Aquest diumenge vaig anar cap els terrenys de l’antic Institut Mental de la Santa Creu, aka el manicomi, per una ruta bàsica per a evitar laberints i giravolts. Així fou com vaig evitar Can Peguera i altres barris fins arribar al meu destí, on vaig anar amb un objectiu ben precís.
A les Barcelones de fa un parell de setmanes vaig il·lustrar el text, com sempre, amb vàries fotografies. A una hi lluïa un preciós mural, tripartit a la seva estructura, amb un estil molt Pop Art, à la Roy Lichtenstein, autor de l’estàtua Barcelona, una de les nostres portes vers la mar.
El meu retorn, més enllà de les habituals investigacions, es feu imprescindible perquè, dies enrere, vaig comprovar com havien cancel·lat per complert la peça per a transitar d’uns colors meravellosos amb l’entorn a una insubstancialitat tan sols comprensible si es volia donar a l’immoble el seu aspecte original, quelcom rar donat l’historial de l’indret d’aquesta Barcelona on es respecta poc l’Art Urbà i no es contempla en funció d’on l’han emplaçat.
Com es comprensible hi ha excepcions, creadors de marca sense generar gran perill, però hi ha exemples notables, penso a l’inevitable Lligalbé o als murals literaris de Les Corts, desapareguts o sentenciats, una mica com algunes finques a punt de caure, probablement sense haver passat avaluació patrimonial.
L’adéu del mural és una mala noticia estètica, a lamentar. El tema aquí és situar-nos bé al mapa. Tenim just darrera una de les naus supervivents del Mental. Al nostre camp de visió abracem la masia de Ca n’Amell Gran i el mercat de la Guineueta. Al fons, de manera molt subtil, s’insinua passeig Valldaura.
A l’esquerra tenim un estrany duet, a mirar amb deteniment per a comprendre la seva unitat. Es tracta de Ca n’Amell Gran, una masia erigida el segle XVI. Els seus amos eren els comtes de Vilafranquesa, originaris de València. Les terres i la casa foren durant cinc generacions dels Amell, fins que els hereus dels primers propietaris la reclamaren, venent-la als Payerol, els quals demoliren la meitat de la construcció el 1876, refundant-la amb el seu actual aspecte. Gairebé acte seguit veneren les seves hectàrees a l’Hospital de la Santa Creu, urgit pel seu projecte de centre mental.
Ca n’Amell Gran tenia tradició vinícola i fins els anys seixanta del segle passat fou un dels proveïdors de proximitat del manicomi amb Can Masdéu i Ca n’Ensenya, també conegut com Ca n’Amell Xic; era més amunt i encara avui es confosa amb la nostra protagonista, ubicada a la plaça de Ca n’Ensenya, un despropòsit que s’eleva fins a l’infinit perquè la denominació oficial d’aquest centre per a nens, joves i diables és la masia de la Guineueta.
Posem una mica d’ordre a l’assumpte. Ca n’Amell té tots els números de la rifa. Tot i així no figura a cap indicador del seu cos. L’han despullat d’identitat sense contemplacions, esbrinant-se l’error, molt fàcil de detectar mitjançant fotografies i planisferis, des de l’arxiu pels volts de 2016, exhibició de la poca pressa dels responsables municipals a l’hora d’ajustar bé la memòria sent precisos, quelcom d’altra banda desastrós i assumit, doncs a d’altres barris hi ha carrers amb noms erronis, tot molt dins l’esperit del temps, tot molt El 47, com si es volgués retre homenatge ocultant-se els detalls amb més potència.
Així doncs, des d’aquesta perspectiva, Ca n’Amell Gran no existeix, excepte en aquestes pàgines i als documents que permeten escriure-les. La façana central dóna lloc a un espai de transició on, segons algunes fonts, serien els estables, reconvertits en rectoria de Sant Rafael a l’atesa de reinaugurar aquesta església, encara més vella trobant-s envoltada d’altíssims blocs i l’ingrés posterior a la seu del Districte, el que realça més la seva excentricitat bizantina als marges.
El mural còmic a la Lichtenstein copsava l’interstici i un mur lateral amb l’horitzó enfocat a la passarel·la que fou el carrer de Pi i Molist. L’han reemplaçat, amb moltes advertències de no pintar-lo, amb un rocòdrom minúscul, que com és natural convertirà a tots els joves del barri en campions olímpics de l’especialitat. La policromia d’allò divers, en general l’Art Urbà de la perifèria comtal sol ser més autèntic que els dels TvBoy homologats del centre, assassinat des d’aquesta idea de modernitzar, d’anar a una última ridícula que qualsevol administració futura pot tombar en un tres i no res, com aquells metres intergeneracionals entre jocs i esports a Aragó des de Glòries, liquidats per a posar més paviment i filar, imagino, un passeig paral·lel al tramvia i als cotxes.
Per sort fins aquell no fa res del mural resistirà a les fotos del meu arxiu i al dels altres, mai sol·licitats per l’Ajuntament, del qual ignorem si espera a la mort dels fotògrafs per a apoderar-se sense pagar un euro dels seus fons, més des que existeix Internet, on les ganes d’informar i una petita vanitat ens impulsen, a vegades, a penjar els nostres treballs.
Examino les parets abans pintades per a donar més força, perfectes en aquell present de fa tres setmanes per a conjugar-se amb el mercat e la Guineueta, un dels de la tercera generació d’aquests establiments, de 1965 i actualitzat la dècada passada per Daniel Modol, qui potser s’inspirà al de Provençals, com si els mercats d’aquests barris haguessin de ser clons idonis per a matar el temps cercant les seves set diferències.
Més enllà d’aquestes redundàncies s’ha de destacar com el mercat és un altre encert més des de la seva primera pedra al ser equidistant de les dues Guineuetes malgrat pertànyer a la sud, posseïdora de les tres reines lògiques de les casetes infantils i les ciutats reals per a acaparar “Ajuntament” amb la seu del Districte, mercat i, d’aquí poc, un temple com déu mana, sense bojos.
Catalunya Plural, 2024 
