A El vestit nou de l’emperador, escrit per Hans Christian Andersen el 1837, uns estafadors convencen l’emperador que poden teixir un vestit invisible per a aquells que siguin ineptes o indignes del seu càrrec. El monarca, temorós de ser considerat incapaç, fingeix veure el vestit i desfila despullat davant del seu poble. Tots callen per por o conveniència, fins que un nen diu en veu alta: «Però si no porta res!», revelant la veritat que tots sabien, però ningú no s’atrevia a dir.
Una escena similar va passar recentment amb Elon Musk i la comunitat de jugadors de Diable IV, un videojoc en línia disponible per a ordinadors i videoconsoles d’última generació. En un pòdcast amb Joe Rogan, Musk va afirmar estar entre els deu millors jugadors del món. Un èxit impressionant si es considera que el joc té mig milió d’usuaris diaris i que els jugadors al top 10 dediquen entre deu i quinze hores diàries a perfeccionar les seves habilitats.
Tot i això, quan Musk va transmetre en viu una sessió de joc, els espectadors van quedar perplexos: el magnat era incapaç de realitzar les accions bàsiques del joc, semblant un complet novell. Com era possible que algú considerat una de les ments més brillants de la nostra era demostrés tal poca traça en alguna cosa en què se suposava que era un expert? La resposta era tan òbvia com decebedora: Musk havia pagat a jugadors professionals perquè competissin sota el seu nom, cosa que li permet presumir d’un talent que en realitat no posseïa. Una lliçó kàrmica sobre psicologia: els que es presenten com a figures infal·libles solen amagar més inseguretats de les que deixen entreveure.
Adrià Porta ho va explicar recentment al programa La Turra: les figures que es presenten com a fortes i infal·libles solen amagar moltes més fissures de les que deixen entreveure. I és aquesta mateixa fragilitat la que el converteix en una marioneta ideal per a figures polítiques com Donald Trump.
Musk i la política de la manipulació
La nova administració Trump està sembrant el caos global: amenaça de prendre el canal de Panamà, extorsiona el govern danès amb la possible compra de Groenlàndia, expulsa migrants indocumentats amb violència, congela els fons d’USAID (l’agència internacional de cooperació), intensifica la guerra d’aranzels amb Mèxic i el Canadà, i dona carta blanca. Enmig d’aquest escenari caòtic, Musk juga un paper crucial a l’agenda política de Trump.
Sovint se’l presenta com un titellaire maquiavèl·lic que manipula el president per alinear els interessos de la Casa Blanca amb els seus. Tot i això, la realitat és l’oposada: Trump és qui té Musk sota el seu control. Li ha donat una joguina anomenada DOGE (Department of Government Efficiency), una agència adjunta a la presidència encarregada de la “modernització de la tecnologia i el programari federal per maximitzar l’eficiència i la productivitat”. A la pràctica, un altre instrument més del desmantellament neoliberal de l’Estat. Preguntat sobre el rol de Musk, Trump va respondre: «Només té accés a informació classificada per fer fora gent que cregui que ha de sortir, i només si nosaltres ho aprovem». Trump apunta i Musk executa.
Però n’hi ha més. Recentment, Trump va anunciar la creació de Stargate, una aliança d’empreses conjunta entre OpenAI, Oracle, SoftBank i altres socis per expandir la intel·ligència artificial als EUA Al capdavant del projecte va situar Sam Altman, CEO d’OpenAI i antic soci de Musk a la fundació de l’empresa. La seva relació va acabar en desavinences estratègiques, i avui Altman és un dels principals enemics del magnat. Poc després de conèixer el seu nomenament, Musk va intentar desacreditar la iniciativa amb un post a X dient que no disposaven de diners, però Altman ho va desarmar amb una resposta directa: «És fals, com bé saps. El que està bé per al país de vegades no és el que és òptim per a les teves companyies, però no dubto que en la teva nova posició posaràs primer a Amèrica». Darrere d’això, silenci. Trump té la bèstia domada.
Fa pocs anys, Musk no era el neoconservador furibund que és avui. Va donar suport a Obama el 2008 i el 2012, Hillary el 2016 i fins i tot Biden el 2020. Mai havia votat pel Partit Republicà ni s’havia involucrat tan activament en una campanya. Però cap demòcrata ho va abraçar com ho va fer Trump, que sap manejar egos fràgils i volàtils com el seu. I Musk, necessitat de reconeixement, es va lliurar completament. Gran error estratègic dels demòcrates, sigui dit de passada. Musk pot finançar per si sol la campanya electoral de Trump, i pot influir en l’agenda política i econòmica a base de tuits. I, no obstant això, necessita aparèixer al pòdcast més vist del món mentint sobre nimietats. Perquè Musk té talent, intel·ligència, i diners. Però no té amor. Per això va nu, encara que no sempre ens n’adonem.
Catalunya Plural, 2024 
