El 28 de febrer de 2025, Donald Trump va rebre Volodímir Zelenski a la Casa Blanca per donar tot un espectacle de poder tòxic: el president nord-americà va interrompre el líder ucraïnès amb comentaris com: “Ucraïna continua sent un forat negre per als diners americans”, mentre que el vicepresident JD Vance l’escolta. Pocs dies després, Trump congelava tota ajuda militar a Ucraïna, fent un gir radical en la política exterior nord-americana.
L’episodi, grotesc però revelador, resumeix una lògica que s’estén des de les aules fins als parlaments: la violència com a disfressa de la fragilitat. La rebel·lió de l’home feble ja ha arribat, i correm el risc que s’acabi convertint en hegemònica. Perquè Trump, per molt narcisista que sigui, no deixa de ser un símptoma més dels temps en què vivim. Darrere seu n’hi ha molts més.
Nietzsche, a La Genealogia de la Moral, va escriure que la moral tradicional era una invenció dels febles per domesticar els forts. Avui assistim a una inversió de la seva teoria: els que s’autoproclamen “forts” (joves, blancs, heterosexuals) actuen com a ressentits. El seu masclisme no és seguretat, sinó por que les dones els prenguin espais de poder. El seu ultracapitalisme no és ambició, sinó la fantasia que els diners els tornaran el control en un sistema que els menysprea. El seu nacionalisme excloent no és orgull sinó pànic a compartir un món divers.
No és casualitat que, mentre Trump ridiculitza un líder en guerra, a Catalunya creixi el suport dels joves a la ultradreta —amb el seu masclisme estrident i el seu ultracapitalisme salvatge— com si fos una revolta dels que se senten desplaçats per un món que ja no els garanteix privilegis. Segons el darrer estudi de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), només el 62% dels joves catalans d’entre 18 i 24 anys creuen que la democràcia és preferible a qualsevol altra forma de govern. Fins i tot, el 16% són partidaris d’un règim dictatorial. Són nois que justifiquen rols de gènere arcaics que desconfien del feminisme” i abracen un capitalisme sense fre. Davant d’un món de futur desconcertant, amb poques expectatives laborals, i davant de l’autopercepció de pèrdua de privilegis — sigui o no real o sigui justificada o no —, la ultradreta els ofereix un relat senzill ignorant la complexitat que l’envolta.
D’altra banda, l’auge d’aquesta nova ultradreta juvenil no es pot entendre sense considerar el paper de les xarxes socials i els algorismes que reforcen discursos d’odi i de victimització. Plataformes com TikTok o YouTube han servit d’altaveu a influencers d’extrema dreta que construeixen una narrativa on els joves blancs, heterosexuals i de classe mitjana són les veritables víctimes de la societat contemporània. En aquest univers digital, es presenta la igualtat de gènere com una amenaça, la diversitat com a imposició i el feminisme com una forma d’opressió. No és casualitat que moltes d’aquestes figures de la dreta alternativa recorrin a un llenguatge agressiu i provocador, que imita l’estil de Trump i busca provocar respostes viscerals més que fomentar el debat. La viralització d’aquests discursos contribueix a la normalització del masclisme, el racisme i el classisme entre els qui senten que la seva identitat és erosionada pel progrés social.
La solució no és criminalitzar-los, encara que alguns ho mereixin. Està a entendre que la seva ràbia és el resultat d’un buit que el neoliberalisme ha alimentat: la soledat del “campi qui pugui”. Davant d’això, només projectes que reconciliïn justícia social amb dignitat identitària —i que reemplacin el mite de l’individu totpoderós per la força del comú— podran desactivar aquesta bomba. Al cap i a la fi, com va ensenyar Nietzsche, la veritable fortalesa no necessita enemics: es construeix des de l’autonomia, no des de la por.
Catalunya Plural, 2024 
