messianisme pontifici i dogmàtic del déu trinitari del poder, prestigi i diners (poder, pestrigi i peculi), i als seus apòstols Musk, Zuckerberg Bezos i altres.
La seva ètica és l’ètica del NO. En la pràctica real, no al canvi climàtic, no a la ciència, no al ministeri de la dona, no als drets de nova generació, no a les famílies diverses, no a les democràcies plenes, no a la diversitat, no -en general- als canvis, no als temes bioètics, no a la justícia social (“comunisme”, li diuen), no a…
I què passa a Catalunya i Espanya?
I el protestantisme a Espanya i a Catalunya? Des de la meva perspectiva personal està sumit, en general, en aquesta ona conservadora, centrada en el Culte -que no missa-, en el Pastor -que no Capellà-, en el Consell d’Ancians -que no necessàriament avis-, amb una hermenèutica literalista, amb una certa esquizofrènia espiritual i secular, posseïdora de la veritat absoluta, renuent al diàleg ecumènic i interreligiós, orientada -això sí- a l’evangelització i el social, normalment ancorada al “més del mateix”, i lluny d’una integració en el teixit polític social. Instal·lada en la dicotomia “món/església”, “creient/no-creient”, “bo/dolent”, “virtut/pecat”, i tantes altres. No és espai ni lloc per a aprofundir en això.
El protestantisme espanyol i català actual procedeix de l’anomenada “Segona Reforma” que, per a alguns neix en el segle XIX, ja que la Reforma a Espanya va ser ofegada per la Contra-Reforma i la Inquisició dels segles XVI i XVII. Les missions protestants i evangèliques van portar les bones notícies de l’Evangeli de nou a Espanya i Catalunya. Missioners vinguts –principalment- d’Anglaterra, Suècia, Alemanya, i dels Estats Units, van establir esglésies i denominacions per tota la geografia estatal. Clar que, amb aquesta aportació i missió evangelística, social, educativa, cultural i, fins i tot, política tan positiva, més tard es va anar introduint la “vestidura anglosaxona” dels diferents missioners i denominacions (les “famílies” del protestantisme), amb les seves formes, costums, ideologies, i altres. Per això, i segons el seu origen, el protestantisme espanyol arriba a ser i estar dividit (IERE, UEBE-*UEBC, FIEIDE, IEE-EEC, AAHH, i altres com les esglésies pentecostals, carismàtiques), divisiu (aquestes denominacions han estat confrontades durant anys), i fissipede (institucions amb ministeris homònims però distanciades entre si). Tot l’anterior, típic del nostre tarannà.
A l’anterior, se li va unir una Teologia de dubtós rigor teològic. I és que, com algú va dir: “la teologia protestant va sorgir a Alemanya, va ser a Anglaterra, es va traslladar als Estats Units, i es va corrompre allí…”. Al que un servidor va afegir: “I dels EUA es va exportar a Espanya i Hispanoamèrica…”.
D’aquí les posicions tan conservadores i -fins i tot- fonamentalistes, en general, de les Esglésies, els líders de les mateixes i de les diferents institucions en l’actualitat del nostre món evangèlic i protestant. Sense oblidar-se de la influència de tants nous missioners procedents d’Amèrica Llatina que, avui dia, estan copant esglésies i lideratges, influenciats clarament per això que s’ha anomenat “evangelicalismoe”, de marcada ideologia religiosa i conceptual de dretes en el més ampli sentit d’aquesta.
Per descomptat, un servidor, des de fa molt temps -i juntament amb no molts altres- està molt lluny dels anteriors posicionaments. Tan teològics, com a bíblics, com a hermenèutics, com a ètics, com a socials, com a polítics.
El repte: recuperar els orígens
No voldria perdre l’esperança malgrat les dificultats internes -eclesials-, i externes -seculars-. Tot el contrari, voldria esbossar algunes propostes davant els reptes del protestantisme català i espanyol (no s’oblidi que encara som un petit grup: un 3% de la població en l’Estat) en el dia d’avui, recuperant la tradició i història democràtica i progressista que els va caracteritzar. I no sols per a gaudir de credibilitat social. Tampoc per a sortir de la irrellevància social o cultural. Si no per a anunciar el missatge de la bona notícia (Evangeli) de Jesús de Natzaret, seguir la persona i missatge de Jesús el Crist, i intentar actuar a la seva llum.
Davant els reptes actuals de la globalització, la tecnologia, la política, la veritat, la desesperança la resiliència (Yubal Noah), l’Església Protestant a Catalunya necessita recuperar la seva política (“…Manera de conduir un assumpte per a aconseguir un fi…”, RAE) per a posar-la en el lloc de comandament. Això inclou –utilitzant un esquema aplicat a un partit polític per José Mª Mendiluce- reinterpretar la realitat que vivim avui, per a entendre-la; renovar la democràcia interna per a reforçar-la; redefinir els conceptes i propostes a realitzar perquè s’entenguin i responguin a les expectatives; regenerar fins i tot les nostres organitzacions perquè siguin instruments eficaços; i recompondre l’espai per a ampliar-lo.
I per a no perdre aquesta rellevància, tant com Església local com Institució Protestant, això serà així en la mesura de ser esglésies neotestamentàries que siguin reflexos de l’Església que Jesús va voler fundar, Esglesies Reformades, Esglésies amb Principis Identitaris i Missioners, Esglésies i Institucions Protestants compromeses amb la realitat actual. Tant ad intra (comunitat cristiana de creients seguidors de Jesús i el seu missatge i acció), com ad extra (una comunitat en diàleg ètic, polític, científic, social, ecumènic, interreligiós, i -especialment- crític).
No és la primera vegada que dic i escric això, però… Com la bisbessa Budde, “Veu que clama en el desert…”.
Però… “Jo, també, estic amb ella…”. Potser, “ella està amb mi…”
Catalunya Plural, 2024 
