L’ascens de l’AfD a Alemanya s’ha convertit en un dels fenòmens més inquietants de l’escena política europea. Fundat el 2013 com un partit euroescèptic, inicialment va atraure un vot conservador descontent amb la gestió de la crisi de l’euro. Però va ser a partir de la crisi migratòria de 2015 que l’AfD va adquirir una dimensió política molt més radical, passant de ser una formació minoritària a una potència ultranacionalista i antiimmigració. Amb les eleccions federals del 23 de febrer a l’horitzó, el partit es presenta com la segona força política de la nació, amb una base de suport especialment forta a l’Alemanya Oriental, territori històricament desconnectat de les estructures polítiques i econòmiques de l’oest. Aquest ascens, profundament arrelat en diversos factors socials i econòmics, es veu reforçat per un sentiment generalitzat de desafecció envers els partits tradicionals, així com per les tensions relacionades amb la globalització, la immigració i les disparitats regionals. En aquest escenari, el cinema documental i la literatura alemanya emergeixen com eines imprescindibles per entendre el profund impacte de l’extrema dreta en la política actual del país.
L’AfD: orígens i evolució
Per comprendre l’auge de l’AfD, cal remuntar-se a dues grans crisis que van marcar el país. La crisi de l’euro va permetre al partit establir-se com a força crítica contra les polítiques europees, però va ser la crisi migratòria de 2015 que va propulsar el seu creixement. L’AfD va aprofitar la por i la inseguretat per fer un discurs fermament antiimmigració i nacionalista, guanyant a poc a poc el suport de gran part de la població, especialment a l’antiga RDA, on la desafecció política i social és més evident. El sociòleg Steffen Mau, autor del llibre Ungleich vereint (2024), analitza com la reunificació alemanya no va aconseguir crear una igualtat entre l’est i l’oest, amb moltes regions de l’est encara endarrerides en termes econòmics i socials, el que ha estat aprofitat per l’AfD com a plataforma per canalitzar el malestar popular.
L’AfD i les xarxes socials: l’explotació de la desinformació
El fenomen AfD també ha estat alimentat per l’ús intensiu de les xarxes socials, que han permès difondre missatges de desinformació i discursos radicals. Un llibre essencial per entendre aquest procés és Factor AfD. El retorno de la ultraderecha a Alemania (2017) d’Andreu Jerez i Franco Delle Donne. Els autors exposen com l’AfD ha sabut manipular les pors i la desinformació per obtenir suports, aprofitant la fragmentació del debat polític a les xarxes i normalitzant el discurs extremista, amb una narrativa de «nosaltres contra ells» que ha trobat ressonància en sectors de la població més vulnerables als canvis globals.
El procés de radicalització interna de l’AfD
Una part fonamental per entendre l’AfD és la seva evolució interna. El llibre Inside AfD: Der Bericht einer Aussteigerin (2017) de Franziska Schreiber, exmembre del partit, documenta com el moviment va passar de ser una formació conservadora a una força política cada vegada més radicalitzada. A partir de l’entrada de membres extremistes dins de la direcció del partit, es van integrar discursos xenòfobs i ultranacionalistes, desdibuixant les línies entre les ideologies convencionals i les d’extrema dreta. Així mateix, la pel·lícula Rechts. Deutsch. Radikal (2020) analitza com el partit ha creat un clima de tolerància cap a posicions que fa només uns anys eren impensables dins del debat polític alemany, promovent un ambient cada vegada més radicalitzat.
L’AfD a l’Alemanya Oriental: la crisi d’identitat regional
La gran força de l’AfD a l’Alemanya Oriental és un aspecte destacat del seu ascens. En un territori amb un sentiment de desconnexió històrica amb Berlín, l’AfD ha sabut presentar-se com la defensa dels interessos de les classes populars davant un sistema que consideren elitista i desconnectat. El documental Wildes Herz (2017), que segueix la banda de punk Feine Sahne Fischfilet, reflecteix la resistència cultural a l’extrema dreta a la regió, mostrant com la música es converteix en una eina de lluita contra les narratives d’odi i exclusió promogudes per l’AfD.
Les eleccions del 23 de febrer: què ens diuen?
La possibilitat que la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) de Friedrich Merz, clara favorita a les enquestes, arribi a un pacte amb l’AfD d’Alice Weidel ha generat un intens debat. Tot i la pèrdua de suport de la CDU, experts com el periodista Jakob Augstein consideren que un acord a nivell federal amb l’AfD és poc probable, ja que molts membres del partit veuen aquesta opció com una traïció als valors democràtics fonamentals. Experts com Rainer Mausfeld i Thomas Piketty alerten que una aliança d’aquest tipus podria agreujar la divisió social existent i no abordaria les arrels del populisme. En aquest context, els partits tradicionals tenen la responsabilitat de respondre a la desafecció popular sense comprometre els drets i llibertats individuals. Gegenwart ist Zukunft!
Catalunya Plural, 2024 
