Trampes a la descarbonització: el negoci dels crèdits de carboni

Conscients d’aquesta realitat, moltes empreses han adoptat compromisos climàtics de zero emissions netes i impulsat iniciatives ambientals per millorar la seva imatge i mantenir la confiança dels consumidors. Sovint, veiem productes etiquetats com a “neutres en carboni”, “lliures d’emissions” o “sense petjada de carboni”. Però, què signifiquen realment aquestes afirmacions? Com pot un vol entre Barcelona i Nova York ser “neutre en carboni”?

La resposta es troba en les compensacions de carboni que hi ha darrere aquests reclams. La idea és aparentment senzilla: en lloc de reduir directament les seves emissions, les empreses compren crèdits de carboni per finançar reduccions o absorcions de carboni provinents d’una altra entitat, i així ‘contrarestar’ el seu impacte ambiental. Per exemple, una aerolínea compra crèdits que financien un projecte de desenvolupament de molins de vent a la Índia que es calcula que evitaran la mateixa quantitat d’emissions que les que generen els seus vols. Així, es pretén crear un balanç net d’emissions, on el CO₂ generat per una activitat és compensat per una reducció equivalent.

Els mercats voluntaris de crèdits de carboni han crescut de manera significativa en els darrers anys. Hi participen empreses, particulars i organitzacions que busquen reforçar els seus compromisos climàtics o millorar la seva imatge corporativa, sovint per motius de responsabilitat social corporativa o pressió dels inversors i clients.

L’any 2024, aquests mercats van assolir un valor d’1,4 bilions de dòlars i en total es van retirar 180 milions de crèdits de carboni, és a dir, es van comprar i utilitzar per compensar emissions. La major part d’aquests crèdits provenien de projectes de prevenció de la desforestació i d’energies renovables. Un dels compradors més destacats va ser Shell, que va adquirir 14,1 milions de crèdits de carboni en un sol any. ¹ De fet, vuit de les deu empreses que més crèdits de carboni han comprat al llarg del temps pertanyen a sectors altament contaminants, com l’energia, l’aviació i l’automoció.

Per tal que un crèdit efectivament eviti o capturi una tona de CO², ha de garantir que es compleixen quatre condicions:

1) que representi una reducció d’emissions addicional, és a dir, que no hauria tingut lloc sense el finançament obtingut a través del crèdit;

2) que el càlcul d’emissions sigui conservador i no sobre-estimi l’impacte real;

3) que la reducció o eliminació d’emissions sigui permanent en el temps;

4) que un mateix crèdit no sigui comptabilitzat per més d’una entitat.

A la pràctica, no és fàcil verificar aquestes condicions. Un dels principals reptes és demostrar l’addicionalitat, ja que implica respondre a la pregunta “hauria existit el projecte sense els ingressos dels crèdits de carboni?” i per tant obliga a comparar la realitat amb un escenari hipotètic sense aquest finançament. Si la resposta és sí, vol dir que aquests crèdits no estan realment contribuint a reduir emissions, sinó que simplement financen accions que s’haurien dut a terme igualment.

Un altre risc important és la permanència de les reduccions o absorcions d’emissions, especialment en projectes basats en la captura de carboni. En el cas de les reforestacions, per exemple, els arbres poden emmagatzemar carboni durant dècades, però aquest pot ser alliberat de nou a l’atmosfera si els boscos pateixen incendis, desforestació o degradació. Això fa que moltes compensacions basades en la natura puguin ser, en realitat, temporals i incertes.

Afortunadament, cada vegada tenim més evidència empírica sobre la qualitat dels crèdits de carboni. Una revisió sistemàtica de la literatura² publicada a Nature el 2024 analitza 2.346 projectes de mitigació del carboni, que representen prop d’una cinquena part de tots els crèdits emesos fins a la data—gairebé 1.000 milions de tones de CO₂e. L’estudi conclou que menys del 16% dels crèdits analitzats corresponen a reduccions reals d’emissions. En la majoria dels casos, els projectes s’haurien dut a terme igualment sense els ingressos derivats de la venda dels crèdits, la qual cosa compromet el principi d’addicionalitat.

A més, la recerca identifica diversos problemes sistèmics que afecten la credibilitat d’aquests mercats. D’una banda, molts desenvolupadors de projectes seleccionen dades de manera esbiaixada o fan suposicions poc realistes per inflar les reduccions d’emissions. D’altra banda, algunes metodologies es basen en dades obsoletes o enfocaments inadequats, la qual cosa minva la fiabilitat dels càlculs. Finalment, es detecten problemes de selecció adversa – que fa que s’ofereixin els crèdits de carboni amb costos més baixos o beneficis més incerts – i incentius perversos, que poden portar a distorsions en la implementació dels projectes i reduir-ne l’efectivitat climàtica.

En resposta a l’evidència creixent sobre la baixa qualitat dels crèdits de carboni, en els darrers anys s’ha implementat reformes per millorar la transparència i la fiabilitat d’aquests mercats. Tant venedors com compradors han adoptat mesures per garantir que els crèdits compleixin estàndards més rigorosos. Malgrat això, com mostra un estudi recent que ha analitzat el comportament de les 20 empreses que van retirar més crèdits de carboni entre 2020 i 2023, les grans empreses continuen comprant crèdits barats de baixa qualitat ³. En total, un 87% dels crèdits adquirits per aquestes empreses tenen un risc elevat de no proporcionar reduccions d’emissions reals i addicionals. La majoria provenen de projectes de conservació forestal i energies renovables, categories especialment problemàtiques pel que fa a l’addicionalitat i la permanència. Molts dels crèdits tampoc complien els estàndards del sector en relació amb l’antiguitat i el país d’implementació.

L’evidència, doncs, indica que si bé els mercats voluntaris de carboni poden tenir un paper en la lluita contra el canvi climàtic, actualment la seva contribució efectiva a la mitigació climàtica és problemàtica i insuficient. Al final, permeten a les empreses utilitzar les compensacions per desviar els esforços de descarbonització cap a iniciatives externes, evitant així la tasca més difícil de transformar les seves pròpies operacions. I a més, molts dels projectes no garanteixen una reducció efectiva d’emissions. Cal revisar tant la seva presentació com la seva regulació, actuant sobre l’oferta i la demanda de crèdits.

Per la banda dels compradors, cal endurir la regulació del màrqueting empresarial per evitar el “greenwashing” associat a les compensacions de carboni. Les empreses haurien de diferenciar clarament entre la reducció directa d’emissions i la compra de crèdits, que podrien etiquetar-se com a donacions a projectes respectuosos amb el clima, però no com una justificació per mantenir emissions.

Per la banda dels venedors, cal garantir que els crèdits compleixen les quatre propietats necessàries per garantir-ne la qualitat. En aquest sentit, destaca a casa nostra el programa voluntari de compensació d’emissions de GEH impulsat recentment per la Generalitat, on l’Administració actua com a garant de la transparència i la robustesa de les reduccions de carboni. Els crèdits provenen de projectes impulsats per entitats socials catalanes, i se’n fa una comptabilització, seguiment i verificació mitjançant auditories externes i metodologies públiques, i compta amb un registre únic de les compravendes basat en blockchain que assegura la traçabilitat i evita la doble comptabilització.

La conclusió és que millorar els mercats voluntaris de crèdits de carboni és essencial perquè contribueixin realment a la lluita contra el canvi climàtic i no siguin només una eina de màrqueting. Però, sobretot, cal establir incentius més sòlids que empenyin totes les empreses a emprendre transformacions profundes cap a la descarbonització.