Ni sabem quants ‘expats’ hi ha a Barcelona ni falta que ens fa

El tema dels ‘expats’, és a dir, aquells migrants amb sous i passaports bons, apareix cada cert temps als mitjans de comunicació catalans i, sobretot, a aquells amb més difusió a Barcelona. Per alguna raó, que va des del seu nivell d’ingressos, passant per la falta ‘d’integració’, fins a arribar a l’ús del català o, fins i tot, el castellà, que fan a l’espai públic, ens preocupa la seva existència. Sorgeix, d’aquesta manera, una mena de necessitat, de desesperació, de saber quants són, on són, què fan i amb qui es relacionen ja que, degut a qüestions de tipus màgic que se m’escapen, un cop hagi estat possible la seva quantificació, localització, caracterització i anàlisi, passarem a un nou nivell en el qual, de nou sense saber ben bé perquè i com, podrem abordar la situació. Doncs bé, jo us dic: ni sabem quants ‘expats’ n’hi ha, ni ho sabrem mai i, el millor de tot, ni falta que ens fa.

D’acord amb les investigacions recents del geògraf Toni López-Gay, del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el nombre d’aquest tipus de migrants es trobaria, aproximadament, al voltant dels 200 mil, per a la capital catalana. L’investigador del CEA basa la seva anàlisi en informació estadística que es troba publicada i l’accés de tot el món. Aquestes 200.000 persones resultarien de creuar el nombre d’habitants d’origen estranger, censats a la ciutat, i que, a més, comptarien amb una formació acadèmica universitària. Si posem juntes aquestes variables (origen i formació) ens podríem acostar, tan sols tangencialment, a una imatge del conjunt dels ‘expats’ que es troben a Barcelona. Per veure on s’ubiquen és possible procedir d’una manera similar: es construeixen ràtios, segons períodes determinats de temps, de les xifres anteriors però centrades territorialment, per barris o districtes, i se les relaciona amb la resta d’habitants locals, segons l’origen i el nivell d’estudis. Aquesta informació ens assenyalaria que els ‘expats’ es trobarien concentrats, principalment, al Gòtic, seguits de Sant Pere i Santa Caterina, la Barceloneta i, finalment, la dreta de l’Eixample. A més, molts dels que apareixerien com a tals en aquesta aproximació impressionista poden ser argentins amb passaport italià o bangladesins amb alts nivells de qualificació i ocupació, gent que mai no anomenaríem ‘expat’, ja que la definició acceptada popularment és més política que sociològica; una qüestió que inclou elements de racialització i classisme al discurs públic.

Veure on es relacionen és més complicat, perquè caldria fer treball de camp. A dia d’avui, aquest conjunt heterogeni de treballadors i treballadores, i segons una investigació en què em trobo immers, conjuntament amb altres companys del projecte Ondemand City, com Pablo Martínez i Guillermo Aguirre, semblen, d’una banda, crear els seus propis espais de sociabilitat usant, en gran mesura, aplicacions mòbils i plataformes (les platges, determinats espais esportius, bars i restaurants específics, semblen trovar-se entre les seves preferències) però, i per altra banda, i de forma significativa, també semblen voler fugir d’espais relacionats amb la seva pròpia comunitat, apostant per visitar llocs més anònims i propis de la ciutat comtal (si és que a hores d’ara en queda algun). La gran majoria de les vegades suposa una barreja de tots dos parers i intencions. Això no obstant, com dic, no ens hauria d’importar.

Aquests dies està tenint un gran protagonisme a l’esfera pública comunicativa de Barcelona el cas de la Casa Orsola. L’edifici de tall modernista situat a l’esquerra de l’Eixample va ser comprat per un fons inversor l’objectiu del qual no és altre que expulsar els veïns actuals, que paguen al voltant dels 700-1000 euros de lloguer, i substituir-los per altres, després d’una inversió en la millora dels habitatges, que puguin pagar més, fins i tot llogers impossibles de més de 1.500 euros i, fins i tot, 2.000, depenent de la tipologia. La quantia mitjana del lloguer al Districte de l’Eixample és de 1.300 euros, quantitat que es troba fora de l’abast de la gran majoria de la població de la ciutat. El fet que les dinàmiques especulatives i la gentrificació arribin, fins i tot, a les classes mitjanes locals és un dels elements que hi ha al darrere, a més, de la significació que ha assolit als mitjans la situació d’aquest edifici. El seu nivell simbòlic és enorme, ja que ens indica, conjuntament amb el fet que ens trobem davant d’una problemàtica que cobreix tota la ciutat, que allò que aparentment es presenta com un problema privat no és altra cosa que una afecció col·lectiva. Però n’hi ha més.

Si ens quedem amb la simple fotografia del que està passant, la substitució d’una població per una altra, ara per treballadors temporals i pisos turístics, o classes socials mitjanes-altes que puguin fer front als nous preus, no tindrem sinó una anàlisi força limitada i pobra del que està passant. No es tracta d’una fotografia, sinó d’una pel·lícula que no ha de tenir fi. Si avui dia, i amb les condicions legals que regulen el mercat immobiliari, les quanties mitjanes dels lloguers de zones com l’Eixample es troben a 1.300 euros, en 5 anys podrien ser el doble, sinó més. Els ‘expats’, aquests vehicles simbòlics que ara mateix canalitzen la nostra incomprensió i, perquè no dir-ho, part de la nostra ràbia, tampoc els podran pagar. No es tracta doncs de compartimentar els llogaters, presents i futurs de la ciutat, entre aquells més o menys acabalats, sinó d’assenyalar que la problemàtica real, la que ens ha portat fins aquí, és l’existència d’un ambiciós sector immobiliari i financer l’únic objecte del qual és extreure la major quantitat de renda possible de les persones que necessiten o volen habitar Barcelona. Aquesta lògica extractiva, a més de no tenir límit aparent, ens situa els barcelonins actuals exactament al mateix lloc que els ‘expats’: confrontats a uns fons inversors i especulatius. Si ‘d’integració’ parlem, sincerament, hi ha molta més gent ‘no integrada’ a Pedralbes i Sant Gervasi que entre els ‘expats’ del Poblenou. El tema de l’idioma, del català, que és el que realment es troba en pitjor situació, és comú a altres sectors socials i per descomptat que calen polítiques públiques potents i diversificades que li posi solució. I, sincerament, on vagi aquesta gent a relacionar-se m’és igual.

D’aquesta manera, i per finalitzar, com diu el refrany, perquè l’arbre no ens impedeixi veure el bosc, i hem de començar a pensar més a crear aliances amb col·lectius que potencialment es troben en la nostra mateixa situació i no deixar-nos emportar per cants de sirena, a vegades de tint xenòfob, altres simplistes, que localitzen la solució no només on no és possible fer res, sinó a llocs on ells sempre sortiren guanyant. No hem de saber quants ‘expats’ hi ha a Barcelona ni falta que ens fa. Posem més aviat límits a l’especulació.