Entre el 2011 i el 2013, el règim polític espanyol va entrar en la seva pitjor crisi des del 1978. Després de la crisi financera del 2008, la indignació ciutadana va esclatar al carrer amb el crit de «¡no ens representen!». Les eleccions van començar a repetir-se, les mocions de censura a succeir-se i els lideratges es van tornar cada vegada més efímers. El sistema de partits va col·lapsar: les velles alternances bipartidistes entre progressistes i conservadors, atemperades pels nacionalismes moderats català i basc, es van fer aritmèticament inviables.
Durant alguns anys, entre el 2014 i el 2018, o el que és el mateix, entre la irrupció de Podem a les europees i la moció de censura que va guanyar Pedro Sánchez, es va obrir un horitzó de canvi que no es va arribar a dur a terme. Primer va ser el gir d’Unides Podem a Vistalegre II, que lluny de resoldre’s amb la integració de la minoria, va conduir a una sèrie d’expulsions i baixes a l’espai polític que havia nascut del 15M. Seguidament va venir a Catalunya l’assaig de la via unilateral cap a la independència i el consegüent estat d’excepció (art. 155).
Els dies d’activitat política febril van començar a minvar el 1 de juny de 2018, quan Rajoy va perdre la votació de la moció de censura. Aquell dia no van ser els escons del PSOE, sinó els d’UP els que van celebrar amb més entusiasme la fi del govern del PP. El PSOE, tanmateix, havia aprofitat millor l’oportunitat que havia posat sobre la taula la moció de censura llançada per Pablo Iglesias un any abans: els números donaven a l’oposició per guanyar. Rajoy havia governat contra l’aritmètica parlamentària des de les eleccions de 2015. Només la falta d’entesa entre els seus opositors ho havia fet possible.
Amb el triomf de Sánchez el 2018 es va iniciar el període de tancament de cicle i restauració en què ens trobem. Durant els anys següents, el president del govern, en solitari o amb el primer executiu de coalició, va surfejar amb èxit el moment de reflux reaccionari. El 2019, Vox deixava de ser una força marginal i extraparlamentària (47.182 vots el 2016) i passava a ser primer la cinquena força amb 24 escons i 2.688.092 vots i la tercera després de la repetició de 2019 (52 escons i 3.656.979 vots). Des de llavors, Vox, aupat per la primera presidència de Trump, impulsaria el desplaçament de la centralitat de la política espanyola cap al seu costat del tauler.
El PSOE, que per moments i segons on s’havia vist al límit de la marginalitat (a Barcelona havia caigut fins a quatre regidors), respirava alleujat. Això havia passat, tanmateix, en un lapse de temps prou breu com per confiar la seva estratègia a una recuperació del sistema de partits previ a la crisi de règim. Fa temps vam advertir que el major error que podien cometre els socialistes aleshores era confondre les raons del seu èxit amb el demèrit aliè. De cadascuna de les dues lectures possibles en sorgeixen horitzons diferents. En el primer cas, el PSOE confia a estar ocupant la centralitat del sistema de partits i tornar així als vells temps del bipartidisme del 78. En el segon cas, la recuperació socialista des del 2018 podria veure’s compromesa per un excés de confiança i ambició.
Horitzó I: retorn al bipartidisme del 78
En la conjuntura actual, existeixen bones raons per confiar en el camí seguit fins ara pel PSOE. Després del travessia pel desert i la revolta interna de l’antic aparell que gairebé acaba amb el lideratge de Pedro Sánchez el 2016, el partit va iniciar un accelerat procés de recuperació, sens dubte reforçat per l’hastió de l’agitació política. Figures com Salvador Illa, amb un estil tranquil i avalat per la gestió de la COVID, van poder assolir objectius que haurien resultat impensables poc temps abans.
La mateixa Catalunya, epicentre l’última dècada de la onada de mobilitzacions, es troba avui en mans del partit socialista a tots els nivells de govern; des de Barcelona i bona part de la seva àrea metropolitana fins al govern central, passant per la Generalitat. I, tanmateix, és important ser precisos aquí, la política catalana dista molt de regenerar-se en els paràmetres anteriors al 2010 i els retalls de l’Estatut, és a dir, com el bipartidisme del 78 en versió catalana: CiU i PSC.
L’espai del catalanisme moderat, un dia capitanejat per CiU, és avui una ombra del que va ser. En tres claus ràpides: (1) a la seva dreta ha aparegut Aliança Catalana, un competidor homologable a totes les extremes dretes que campen per Europa; (2) el votant de Junts va deixar enrere el rubicó del “ara no toca” de Pujol i mentre segueixi allà Puigdemont es trobarà compromès pels seus errors passats i el punitivisme reaccionari de la judicatura espanyola; i (3) després del fracàs de l’1 d’Octubre, el secessionisme és cada vegada més minoritari a la societat catalana.
Així les coses, el PSOE-PSC intenta i fins i tot està disposat a afavorir Junts en la reconstrucció del vell sistema de partits, sempre que abandoni l’estratègia independentista i torni al marc constitucional. En la lògica de reflux que marca aquests anys de contraonada, aquesta orientació sens dubte ha reportat importants beneficis als socialistes i aquí estan els premis electorals a l’arriscada aposta per l’indult i l’amnistia per avalar-ho.
La qüestió, però, és si es pot mantenir aquesta estratègia de restauració en el mitjà termini. Malgrat el retorn de la política professionalitzada amb perfils com Illa o Collboni, el PSC està intentant fer funcionar un règim que no acaba de trobar el seu lloc. El retorn al motor immobiliari desespera aquells que els socialistes anomenen “classes mitjanes i treballadores” i l’extractivisme immobiliari aprofundeix l’escissió en la constitució material que un dia va fer de Catalunya un motor econòmic d’Espanya.
Horitzó II: crisi del bipartidisme
La segona opció estratègica per als socialistes es presenta com un camí incert i que hauria de conduir a un canvi de cultura política i d’institucionalitat. El punt de partida és assumir que el bipartidisme del 78 no tornarà. I no perquè el bipartidisme no estigui inscrit en la “constitució per defecte” del règim, sinó perquè ben podria ser substituït per un altre bipartidisme que ja és avui una realitat efectiva o potencial, en l’espai europeu.
Diguem-ho clarament: el bipartidisme centrista del 78 podria ser reemplaçat per un bipartidisme de dretes pel qual la centralitat ja no es situaria en l’antic centre neoliberal, sinó en algun lloc entre el centrodreta i l’extrema dreta actuals. Això mateix és el que s’ha donat a les eleccions alemanyes, on el bipartidisme històric de l’SPD i la CDU-CSU ha estat substituït per un bipartidisme entre els democristians de sempre CDU-CSU i el partit emergent ultradretista, Alternativa per Alemanya, AfD. Aquest tipus de bipartidisme, ni és nou, ni exclusiu d’Alemanya i les europees ja han apuntat tendència en aquest sentit.
L’ascens de Vox també és un fet i no un qualsevol. Fa just un any l’organització ultra semblava abocada a la marginalitat. No obstant això, els errors del seu competidor a Europa, SALF (Se Acabó La Fiesta), el partit d’Alvise, i sobretot el triomf de Trump, han relançat l’extrema dreta que celebrava a Madrid la trobada de Patriots, l’espai ultra que es fa un lloc a Europa al màxim nivell. Mentrestant, Sumar i Podem s’han estat llançant els trastos i deixant que l’espai polític que comparteixen aprofundeixi un declivi que data des que Pablo Iglesias va guanyar Vistalegre II i va imposar la línia de cavar trinxeres a l’esquerra davant el populisme que havia impulsat el primer Podem.
En el que Vox s’ha rellançat, l’esquerra s’ha fracturat i perdut suports. El PSOE ha sabut manejar-se a velocitat de creuer fent bo l’aforisme d’Andreotti: «el poder desgasta al qui no el té». La insistència en no anticipar eleccions i la vacuïtat de gestos d’impotència com la pretesa moció de Puigdemont han fet del PSOE una garantia d’estabilitat. Però el bipartidisme del 78 en el seu conjunt perd i és per l’extrema dreta per on fa aigües.
Els dades són simptomàtiques: dels millors pronòstics del CIS fa just un any, pels quals PSOE i PP sumaven fins a tres de cada dos vots (66,2%) el bipartidisme ha tornat a caure per sota dels seus resultats del 23J: el 64,74%. Però aquesta caiguda seria molt desigual en la seva expressió electoral: mentre que el PSOE es manté a l’espera de l’espai a la seva esquerra (millora quatre dècimes respecte al CIS de febrer passat: 33,4%), el PP perd per l’impuls de Vox a la seva dreta (cau cinc punts del 33,2% de fa un any —quan fins i tot superava el PSOE per dues dècimes— al 28,1% actual).
Lluny de ser un simple joc de vasos comunicants, la llei electoral té la seva part en els escenaris futurs i aquests clarament indiquen que el PP no podrà assolir una majoria relativa d’acord al bipartidisme del 78 (PP amb suport de Junts, PNV i regionalistes de centrodreta). Aquesta dependència de Vox no augura res bo per al bipartidisme del 78, malgrat que el PSOE faci la seva part. És important recordar en aquest sentit que el derrumbament del bipartidisme després del 15M va tenir lloc primer pel PSOE governant que va arrossegar després al PP malgrat la majoria absoluta assolida per Rajoy el 20N de 2011.
Encara més, on aquest bipartidisme comptava amb alternatives nacionals no s’ha recuperat: el PSOE és avui crossa del PNV al País Basc, no aconsegueix articular un tripartit a Catalunya malgrat que els números donen i a Galícia es troba per sota dels seus anteriors mínims històrics. No deixa de ser rellevant en un règim que hauria d’estar operant per mitjà d’una governança multinivell. L’auge d’una dreta autoritària no només impedeix al PP reeditar les opcions bipartidistes del 78, també hipotecarà el bloc parlamentari plurinacional, democràtic i social que sosté al PSOE.
La via consociativa
En el terreny de les prediccions, Vox ha demostrat tenir una ambició de poder que Podem va perdre a Vistalegre II. Lluny de comprometre’s i enfangarse amb l’acció de govern del PP, ha entès que desmarcar-se podia ser una bona idea. A diferència de Podem, que el 2019 va arribar a provocar una segona convocatòria electoral per forçar la seva entrada al poder, Vox s’ha desmarcat dels governs del PP, entenent el context multinivell en què es troba i que arriba fins a Europa i l’ordre global. Donar per descomptat que Abascal actuï el 2027 com Iglesias el 2016 podria ser un error de càlcul en bona part de les anàlisis actuals.
Segons siguin els números que surtin de les urnes el 2027, obligar al PP a desgastar-se i empènyer-lo a buscar acords d’Estat podria aprofundir la crisi del bipartidisme del 78 i impulsar en el seu lloc el bipartidisme entre dretes que avui es troba en auge a Europa. Per descomptat, tot depèn de com es comportin els partits d’aquí a llavors, per una banda, i com es desplegui la contesa dels moviments socials al carrer, per una altra.
Amb tot, seria desitjable fer entendre al PSOE que si segueix apretant a aquest Sumar, acabarà estofant-lo, perquè pot, i Podem no recull el que es perd per aquesta banda. No estaria de més que el PSOE, per exemple, reconegués l’error de cobrar l’IRPF, abandonés la retòrica buida en política de vivenda, acceptés propostes com les ajudes per fill que proposa el ministeri de Bustinduy, etc. En resum, passar a l’estratègia d’una competició virtuosa entre les esquerres.
Als orígens de Podem es va assumir fins a la fascinació la dialèctica schmittiana amic/enemic. Mentre el discurs es limitava a la impugnació extraparlamentària va funcionar amb indubtable èxit destituent. El 2016, però, va col·lidir amb el parlamentarisme del 78. A diferència d’Amèrica Llatina, on s’havia forjat la hipòtesi de Podem, a l’antic continent la lògica del pluralisme democràtic no era ni és compatible amb projectes presidencialistes com els que han volgut aixecar Errejón amb Més País o Díaz amb Sumar. El que en un moment podia servir per a l'”assalt als cels” no serveix avui al fang institucional. Desterrar a Carl Schmitt de l’equació i cercar una cultura consociativa, que prioritzi l’acord i la competició virtuosa al bloc d’investidura, és sens dubte la millor garantia de vèncer l’autoritarisme schmittià sobre el qual avança des de l’extrema dreta i impedir que sigui un dels dos pols del bipartidisme futur.
Catalunya Plural, 2024 
