Des de 2009 s’ha produït una eclosió progressiva de moviments d’habitatge. Les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca, els Sindicats d’Inquilins i els Sindicats d’Habitatge són l’expressió d’un conflicte estructural produït en el si del capitalisme que ha anat evolucionant amb el temps. Després de quaranta anys de neoliberalisme, l’estratègia de la classe capitalista es concentra cada cop més en monopolitzar les estructures necessàries per a la reproducció de la vida, com la provisió d’energia i aliments; o les xarxes de telecomunicacions i transport. L’habitatge representa l’actiu financer per excel·lència, ja que possibilita una extracció progressiva de rendes a les classes treballadores mitjançant el mecanisme del lloguer. Tal com detalla un informe de l’Institut IDRA, els rendistes tenen més del doble d’ingressos que els inquilins, fins i tot abans de cobrar el lloguer.
És per això que els grans capitals concentren les seves inversions a través de fons d’extracció: corporacions dedicades a la compra d’estructures ja existents amb l’estratègia de reduir els costos de manteniment i augmentar el preu als consumidors. Blackstone, Cerberus, Lone Star i Brookfield han estat els fons més mediàtics dedicats a la concentració de stocks immobiliaris. Però el fi d’aquesta estratègia extractivista no es basa únicament en augmentar els lloguers per inflar ràpidament els seus beneficis empresarials, sinó en revendre aquests stocks, passats un temps, a un altre fons sota la promesa que aquests lloguers podran inflar-se encara més en el futur. Aquest procés de compra, inflació de preus i venda es repeteix de forma cíclica. De fet, empreses com Blackstone vehiculen les compres d’habitatge mitjançant empreses de capital privat, anomenades private equity, que solen tenir una durada mitjana entre 5 a 10 anys. Això explica perquè la titularitat de les vivendes que cauen en els entramats financers canvia tan sovint de mans.
Una forma de curtocircuitar aquest procés seria mitjançant el retorn a lloguers indefinits, que fossin necessàriament respectats pels titulars de les vivendes tot i que aquests canviessin. No estem parlant d’una figura anòmala, ja que fins i tot en l’estat espanyol abans de la Llei Boyer de 1985 existia la figura del lloguer indefinit. Si aquests lloguers es combinessin amb una regulació de preus, establerta amb posterioritat a una reducció del 50% del preu dels lloguers actuals tal com demana el Sindicat d’Inquilins, es dificultarien aquests cicles de compra, inflació i revenda als quals tendeix el mercat immobiliari. I, a més, seria una mesura transversal, que desaceleraria l’acció tant de rendistes que són persones físiques com a grans fons d’extracció. Per tant, aquestes mesures no només serien beneficioses pel Dret a l’Habitatge dels ciutadans actuals, sinó també dels futurs inquilins encara per néixer en posar frens a una escalada de preus que dificulta la supervivència.
Partint d’un anàlisi concret de la situació concreta, aquesta mesura permetria a la classe treballadora tenir condicions materials més beneficioses per lluitar pel nucli del problema habitacional, que és la pròpia mercantilització de l’habitatge. Si avui l’habitatge és utilitzat com a actiu financer per part de rendistes, és precisament perquè la titularitat de les mateixes és privada. Que part de la població hagi normalitzat aquest règim de tinença no és casual. És una estratègia de tall franquista, ja propugnada pel ministre Arrese que cridava el lema “volem un país de propietaris, no de proletaris”. D’aquesta forma, el règim franquista va promoure polítiques d’accés a crèdits per endeutar –i sobreendeutar– a masses de la classe treballadora, que serien desmobilitzades políticament en posseir una propietat que perdre i un deute hipotecari que cobrir.
Com Pablo Carmona indica en els seus anàlisis, aquest sistema propietarista va tenir la seva continuïtat en els governs del règim del 78, configurant el que anomena una democràcia de propietaris. Però la crisi financera de 2008 va trencar la reproducció d’aquest sistema, submergint les següents generacions en una precarització de tal magnitud que la tinença en propietat es convertia en un impossible; la qual cosa va ser aprofitada pel capital per intensificar la seva estratègia rendista concentrant l’oferta immobiliària i focalitzant-se en el lloguer. I així passem a la dictadura rendista, en la qual s’ha invisibilitzat la base sobre la qual es sostenen els seus interessos: l’habitatge com a propietat privada. Com diria Foucault, per a la criatura marina l’aigua és invisible, és la seva realitat i per tant no la qüestiona. Però els éssers humans estem dotats de voluntat, i el nostre impuls transformador passa irremeiablement per qüestionar els falsos consensos que normalitzen situacions de desigualtat.
Pensem per exemple en la sanitat. Per a una part de la població nord-americana és del tot normal que la sanitat hagi de ser privada. O dit d’una altra manera, els resultaria anòmal que la sanitat fos pública perquè suposaria una fiscalitat més alta. No obstant això, des dels territoris on encara comptem amb retalls de sanitat pública, contemplem com una aberració que una persona que no pugui pagar-se una medicació d’insulina o un tractament de càncer pugui arruïnar-se, o fins i tot morir als carrers. De fet, el carrer més pobre de Los Angeles és conegut com Skid Row: una successió de milers de persones vivint en tendes de campanya, en bona part per la impossibilitat de pagar un lloguer i pagar assistència sanitària alhora. A aquest respecte també cal assenyalar que malgrat l’onada reaccionària que ha arribat a les institucions nord-americanes, una part de la seva població està despertant davant el problema que suposa la sanitat privada.
De fet, és molt possible que les generacions futures del planeta contemplin com immoral, fins i tot com cruel, que un bé tan necessari per a la reproducció de la vida i la construcció d’un hogar cagués a mans dels rendistes privats. Per això cal començar a debatre i traçar una ruta estratègica que apunti a aconseguir un habitatge públic, gratuït, universal i de qualitat. Un desafiament que de fet ja ha estat llançat públicament pel Sindicat Socialista de Catalunya, i que comença a ser tema de debat en assemblees d’altres col·lectius. Possiblement molts col·lectius d’habitatge poden –i tal pluralitat és sana– tenir diferents perspectives de com construir el camí cap al Dret a l’Habitatge. Al mateix temps, traçar un horitzó per la revolució immobiliària ens dota d’un far per orientar campanyes i qüestionar pel camí la ideologia rendista.
Enfront d’això, òbviament es podrien llançar diverses contraargumentacions. En primer lloc, que l’habitatge “essencialment gratuït” no existeix, ja que aconseguir vivendes sempre implicarà un cost de recursos i força laboral. No obstant això, és que l’habitatge ha de ser públic per a la classe treballadora, però no per a les elits que haurien de ser les que paguin amb alts impostos la garantia d’aquest dret. En segon lloc, es podria objetar que fins i tot si l’habitatge fos un element proveït de manera pública, no es resoldrien totalment els problemes habitacionals perquè en el marc d’una economia capitalista sempre es donaran desigualtats econòmiques. Al cap i a la fi, perquè uns pocs puguin concentrar molts recursos, cal que masses enters cobrin per sota del valor que produeixen, i que fins i tot els seus salaris s’esgotin ràpidament a l’hora d’accedir a béns necessaris per a la vida. Per dir-ho d’una altra manera, no es pot construir una política justa en un sistema econòmic injust; pretendre la redistribució de la riquesa en un sistema basat en l’espoli de la riquesa es presenta com una quimera. I, de fet, lamentablement la història del capitalisme dóna bones mostres d’això.
Just després de la Segona Guerra Mundial, fins als anys 80, els Estats van introduir mesures redistributives com salaris progressius, sistemes de pensions i serveis públics que van generar l’auge d’una classe treballadora autopercibida com a classe mitjana. Era també una estratègia de desmobilització davant la por d’una revolució obrera, patentment possible per l’existència d’un bloc comunista a escala planetària. No obstant això, la desaparició dels règims socialistes i la supressió de possibles processos revolucionaris com a Xile, Uruguai o Argentina van portar a un gir neoliberal. Desapareguda l’amenaça que representava la Unió Soviètica, les classes capitalistes van retornar al seu model ideal d’un Estat reduït a ser només un instrument coactiu de domini d’una classe sobre l’altra.
És a dir, un Estat policial garant de la propietat privada. Així va tenir lloc el fi del somni socialdemòcrata, en l’impuls de creure que era possible reformar en política processos inherents al capitalisme. I ara les generacions actuals despertem en la pesadilla neoliberal, que busca desmantellar el màxim possible qualsevol expressió social de l’Estat. No obstant això, com ens recorda Angela Davis, podem llençar-nos a lluitar per tot, a reclamar-ho tot, a lluitar per aquelles reformes que obrin el camí cap a canvis revolucionaris. Podem lluitar per lloguers indefinits i assequibles. Combatir per eliminar els deutes hipotecaris i augmentar l’habitatge social. Exigir una major fiscalitat cap als rics i una municipalització del sòl urbà. I, al mateix temps, començar a lluitar per l’habitatge públic, gratuït i universal.
I l’horitzó final ha de ser un canvi estructural de l’economia que passi per la socialització dels recursos i formes de vida ecològicament sostenibles. Recentment, al novembre, vaig participar juntament amb molts companys de la PAH en la preparació d’una activitat amb la historiadora Silvia Federici, qui va resumir d’una manera magistral una idea poderosa: tenir un ideal de societat cap al qual caminar ens dota d’il·lusió i orienta les nostres accions comunes. La mateixa Federici va reflexionar que la lluita per un habitatge gratuït era una lluita per recuperar la nostra pròpia humanitat. Perquè no hi ha res més humà que l’ideal que tots aportem segons la nostra capacitat i tots rebem segons la nostra necessitat. La utopia es construeix a partir d’avui.
Catalunya Plural, 2024 
