Primera anècdota
Estic veient un vídeo en YouTube. És d’anàlisi geopolítica i actualitat política i en ell el comunicador intenta respondre a la pregunta de si la AfD (Alternativa per Alemanya) és un partit d’extrema dreta i per què. Els comentaris al vídeo s’omplen de missatges del tipus “tot el que no li agradi a l’esquerra ja és extrema dreta”, “extrema dreta: si no pensa com jo”, etc.
El youtuber en qüestió tracta de desgranar alguns dels punts fonamentals de l’ideari de l’AfD: ferri nacionalisme que reivindica una pura identitat alemanya ancestral, coquetejos constants amb la xenofòbia en el seu fort discurs antiimmigratori (amb especial èmfasi en la migració musulmana), euroescepticisme, qüestionament (quan no directament negacionisme) del canvi climàtic, revisionisme històric minimitzant sovint responsabilitat d’Alemanya en la Segona Guerra Mundial, etc. I abans d’introduir aquests punts, el comunicador en qüestió es pregunta: Si l’AfD no és extrema dreta… Llavors què és extrema dreta? Calgui dir, encara que realment no sigui necessari, que aquest youtuber no es caracteritza tampoc per uns posicionaments d’esquerres.
[Una mica de teoria] Tant en les meves classes com en els meus articles he destacat en multitud d’ocasions un concepte que considero que és de cabdal importància i que cobra protagonisme encara més en el nostre temps: la materialitat del discurs de Michel Foucault. No entraré ara detalladament perquè m’he estès sobre això en múltiples ocasions, però, a grans trets, el que ve a dir aquest concepte és que atès que el llenguatge no sols transmet el nostre pensament sinó que ho constitueix i li dona forma, la generació i transformació del discurs no implica simplement un canvi en la designació de les coses sinó que canvia la nostra manera de pensar-les i, d’aquesta manera, la realitat s’acaba transformant, adequant-se a aquesta forma del discurs.
Segona anècdota
Steve Bannon, l’ideòleg i home fort del primer Trump, apareix en un acte en el qual finalitza la seva intervenció realitzant el Sieg Heil. L’actor mexicà Eduardo Verástegui fa el propi en senyal de suport al moviment que representen Elon Musk i Donald Trump. En un altre context, el comunicador Iker Jiménez va aparèixer sardònic fent el mateix gest davant de la seva webcam uns dies abans.
Gairebé amb tota seguretat, podem dir que les intencions d’aquests tres, així com d’altres casos que s’han donat recentment, són diferents i que, en tot cas, el que tenen en comú és una remembrança del gest que Elon Musk va fer en la inauguració del segon mandat de Trump.
Però… i la finestra de Overton? Això és el que hi ha de preocupant: un gest abominable i inconcebible en l’espai públic fins fa molt poc temps comença un procés de normalització a través del seu record irònic o com a picada d’ullet o gest de suport a un personatge, Elon Musk, que, d’altra banda, va donar el seu suport explícit a l’AfD com a “única salvació per a Alemanya”. Però tranquil·litat, no cal preocupar-se, són meres coincidències.
Tercera anècdota
Estic prenent alguna cosa, és la celebració de l’aniversari d’un amic i estem intentant passar-lo bé. Hi ha algunes persones que no conec. D’entre elles es destaca un amic de qui complia anys que a la seva arribada es defineix com a “llibertari” i que ens convida a parlar de política. A pesar que per a mi això mai ha estat un problema i tracte d’allunyar-me de la carca visió de la política que la veu només com un focus de problemes i de desbaratadors, no tinc molta intenció de posar-me a parlar en aquest context festiu amb una persona amb la qual pressuposo molta distància i amb la qual requeriria temps i tranquil·litat poder exposar els nostres parers. No obstant això, el fet que la majoria sembli no atendre el seu reclam no li dissuadeix d’anar col·locant determinats comentaris i eslògans com “Trump s’ha cansat que Europa li prengui el pèl als EUA i és lògic que els demani que paguin per la seva defensa”. En aquest punt se m’ocorre intervenir per primera vegada i contestar-li que “els EUA mai ha fet res gratis o desinteressadament, si es va crear l’OTAN i els EUA va contribuir a la defensa d’Europa era pel temor al fet que el comunisme s’estengués per Europa per l’existència d’URSS i els seus estats satèl·lits. Per si no fos prou, el que durant punt ha fet a Amèrica Llatina (la consideració de “pati posterior” dels EUA), no fa sinó ratificar que tota intervenció dels EUA ha estat sempre en la línia de tractar de mantenir una clara alineació d’interessos dels diferents països d’Amèrica amb ells com a potència”.
A propòsit d’això, la contestació que començo a rebre és que semblo Lenin parlant, que ningú que no sigui comunista parla d’imperialisme. I per descomptat: una defensa que és responsabilitat de cadascun (llibertat individual) la pèrdua dels diners en l’estafa de la criptomoneda Libra promocionada (perdó, vull dir, “difosa”) per Javier Milei, que Israel té dret a fer el que consideri a Gaza perquè té força per a això, etc.
Al final, jo ja no sabia què dir. Probablement, ell s’ho va prendre com un senyal de victòria dialèctica quan en realitat al meu cap l’únic pensament que hi havia és: digui el que digui serà impossible trobar punts en comú, la meva discrepància és per a ell a penes una aberració moral i política.
Quarta anècdota
Donald Trump i J.D. Vance reben a Volodímir Zelenski en el Despatx Oval de la Casa Blanca i celebren una reunió pública, davant de les cambres, on es passen una estona alliçonant al president ucraïnès, arremetent contra la intel·ligència i caràcter de l’anterior president dels EUA, Joe Biden, i desdient-se i renegant del suport que els EUA havia brindat fins al moment a Ucraïna. Aquesta, que tal vegada en algun moment va creure que el suport d’Occident era desinteressat, observa com el canvi d’administració als EUA significa un total canvi del relat i, per tant, es fa clarament manifest que la veritat és ja massa voluble i líquida, que tot canvia ràpidament i que ara no li quedarà un altre remei a Zelenski que acceptar un pèssim tracte o quedar-se només en el conflicte.
Corol·lari(s)
És 2025. El vast, dens i complex concepte de llibertat ha estat segrestat i parasitat en els últims anys fins a simplificar-se (i tergiversar-se) en una cosa fàcil de capturar: no-intromissió i llibertat d’expressió, quan no lliberteu d’insult o d’agressió.
Aquest camí ha anat conduint a una crua realitat. La veritat ja no importa. I si importa ho fa tant com qualsevol opinió perquè, al cap i a la fi, tot s’ha tornat totalment opinable (terraplanistes, veniu a mi).
Ara la llibertat és l’exercici del qual pot, del més fort, per a fer el que vol i quan vol. Ja no hi ha diplomàcia que valgui, ni dret internacional, ni memòria històrica, ni un acord mínim sobre els termes en els quals es discuteix. Força o caos. O més aviat, força i caos.
Catalunya Plural, 2024 
