Entrevista original 
El 2024 ha sigut intens per a tu: cinema, teatre i el reconeixement a la teva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi. Havies imaginat alguna vegada que rebries aquesta distinció?
No, perquè jo ho veia com molt de cavallers, molt solemne. Et sobta moltíssim quan t’ho diuen, perquè et truca la consellera i tot. A part, en algun moment és evident que tu sents que has fet una feina per aquesta cultura, però no t’ho planteges cada dia… És veritat que jo he prioritzat molts projectes per defensar la meva cultura i la meva llengua. Ara bé, els premis fan il·lusió, però al final no són el que defineixen la teva feina, ni el que et garanteix continuar-la. El veritable reconeixement és l’emoció que aconsegueixes generar en els espectadors.
Has viscut uns últims anys plens d’èxits, des de La Trena, Creatura, Tots ocells, Casa en flames o El 47. Quin és el teu concepte personal de l’èxit?
Sempre he pensat que l’èxit és proporcional a la satisfacció amb la meva feina. Si faig una obra que per a mi és important, però no arriba a ningú, sento que li falta una part essencial. L’èxit és poder compartir el que fas i, sobretot, connectar amb les persones, més que no pas arribar a molta gent de manera superficial. En el teatre això és molt directe: perceps el públic, els seus riures o emocions. També crec que l’èxit és mantenir-te fidel a tu mateixa, escollir projectes que et commoguin i que realment vulguis fer. Ho dic des d’una posició de privilegi, però crec que en el fons ho he fet des del minut 1. Quan acabes de començar, també pots dir que no, encara que no sigui fàcil.
Has expressat sovint el teu amor pel teatre per sobre de l’audiovisual. Com veus el canvi en el prestigi entre ambdós gèneres i què creus que l’ha provocat?
El teatre és el meu “germà gran”, però econòmicament és el “germà petit”. El rendiment d’un espectacle teatral, amb un públic més local i limitat, no es pot comparar amb el de l’audiovisual, que avui té un abast global, gràcies a plataformes com Netflix. Tot i això, considero que invertir en teatre és invertir en l’ofici. Es tracta de la base, l’essència d’aquesta professió. Un bon exemple és França, on tenen fins a 50 teatres nacionals i una gran aposta pel gremi, cosa que alhora ha donat força al seu cinema. Aquí tenim un gran planter de professionals, però cal més suport, més espais i una inversió real en cultura perquè el teatre no només sobrevisqui, sinó que prosperi.
Com van ser les teves primeres passes al món escènic? Vas tenir l’oportunitat de formar-te a Sant Just quan eres jove? Creus que es dona prou importància a la cultura i al teatre al poble?
Quan era petita, no hi havia extraescolars de teatre a Sant Just. Vaig començar a fer teatre amb la Marta i la Mireia Domingo a la parròquia, però la formació continuada va ser a Sant Feliu, a l’escola de teatre, on vaig conèixer el Joan Castells i la Dolors Canals. Ells em van animar a presentar-me a les proves de l’Institut del Teatre. Pel que fa a la cultura a Sant Just, crec que té una tradició potent, tot i que no sempre es veu. Quan era petita, l’Ateneu ja programava espectacles importants, com els de Pavlovsky o Pepe Rubianes. Avui, malgrat que la sala gran estigui tancada per obres, el projecte cultural segueix creixent i apostant per la cultura. Es tracta d’una inversió, no una despesa. La cultura i el teatre en els pobles poden ser una font important de futurs professionals.
Quan es completi la reforma del Teatre Ateneu, quin paper creus que hauria de jugar en la vida cultural del poble?
Crec que el teatre hauria de convertir-se en un servei per al poble i la comarca. Per exemple, a Sant Joan Despí vaig de gira sovint, encara que sigui a teatres petitets. Arribo en moto en 10 minuts! Imagina’t si hagués de fer un bolo a Sant Just… podria anar a peu, no m’ho creuria. La reforma és fantàstica, però cal que els recursos es destinin també a la programació i gestió del teatre, perquè una bona gestió és essencial per mantenir-lo viu i amb una oferta cultural variada. Sovint es fa de manera una mica desorganitzada, amb poc pressupost i amb dificultats a l’hora de programar. També és important que les dues sales, la gran i la petita, funcionin en harmonia, ja que això permetrà una oferta més diversa, no només de teatre, sinó també d’audiovisuals, música i arts plàstiques. Això pot convertir el teatre en un centre cultural vibrant, on també es pugui sopar o xerrar després de l’espectacle, com passava al Lliure de Gràcia. Aquest tipus d’experiències creen una retroalimentació que enforteix la cultura del poble i ens connecta emocionalment.
Creus que les arts juguen un paper important en la preservació de la nostra identitat cultural?
Tot és un acte polític. Quan competeixes amb una llengua com el castellà, que el parlen milions de persones arreu del món, és natural sentir-se petit en comparació. Però és important no deixar de dir “estem aquí”. Si no ho fem, ens faran desaparèixer. A mi m’és igual si cantes bé en català o no, però canta en català… A casa meva, pràcticament hem sigut monolingües. No m’ha preocupat mai el castellà, perquè sempre l’hem acabat aprenent. Vull dir, hi ha dos canals de TV en català i la resta és tot en castellà. No hi ha cap problema, ningú d’aquí no entén el castellà. El problema és amb el català i la castellanització, especialment amb els adolescents, que cada vegada parlen més en castellà entre ells, tot i ser catalans. Això també afecta la manera en què la cultura es percep i es consumeix.
Com veus la situació actual de les dones en la indústria audiovisual i quins canvis consideres necessaris per aconseguir una igualtat real?
Encara queda molta feina per fer en la indústria audiovisual, marcada pel masclisme. Tot i això, s’estan produint canvis positius, amb més dones creadores, guionistes i directores. És essencial que les dones no només estiguin davant de la càmera, sinó també al darrere, dissenyant el que es mostra, i que tinguin l’espai necessari per oferir la seva visió. En el meu cas, he sentit que sovint he estat acompanyant homes, fins i tot en històries amb més pes femení. Per això Creatura, on es tracten temes incòmodes des d’una perspectiva femenina, va ser un moment molt revelador. Encara no és el normal, però la discriminació positiva i les polítiques de quota de gènere són clau per aconseguir un canvi real. Les dones han estat sistemàticament excloses i invisibilitzades, i només amb mesures concretes podrem començar a equilibrar aquesta desigualtat històrica.
Què et provoca que molta gent jove et recordi per Vinagre i t’hagi seguit fins a les teves produccions més recents?
Em fa molta il·lusió. Vinagre va ser en un moment especial de l’humor en la televisió i em va permetre explorar un registre fresc i diferent. M’agrada la comèdia, però el que més em crida és el dràmedi o la tragicomèdia, com en Casa en flames, on es combina serietat i emoció. Vinagre va ser una experiència molt còmoda i espero que tingui una segona oportunitat, perquè connectava molt amb el públic.
Catalunya Plural, 2024 
