Jordi Cumplido : “Iugoslàvia va ser la demostració que es podia construir un Estat multicultural a partir de la superació de les diferències”

Per què parlar el 2025 de la història de l’antiga Iugoslàvia?
Iugoslàvia va ser la demostració que es podia construir un Estat multicultural a partir de la superació de les diferències. El llibre es diu el somni d’Iugoslàvia perquè, en una regió amb una diversitat cultural, política i de tradicions sovint enfrontades entre elles, al segle XIX les elits de les diferents regions dels Balcans occidentals somien l’Estat unitari d’Iugoslàvia, en què poden conviure totes aquestes cultures en un projecte polític pròsper i d’unitat. Hauran d’esperar gairebé un segle, però finalment ho aconseguiran després de la Segona Guerra Mundial.

Després de les guerres dels Balcans als anys 90, sembla inimaginable que la regió formés un sol Estat durant tant de temps. Com s’organitzava territorialment la Iugoslàvia comunista?
Va ser una operació arquitectònica complexa. La Iugoslàvia comunista ve del fracàs de la monarquia iugoslava després de la Primera Guerra Mundial. Aquest Estat, autoritari i monàrquic, va fracassar perquè estava molt hegemonitzat per Sèrbia, des del punt de vista polític, cultural i lingüístic. Això va generar unes tensions ètniques molt fortes amb Croàcia, que era l’altre element majoritari de la regió.

Tito i els jerarques del règim comunista van tenir molt present aquest exemple. L’Estat comunista era federal, amb sis regions agrupades amb un poder central. El règim va dividir Sèrbia en dues parts, que tenien vot propi als òrgans federals de decisió, per evitar aquesta tendència de Sèrbia a la hegemonia. El règim d’Iugoslàvia es va mantenir durant molt de temps gràcies al mite partisan de la Segona Guerra Mundial, com Iugoslàvia es va alliberar a si mateixa del feixisme, i gràcies al concepte de “germanor i unitat”, que va permetre una pau interètnica. El règim també va fer un gran esforç per crear una nova identitat iugoslava.

Es van produir tensions nacionals? Com es van resoldre?
Des de 1945 fins a finals dels 70, es va aconseguir mantenir aquella certa harmonia i estabilitat, tot i que hi va haver diverses etapes. Fins al 1966 hi havia un Estat molt centralitzat políticament, amb un control ferotge del Partit Comunista, i territorialment. L’elit del Partit estava molt controlada per sèrbis, sobretot per la mà dreta de Tito, que era Aleksandar Ranković. El 1966 hi ha un relleu de poder i comença un període de descentralització a nivell polític i territorial. Les unitats federals comencen a prendre més protagonisme i això dóna ales al nacionalisme croat i albanès, però també al nacionalisme musulmà bosnià.

En aquell moment comencen a sorgir tensions que s’havien quedat enterrades, però no solucionades. Per exemple, durant la Segona Guerra Mundial, Croàcia va ser un Estat titella nazi, amb grans camps de concentració on s’executaven dissidents polítics, minories ètniques però sobretot sèrbis. El règim comunista va fer un esforç per silenciar-ho perquè era el gran mite del nacionalisme serbi contra Croàcia.

Les tensions comencen a descontrolar-se als anys 70, quan el model econòmic dóna mostres d’esgotament, juntament amb la crisi del petroli de 1973. El règim explora una manera de sortir de la crisi a partir de la descentralització total: el 1974 propicia una reforma constitucional en un sentit encara més descentralitzat i és quan Iugoslàvia fa el pas a un Estat pràcticament confederal. Comença la fase de descomposició d’Iugoslàvia, que és també època de crisi econòmica.

Ara que torna a estar d’actualitat el debat sobre les esferes d’influència geopolítiques, Iugoslàvia pot veure’s com un exemple de posició intermèdia entre blocs, en plena Guerra Freda. Però fins a quin punt la Iugoslàvia de Tito va aconseguir ser autònoma de les dues grans potències, la Unió Soviètica i els Estats Units?
Tito trenca amb Stalin el 1948 per crear una tercera via: ni capitalisme ni socialisme d’Estat, sinó un socialisme més democràtic. Tito va impulsar el bàndol dels No Alineats, juntament amb potències com Egipte, Líbia, Jordània i Índia. Va ser un projecte que va reportar a Iugoslàvia ingressos, va ser important perquè Iugoslàvia pogués sobreviure després de la ruptura amb Stalin, que va produir un xoc econòmic per l’embargament comercial.

Iugoslàvia també va sobreviure gràcies al suport occidental. A la darrera part de la Segona Guerra Mundial, l’ajuda més important que va rebre l’exèrcit partisan va ser de França i Gran Bretanya. Tito sempre va tenir certa afinitat amb Occident, que veia Iugoslàvia com una peça geoestratègica important per desestabilitzar la regió oriental sota control de la URSS. Per això, Tito va rebre quantitats ingents de diners, sobretot dels Estats Units.

Un altre dels punts d’interès de la Iugoslàvia de Tito va ser el rol del cooperativisme a l’economia. Quin rol va tenir realment l’autogestió a l’economia iugoslava? Va tenir èxit?
Era un sistema sui generis, sense cap precedent, inventat de la res per part dels economistes del règim. Va ser un salt al buit en l’intent d’avançar en la democratització del comunisme. L’objectiu era tornar al marxisme originari. Les fàbriques i els centres de treball s’organitzaven en diferents estructures de decisió gestionades pels mateixos treballadors. Els treballadors prenien les decisions sobre l’organització del treball, la producció, la importació i exportació. El 1953 es va començar a posar en pràctica el sistema, amb la creació dels primers consells obrers, que eren l’òrgan principal de decisió. Entre 1953 i 1968 és el període de més bonança, l’edat daurada d’Iugoslàvia.

No hi havia autogestió en tots els centres de treball. En molts centres de treball, formalment existien els consells obrers, però en la pràctica acabaven sent els burocrates del règim els que prenien les decisions, perquè el sistema no estava prou desenvolupat o els treballadors no tenien aquesta cultura de presa de decisions.

Iugoslàvia era un Estat admirat internacionalment, com un pol de creixement i desenvolupament econòmic, però estava molt endeutada amb l’exterior. Sempre hi ha el dubte fins a quin punt l’autogestió va acabar funcionant.

El comunisme d’Iugoslàvia és presentat sovint com una alternativa menys totalitària a la URSS, però quina magnitud va tenir la repressió durant el govern de Tito?
La fase de 1945 a 1948 és una fase de repressió força pronunciada. Era un Estat encara molt controlat per Stalin i era un període en què calia “netejar” el que quedava de col·laboracionistes feixistes. Després hi ha una fase de repressió dura contra els kominternistes, comunistes favorables a Stalin.

A partir dels anys 50 no va haver-hi una repressió com al restant dels països comunistes d’Europa de l’Est. Per exemple, no hi va haver grans camps de concentració i hi havia pocs presos polítics. En l’àmbit de les arts i la cultura, hi havia unes directrius sobre cap on havien d’anar els intel·lectuals, però mai va haver-hi una repressió com a la URSS. Tito va tenir cura que es veiés Iugoslàvia com una illa de llibertat dins del socialisme.

Vius a Sèrbia des de fa 10 anys. Diries que als Balcans perdura una certa nostàlgia d’Iugoslàvia o el nacionalisme ha esborrat el record d’aquella època?
A les darreres dècades ha sorgit el terme “yugonostàlgia”. Hi ha una generació que va viure Iugoslàvia i evoca aquella època amb nostàlgia, sobretot en comparació amb les guerres i les crisis econòmiques que van venir després.

Les generacions posteriors, que eren molt joves o no havien nascut quan Iugoslàvia va començar a descompondre’s, són més apolítiques. Tenen més interioritzat el nacionalisme radical, ja sigui serbi, albanès, croat o bosnià.

Ningú, ni la generació més nostàlgica, creu que sigui possible ressuscitar allò. Ha hagut una acceptació que el projecte iugoslau va fracassar. També han desaparegut els mecanismes de redistribució, tot el que hi havia de solidaritat entre els pobles i l’esquerra ha desaparegut pràcticament.