La novel·la curta La metamorfosi (Die Verwandlung, 1915) de l’escriptor txec Franz Kafka (1883-1924) narra les vicissituds d’un jove després que desperti al seu llit convertit en un insecte, amb tot el que implica des d’un punt social, fins al punt de ser repudiat per la família, avergonyits del seu aspecte, que comporta un tràgic desenllaç. Hi ha nombroses interpretacions de l’obra des de diversos punts de vista psicològic i filosòfic, fins i tot el debat sobre la traducció correcta del títol pel qual es coneix universalment, ja que la traducció literal seria «La transformació», un concepte que no s’associa necessàriament a les etapes del cicle de vida dels insectes. En qualsevol cas, és rellevant que sigui la lectura escollida per Mireille, de tretze anys, quan guanya el premi de Botifarró d’Or a la primera edició d’un denigrant concurs promogut a les xarxes socials.
Mireille és la protagonista de la novel·la gràfica Les tres reines (Les petites reines, 2023), publicat el febrer del 2025 per Garbuix Books en castellà amb traducció de Regina López Muñoz, i en català amb traducció de Montserrat Terrones, amb maquetació i retolació de Gabriel Regueiro, que en aquest cas també és important. El còmic va guanyar el premi al millor còmic juvenil a la 51a edició del Festival de la Bande Dessinée d’Angoulême (França), un dels més prestigiosos a nivell internacional. El guió i el dibuix és de l’autora francesa Magali Le Huche, que adapta la novel·la juvenil homònima del 2015 de l’escriptora Clémentine Beauvais. La història està protagonitzada per l’esmentada Mireille, ara amb quinze anys, que ha guanyat el suposat premi de Botifarró de Bronze en la tercera edició, que juntament amb Astrid i Hakima, de catorze i dotze anys i or i plata respectivament, decideixen fer un viatge reivindicatiu cap a la capital, a París, coincidint amb els fausts del catorze de juliol.
El viatge té una motivació molt lloable i secreta: sol·licitar el merescut reconeixement del germà de la Hakima, un soldat francès que va perdre les dues cames en acte de servei al desert durant un atac on van morir deu militars, i que les conseqüències del qual van poder ser més grans si no fos per la seva reacció a avisar per ràdio malgrat les greus ferides que havia patit. De fet, el mateix veterà s’ofereix a acompanyar les tres adolescents en un periple que faran amb bicicleta (i cadira de rodes) des de la petita població de Bourg-en-Bresse, situada a 60 quilòmetres al nord de Lió, fins a París, quatre-cents quilòmetres realitzats durant una setmana amb parades a les diferents ciutats que aniran trobant al seu camí.
Tot i que el viatge en sí servirà perquè les tres joves s’apoderin de la paraula amb què les pretenien humiliar i ridiculitzar, quan un company de l’institut va decidir, avorrit durant una classe de música, que seria divertit donar un premi a la Botifarró de l’any des del seu compte d’Instagram, escollint, suposadament, a les companyes menys agraciades, exposant l’escarni de forma pública amb la complicitat de milers de seguidors, que lluny de denunciar un acte immoral d’aquesta magnitud, se sumen a la burla i la humiliació, sense pensar-ne en les conseqüències. Una manifestació en tota la seva esplendor de grassofòbia.
I no és una exageració. En una vinyeta es pot observar perfectament que la imatge de Hakima amb la proclamació del segon premi Botifarró de Plata té 56.740 «m’agrades» i la del tercer premi 6.262 «m’agrades». Botifarró (en la versió original, en francès, és el premi Boudins) és la paraula grollera que utilitza el jove que pretén ridiculitzar les seves companyes, i l’acompanya amb etiquetes que mostren una clara intencionalitat d’afront, com #concursdebutis o #méslleigqueunpecat, i altres encara més mesquines que es queden curtes davant les barbaritats que escriuen alguns als comentaris, un seguidisme que mostra sense pal·liatius els valors i el fet de com són de curt de gambals qui els realitza.
Veure com parlen o el que escriuen alguns d’aquests detractors és realment demolidor com a societat, i encara que en algun moment es tracti de justificar des de les circumstàncies induïdes per la salut mental o per les vivències dels fanàtics esmentats, la realitat és que no hi ha possibilitat de justificar aquests actes. Tot i així, des de la sororitat i la determinació, les tres joves aconseguiran capgirar en positiu l’etiqueta, apoderant-se de la denominació i sostraient el poc valor que pogués tenir la paraula com a insult. Una victòria que a la novel·la gràfica es pot apreciar com afecta el jove que havia inventat el premi i que veu com el ridiculitzat passa a ser ell. Una impotència que, per cert, pot ser perillosa tenint en compte que la reacció pot no ser només digital, sinó també física.
En qualsevol cas, les autores de la novel·la i ara del còmic ens conviden a reflexionar sobre alguns aspectes interessants que, plasmats a la ficció, no s’allunyen del que passa realment. Per exemple, sorprèn la trucada de telèfon del pare del jove a Mireille quan la policia descobreix pels vídeos de vigilància del càmping on dormien que el seu fill era qui havia sabotejat les tres bicicletes, punxant les rodes i tallant els cables dels frens. El pare li demana que no denunciï el seu fill, minimitzant la malifeta, però Mireille li recorda que quan el va trucar a la primera edició del premi perquè el seu fill tragués aquestes imatges d’internet la seva reacció va ser la de no donar-hi importància.
També sorprèn la inacció de l’institut, quan els professors es defensen que no hi poden fer res ja que l’assetjament digital està succeint fora del recinte escolar i fora de l’horari escolar (bé, en realitat, una part de les imatges i comentaris a les xarxes es fan precisament durant la jornada escolar). La mare de Mireille, professora de filosofia en un institut, probablement tindrà molta feina amb els alumnes, els afortunats que tinguin aquesta assignatura, si és que la tenen. Algunes de les vinyetes reflecteixen amenaces físiques davant la deriva que està prenent la iniciativa de les protagonistes de la història, una intimidació que es fa als passadissos de l’escola entre classe i classe.
Encara que potser és més vergonyós el paper de la premsa, que passa desapercebut en part perquè ja hi estem acostumats. En portada, en paper, del diari regional Le progrès, capçalera real que té la seu a Lió, apareix el titular següent: «S’ha de vetar el concurs de botifarrons?», donant veu al jove promotor de la idea i a un dels seus seguidors, que apunta «que no s’acaba el món, i riem molt». Una actitud còmplice amb la difamació pensant en les vendes del diari i en els clics als enllaços de les xarxes socials, promovent nous articles en obligar les al·ludides a respondre a aquestes barbaritats (vegeu l’article Una premsa immoral i corrupta… segons Balzac, molt apropiat per a l’ocasió).
El gregarisme de la resta de la professió quan les joves es fan virals fa vergonya aliena, encara que com a lector reconeixem el potencial dels mitjans de comunicació per fer arribar el missatge (que ja no era només relacionat amb el germà d’una de les reines, sinó el que elles mateixes representaven), en una utilització similar a una relació simbiòtica en què les dues parts en surten beneficiades. Cosa que saben molt bé els influents àvids d’afegir contingut als seus canals i que aquí també queden ben retratats, així com els seus seguidors. En una de les vinyetes, l’autora del còmic actualitza l’efecte de l’evolució de les xarxes socials quan relata el que llegeixen les protagonistes al mòbil: «Cada vegada que una persona diu a Youtube que som genials, fortes, intel·ligents i combatives, n’hi ha una altra a Tik Tok que escriu que som unes “grasses, idiotes, espantalls, truges brutes més lletges que un fetus”». Una mostra que la solució no és deixar de llegir els comentaris com els recomanen tots.
Catalunya Plural, 2024 
