Un dels estímuls més fenomenals de passejar la ciutat és poder associar llocs en aparença distants. He escrit força sobre el Mental de Pi i Molist, fixant-me en com, pel seu aïllament, necessitava aprovisionar-se a les masies de la zona. Una d’elles, Can Masdéu, pertanyia des de principi de segle XX a Sant Pau, és a dir, que el producte de les seves terres, aleshores conventuals, era de la seva pròpia collita.
Més tard, en aquelles alçades on Crist perdé la sabata, es contemplà traslladar als pacient dels manicomi; no en va fou un annex destinat als leprosos i reformat en la seva arquitectura durant la Segona República. L’esclat de la guerra el deixà inacabat i cap a 1960 cessà en el seu ús.
L’abandonament durà decennis i avui el complex és ocupat des de 2001. El col·lectiu, que ha resistit un clamorós intent de desnonament el 2002 i ha sigut valorat de manera molt positiva en seu judicial per ser exemplar en allò cooperatiu, ha quallat i demostra com, més d’una vegada, hi ha ocupacions amb capacitat per a salvar entorns patrimonials, fins a actualitzar la seva funció a l’entramat urbà.
M’encanta caminar des de l’església de Sant Rafael, amb les veïnes entusiastes per a recuperar-la com a parròquia, fins a la plaça Karl Marx. Per a molts, cosa de la ronda de Dalt i una vagància en l’anar més enllà, la ciutat acaba aquí. Si creuo, arribo en un tres i no res als colorits gratacels de Canyelles, que deixo enrere per a endinsar-me pel camí de Sant Llàtzer, cap a la vella leproseria de Can Masdéu.
Sempre que entomo aquestes sendes muntanyenques em sorprèn com muda la interacció entre els passejants. Aquí tothom es saluda. Som bitxos rars units en aquest respirar aire pur que evoca tantes novel·les i el mite de les altures per a sanar.
Els blocs de pisos policroms en la seva coronació de l’estudi de l’arquitecte Giráldezsón un sospir a l’horitzó que perdérem fa pocs minuts. Podem girar-nos i contemplar la seva icònica imatge. Tot i així no captarem com son d’un altre món. Abans de la seva existència Can Masdéu adquiria condició mítica pel seu ser als antípodes de la civilització, fins acollir als seus marginats.
Fa fins i tot un xic de vertigen veure l’hospital al cim, saber que ha sigut un edifici fantasma durant tants decennis i somriure amb l’esperança que el col·lectiu vulgui transformar-lo en equipament, la Casa dels Futus, un centre de justícia climàtica que seria el colofó al seu desplegament per a revitalitzar tot aquest entorn, capficat a recuperar la bassa gran per a disposar de reserves hídriques, a més d’impulsar altres projectes vinculat amb la sostenibilitat.El dia que ascendeixo cap a Can Masdéu i no hi ha ningú als alentorns, pel que accedeixo al recinte sentint-me com a un territori fantasma. Vaig amb cautela, doncs desconec les normes, més aviat obertes als desconeguts i a tots aquells amb ganes d’implicar-se. Aquell matí circulo en solitud i al·lucino amb les panoràmiques. Avall, als horts, un home gran els treballa. Els cotxes són un remot rumor i al fons un home corre envers la seva meta de quilòmetres diaris, punt ofegat a la natura.
A dalt hi ha l’hospital. Quan vaig visitar Can Masdéu desconeixia la idea de la Casa dels Futurs, que pot plantejar un debat, en realitat inexistent a les noticies barcelonines. Ben coneguda és la meva insistència en com l’àrea del torrent de Lligalbé és idònia per a regenerar-se sense renunciar a les seves essències. Al passatge Boné hi ha quatre casetes amb jardí, emparades per un mural, amat al Baix Guinardó. Si s’unissin els patis es preservaria la travessia i el seu tarannà, quelcom també traslladable a un conjunt del carrer Villar, primordial al ser de 1885, abans de les agregacions, que podria servir com equipament amb força per a filar passat i present.
A d’altres racons urbans els solars demolits, imagino que com a Villar sense la suposadament requerida avaluació patrimonial, són ocupats, nom a Can Masdéu, sino com a magatzems de ferralla. La plaga, que tingué el seu punt àlgid a la torre del Fang, es dissemina per tota la capital catalana, en part per l’amnèsia sobre determinat patrimoni o la deixadesa que suposa ensorrar-lo.
Per sort, a Can Masdéu unes desenes de persones no dubtaren en ser la cara bona de la moneda. Aquestes setmanes veiem un allau de cartells que parlen dels pressupostos participatius. La idea és noble, si bé sona com a induïda. En aquest tram incipient de Collserola, on es posa al cim la vida per davant de la propietat, exhibeixen sense ínfules com l’acció veïnal que entén les problemàtiques i lluites per a resoldre-les, sense deutes pendents, és un sistema a considerar si cau a les mans justes o pot sobreviure des de polítiques de fets consumats.
Pot ser que, segons l’Ajuntament, no les tinguessin els de l’Antiga Massana, així com tampoc el col·lectiu que conserva La Selva, situada, n’hem escrit en aquestes pàgines, al Guinardó, més amunt de Verge de Montserrat, un limbe entre universos, potser el motiu de la seva bellesa.
La Selva, una masia amb un jardí que seria una benedicció pel veïnat, es troba en perill i a l’atesa de veure si continua endavant la prevista especulació. Mentrestant uns lluiten. Ningú els esperava, com a Can Masdéu, doncs és així com es cimenten els seus somnis de donar futur al que fou, regenerant-lo sense destruccions, des d’un sentit comú massa menyspreat.
Catalunya Plural, 2024 
