La Casa Orsola s’ha convertit en el símbol més gran de la victòria del Sindicat de Llogateres. El que va començar com una situació recurrent a la Barcelona dels fons d’inversió -un bloc d’habitatges adquirit per una societat especulativa amb l’objectiu d’expulsar els seus llogaters per augmentar rendes- ha acabat amb una resolució inesperada: la compra de l’edifici per part de l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Hàbitat3 per 9,2 milions d’euros, un 30% per sota del preu. Amb aquesta operació, es cancel·len tots els desnonaments previstos i es garanteix la permanència dels veïns. El que fa tres anys semblava una batalla perduda ha esdevingut una demostració que la pressió popular pot doblegar la lògica de l’especulació.
La primera clau d’aquesta victòria és que la Casa Orsola simbolitza una transformació en la percepció del problema de l’habitatge. Si durant dècades la gentrificació afectava principalment sectors vulnerables, ara també impacta de ple a les classes mitjanes. L’expulsió dels llogaters d’aquest edifici, molts amb llargues trajectòries als seus habitatges, va evidenciar que ningú està fora de perill de la voracitat especulativa. La protesta va deixar de ser un fenomen marginal i es va convertir en una lluita transversal, capaç d’interpel·lar amplis sectors de la societat. En aquest sentit, la Casa Orsola ha funcionat com un mirall incòmode: qualsevol es podria veure reflectit en la situació dels seus llogaters.
El segon punt crucial és el paper del Sindicat de Llogateres com una mena d’exèrcit no armat del país. Mentre que els partits polítics han estat incapaços d’oferir respostes efectives al problema de l’habitatge, el moviment llogater ha demostrat ser l’única força organitzada capaç de confrontar amb èxit l’especulació. La resistència a la Casa Orsola no ha estat només una sèrie de protestes, sinó una estratègia minuciosa de negociació, pressió i visibilització del conflicte. L’adquisició de l’edifici per part de l’Ajuntament no és només una decisió política, sinó el resultat d’una correlació de forces que el moviment inquilí ha sabut inclinar a favor seu.
En tercer lloc, l’operació de compra no es pot entendre sense la crisi de legitimitat que viu el mercat immobiliari a Barcelona. La narrativa de l’habitatge com un bé d’inversió trontolla davant l’evidència del seu impacte social. En els darrers anys, la pressió dels moviments socials ha aconseguit situar al debat públic una idea clau: l’habitatge no és un actiu financer, sinó un dret bàsic. La Casa Orsola no només s’ha salvat, sinó que n’ha obert un precedent: si s’ha pogut expropiar o comprar aquest edifici per evitar desnonaments, per què no es pot fer el mateix amb altres casos similars?
Finalment, la resolució del conflicte reafirma que la política institucional no actua al buit. L’administració municipal hi ha intervingut perquè la pressió social hi ha obligat. La compra de l’edifici és una victòria, però també un recordatori que, sense mobilització, les decisions polítiques continuaran responent els interessos del mercat abans que els drets de la ciutadania. Casa Orsola és un triomf de l’organització col·lectiva sobre la resignació individual i un missatge clar: la pressió popular és capaç de canviar les regles del joc.
Catalunya Plural, 2024 
