No és exactament una malaltia mental, sinó una condició neuroconductual anormal que pot afectar negativament la qualitat de vida de la persona que ho pateix, especialment si està en edat escolar.
El TDAH es reconeix cada cop més a Europa com un problema important. Segons les estimacions més actualitzades, al voltant del 5-7% dels nens i del 2-4% dels adults ho pateixen, amb una certa variabilitat en funció dels criteris de diagnòstic adoptats.
A Itàlia, un estudi recent assenyala una prevalença mitjana en nens del 5,9 %, mentre que entre la població adulta baixa a l’1,4 %. A Espanya, les estimacions destaquen que entre un 3 i un 7% dels nens pateixen TDAH, amb una presència de l’1,2% en la població de 18 a 44 anys. A Portugal encara no hi ha estudis específics, però sembla que les xifres coincideixen amb les europees.
Causes clíniques
El TDAH s’associa a desequilibris en els sistemes neuroquímics en els quals intervenen la dopamina i la noradrenalina, dos neurotransmissors crucials per regular l’atenció, la motivació i el comportament. La dopamina intervé en el sistema de recompensa del cervell, que influeix en l’estat d’ànim i en la capacitat de concentració. Les persones amb TDAH tendeixen a tenir nivells més baixos de dopamina en determinades zones del cervell, cosa que pot explicar les seves dificultats per concentrar-se i mantenir l’atenció. La norepinefrina, per part seva, està relacionada amb la resposta a l’estrès, les funcions cognitives i el control dels impulsos.
Els medicaments utilitzats per tractar el TDAH, com els estimulants (per exemple, el metilfenidat), actuen augmentant els nivells de dopamina i noradrenalina al cervell, millorant així la capacitat de concentració i reduint la hiperactivitat i la impulsivitat.
TDAH en nens i adolescents
Els símptomes associats a aquest trastorn són més evidents en els infants: dificultat de concentració, hiperactivitat, impulsivitat, timidesa paralitzant i dificultats en les relacions socials. Els alumnes amb TDAH solen tenir dificultats per seguir les classes, fer els deures i complir les normes de l’aula, cosa que els pot provocar frustració i fracàs escolar. A més, el trastorn se sol associar a trastorns de l’estat d’ànim, ansietat i baixa autoestima.
Durant l’adolescència, les dificultats tendeixen a aguditzar-se a causa de l’augment de les exigències escolars i socials. Els joves amb TDAH són més propensos al consum i la dependència de substàncies psicotròpiques, la conducció temerària, la ludopatia, l’obesitat, la impulsivitat extrema i la dificultat per gestionar les emocions.
Nombrosos estudis demostren que, quan els adolescents amb TDAH gestionen de manera òptima aquesta neurodivergència, adquireixen gradualment punts forts considerables en comparació dels seus companys: una marcada creativitat, la capacitat de pensar de manera innovadora i de trobar solucions originals als problemes. A més, aquestes capacitats solen anar associades a una evolució del caràcter, que passa de la timidesa i la reserva a la histrionisme i exageració.
No obstant això, aquests casos són força rars. El més habitual és que el trastorn estigui infradiagnosticat o es diagnostiqui tard, sobretot en el cas de les nenes, els símptomes de les quals poden ser menys evidents que en els nens. El TDAH sol confondre’s amb altres trastorns, com l’ansietat o la depressió, cosa que en dificulta encara més la identificació i el tractament adequat.
La manca d’especialistes formats, les diferències en els protocols de diagnòstic entre els diferents països europeus i la persistència d’estereotips sobre el TDAH contribueixen a fer que aquest trastorn continuï sent desconegut, malgrat que, en contextos socials més difícils, pot degenerar en un trastorn psiquiàtric en tota regla.
El TDAH a l’edat adulta
Contràriament al que es pensava, el TDAH no desapareix amb l’edat adulta, sinó que sol manifestar-se de diferents maneres: dificultats per gestionar el temps, organitzar les activitats diàries i mantenir la concentració a la feina. Altres problemes relacionats amb el TDAH a l’edat adulta són les dificultats per mantenir relacions interpersonals, l’oblit constant d’objectes i cites, i un risc més gran de desenvolupar ansietat i depressió.
És possible que s’hagi adonat que proliferen a Internet tests molt qüestionables per autodiagnosticar el TDAH. Es pot dir que és un trastorn “de moda”, sobretot després que es descobrís que, juntament amb els problemes esmentats, pot desenvolupar habilitats especialment valuoses en determinats camps professionals “creatius” (com el disseny, l’art o l’escriptura). A més, la capacitat d’“hiperconcentració” en interessos específics permet a aquestes persones dedicar-se amb passió i dedicació a projectes que els entusiasmen, cosa que sovint dóna lloc a resultats excel·lents.
Peter Shaman, un empresari nord-americà d’èxit atribueix la seva capacitat innovadora al TDAH, considerant-ho un “superpoder” que li ha permès destacar al seu camp. A Silicon Valley i altres llocs, el TDAH és freqüent a tots els nivells, des d’alts directius fins a programadors.
Tot i això, el TDAH és una afecció que compromet la qualitat de vida amb més freqüència, tant en adults com en nens. La psiquiatria té l’obligació d’augmentar la seva experiència en l’avaluació diagnòstica i el tractament del TDAH, i de proporcionar suport psicològic, estratègies educatives i, en alguns casos, tractament farmacològic als afectats.
Catalunya Plural, 2024 
