Nombrosos estudis econòmics recents han intentat mesurar el valor de les xarxes socials a nivell econòmic i social. El problema és que, com els qui consumeixen aquests serveis no paguen un preu monetari per utilitzar-los, no és fàcil comparar-ne el valor (o cost) de forma equivalent a altres béns o serveis. Al seu lloc, les persones usuàries “paguem” amb la nostra atenció i temps, recursos que les empreses anunciants utilitzen parcialment, quan paguen a la plataforma perquè vegem anuncis.
Alguns estudis han intentat estimar el valor del nostre temps i la quantitat d’hores que passem a les xarxes socials, per aproximar el preu total “pagat” a les xarxes per les persones usuàries. A través d’aquest enfocament, el valor de les xarxes sembla ser enorme, ja que, de mitjana, acostumem a passar-hi 2.5 hores al dia. Altres estudis han analitzat quant estarien disposats a pagar disposades a pagar les persones usuàries per deixar una xarxa social durant un període determinat. Per exemple, una investigació realitzada amb estudiants universitaris va trobar que pagarien una mitjana de 67 dòlars per evitar haver de deixar de fer servir Facebook durant una setmana.
En el pla de la informació, l’evidència és, majoritàriament, contradictòria. Moltes persones es beneficien d’aquests serveis per estar més ben informades en política, però el perill de la desinformació i les càmeres d’eco pot ser més gran en aquests contextos. Per exemple, un prestigiós estudi va trobar que desactivar Facebook durant el mes previ a les eleccions de mig mandat als Estats Units (midterm election) del 2018 va reduir el coneixement de notícies reals, basades en fets concrets. Tot i això, també es va observar una disminució en la polarització política. Això suggereix que, encara que l’ús de xarxes socials es pot ajudar a mantenir-se informada o informat, l’accés a notícies tendeix a estar esbiaixat a favor d’un partit polític o un altre, cosa que reforça la segregació ideològica.
En la dimensió de salut i addicció, l’evidència indica un cost negatiu clar. Diversos estudis documenten millores en el benestar després d’una fase de desconnexió de les xarxes, acompanyades de disminucions als nivells de depressió i un augment en la participació en activitats saludables. A més, un període de desconnexió també sol disminuir el valor que les persones usuàries atorguen a les xarxes socials, cosa que suggereix que hi hagi un component addictiu o d’hàbit. És a dir, com més temps es passa a la xarxa, més difícil resulta deixar de fer-la servir, i viceversa. Per exemple, un estudi sobre addicció digital estima que els problemes d’autocontrol causen el 31% de l’ús de les xarxes socials.
Aquest cost tan important contrasta amb força amb les mesures del valor aportat per les xarxes socials esmentades anteriorment. És possible que els beneficis d’entreteniment, connectivitat i informació siguin suficients per contrarestar aquests efectes negatius, però és difícil de creure.
Un parany col·lectiu
Seguint aquesta línia, un grup de recerca va intentar separar el valor de les xarxes socials a nivell individual del valor a nivell col·lectiu. Primer, van estimar que les persones actives a TikTok i Instagram només estarien disposades a deixar d’usar aquestes xarxes per un pagament de 55 i 47 dòlars, respectivament. Igual que en els estudis esmentats anteriorment, això suggereix que els qui usen aquestes plataformes perceben un valor positiu en aquests serveis.
Tot i això, quan van mesurar quant necessitarien rebre aquestes persones per acceptar que tant elles com els seus contactes deixessin d’usar la xarxa social simultàniament, van trobar que el valor és negatiu. És a dir, en lloc d’estar disposades a renunciar a una quantitat de diners determinada per mantenir la xarxa social, estarien disposades a pagar perquè la xarxa desaparegui del seu entorn. En concret, el 60% i 46% dels que usen TikTok i Instagram, respectivament, valoren positivament la desactivació de la xarxa per part del seu entorn i d’ells mateixos. I, de mitjana, acceptarien pagar (en lloc de rebre) 24 i 6 dòlars, respectivament, per la desactivació col·lectiva.
El valor mesurat amb el mètode original incloïa dos components col·lectius més enllà del valor individual:
- El valor de la connectivitat amb l’entorn: les persones aprecien més una xarxa social quan el seu cercle social també hi és present.
- El cost d’exclusió: les persones que estan fora de la xarxa pateixen un perjudici pel simple fet que altres persones sí que en formen part. Aquest fenomen es coneix com a FOMO (fear of missing out) o por de quedar-se fora.
Quan aquests dos factors s’eliminen, el valor de la xarxa es torna negatiu.
Els autors anomenen aquest fenomen un parany col·lectiu: gran part de les persones usuàries prefereixen fer servir el servei individualment i fins i tot estan disposades a pagar per ell, tot i que valoren negativament el servei en conjunt i estarien disposats a pagar per la seva eliminació col·lectiva .
Què podem fer?
Tot i aquesta visió negativa de les xarxes socials, encara és aviat per considerar mesures com la seva eliminació o prohibició. Aquest és un primer estudi basat en una desconnexió de només un mes i en una població específica. Encara queda molta feina per fer en l’estudi dels beneficis i els costos d’aquest servei, així com en la identificació dels factors que els reforcen. Tot i això, ja es poden extreure algunes conclusions.
En primer lloc, les empreses propietàries de xarxes socials i similars es poden beneficiar en augmentar el cost d’estar fora de la xarxa, és a dir, en incrementar el FOMO dels que no hi participen. No és difícil trobar exemples, com ara Apple, que dificulta la interoperabilitat amb altres sistemes. Per exemple, la impossibilitat de rebre fotos a través d’AirDrop si es té un dispositiu Android imposa un cost indirecte als que no tenen un iPhone quan el seu entorn sí que el té. En molts casos, aquest tipus de pràctiques empresarials poden ser regulades. De fet, la Unió Europea ja ha pres mesures en alguns d’aquests casos.
En segon lloc, és fonamental abordar els problemes d’autocontrol i addicció a les xarxes socials, especialment entre els grups més vulnerables, com ara adolescents i joves. Una solució efectiva és oferir i promoure eines que limitin el temps d’ús de xarxes socials i pantalles. Aquestes mesures han demostrat ser útils per mitigar els problemes d’autocontrol i addicció, fins i tot quan no s’ofereix un incentiu material, sinó simplement informació sobre els seus efectes.
Catalunya Plural, 2024 
