De vegades, em demano si val la pena d’escriure tants articles sobre la situació a Síria. Per la meva experiència, els mitjans i els experts dediquem hores a explicar què veiem, les causes del conflicte i les possibles conseqüències en un exercici divulgatiu que, tot sovint, acaba sent una prèdica en el desert. Això no ens hauria d’estranyar, ja que tots tenim la tendència natural de cercar la informació que confirmi el nostre posicionament ideològic. Tanmateix, els mitjans tenen el deure de posar llum a la foscor i d’exposar els arguments necessaris per al debat, encara que no siguin optimistes ni coincideixin amb allò que ens agradaria llegir.
D’on venim
A Síria hi ha diversos bàndols que durant els darrers anys han lluitat guerres diverses. Uns combatien a favor del règim i altres en contra. Uns tercers batallaven per la supervivència de la seva comunitat, mentre que altres prenien les armes per sotmetre el país a la voluntat de potències estrangeres o a favor de la islamització de la regió.
Després d’anys de divisió, el lideratge en l’heterogeni camp opositor l’ha pres un conjunt de grups islamistes tutelats per països com l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia. Aquests van ser capaços de derrotar al desembre la Síria del partit Baas i de prendre el control de Damasc. De seguida, el món va celebrar la fi de dècades de dictadura i de la guerra que havia devastat el país. Potser aquest fet va empènyer la comunitat internacional a atorgar de seguida legitimitat i a rebre amb els braços oberts el nou govern islamista i hereu d’Al-Qaida sorgit del camp de batalla.
Els opositors sirians que defensen un projecte democràtic pel país també han expressat la seva satisfacció per la fi del conflicte i tenen l’esperança que el futur de Síria serà millor. Les seves intencions són nobles, però dubto molt que s’assoleixin les seves expectatives més optimistes de transformació de Síria en un país democràtic i inclusiu.
Els dos grups —activistes prodemocràcia i milicians islamistes— van passar el desembre de 2024 d’opositors a columna vertebral del nou règim, de perseguits a legisladors, d’anar a contracorrent a dirigir el timó del país. Aquestes dues forces de canvi han de situar-se en el nou escenari i redefinir-se, dialogar entre elles i dibuixar el futur d’un país que, encara avui, es decideix a través de la imposició, la violència i la força de les armes.
De fet, les notícies més rellevants que han arribat de Síria en darreres setmanes estan directament vinculades amb aquests dos conceptes: la imposició i la violència. En aquest sentit, s’ha acomplert la previsió dels més pessimistes segons la qual la caiguda del règim dirigit per Baixar al-Assad havia de portar inevitablement a la islamització de l’estat i a la consegüent marginació de les minories.
Violència sectària
Els actes violents contra les minories religioses de Síria més dramàtics han tingut lloc a la costa. Testimonis locals descriuen saquejos, vandalisme i assassinats indiscriminats en ciutats com Arza, Tawuin, Salhab, Banias, Snubar, Jableh i Mukhtaria. Aquestes viles tenen en comú que són habitades majoritàriament per alauites, la comunitat religiosa a la qual pertany l’exdictador. Sota l’argument de combatre romanents fidels a l’antic règim, els milicians islamistes, que ara han esdevingut les forces de seguretat de l’estat, han perpetrat centenars d’atemptats sectaris.
Per exemple, a Arza, prop de Hama, ja no hi viu ningú des que una turba de centenars d’homes provinents d’una vila sunnita propera van capturar tots els homes que hi van trobar i els van executar. Tot seguit, un dels líders tribals del poble sunnita va justificar la matança perquè “tot el poble d’Arza és culpable” pels crims de la dictadura dels Assad, donant a entendre que tots els alauites formen part de l’antic règim.
L’organització Xarxa Siriana pels Drets Humans assegura que entre el 6 i el 13 de març van ser assassinats 961 alauites a la regió costanera on es concentra aquesta comunitat xiïta. La violència es va aturar pocs dies després. En part, per les ordres arribades de Damasc. En part, perquè milers d’alauites han fugit al Líban per allunyar-se del perill. Els vídeos dels assassinats enregistrats i difosos a les xarxes pels mateixos milicians han acabat de convèncer molts alauites que la nova Síria no els ofereix res de bo.
El terreny polític
La declaració de la Unió Europea en resposta als atemptats sectaris contra la comunitat alauita de Síria il·lustra a la perfecció la posició política d’Occident de suport al nou règim islamista de Damasc. La UE va condemnar els atacs de grups guerrillers fidels a Assad contra les noves forces de seguretat. A continuació, atribuïa les morts de la població civil als combats entre aquestes dues faccions. Els principals mitjans de comunicació van comprar i difondre aquest relat dels fets.
Durant els dotze anys de guerra civil, les acusacions llançades per la comunitat internacional per la violació dels drets humans eren recurrents contra Damasc. Ara, han desaparegut. No crec que hi hagi una mà negra ni cap conspiració que mogui els fils dels mitjans a favor del flamant govern sirià. Més aviat, crec que la benevolència amb què es tracten les accions dels grups islamistes pot tenir a veure amb la tossudesa amb què la Unió Europea ha defensat durant anys la seva posició sobre Síria. En l’última dècada, s’han mostrat tant a favor del canvi de règim a Síria, que potser ara els avergonyeix afegir algun matís al discurs ferri que ha mantingut durant tant de temps. Em refereixo, per exemple, al fet que la caiguda del règim del partit Baas no necessàriament havia de portar Síria cap a la democràcia i que un cop consumat el canvi, potser, les minories hi tenen els dies comptats.
Alguns activistes prodemocràcia juguen un paper similar sobre el terreny i fan córrer rumors i notícies falses, com que la causa del bany de sang a la regió costanera és conseqüència dels combats entre membres de l’antic règim i les noves forces de seguretat als que hem fet referència. També neguen el fet que els islamistes han cremat cases i camps de conreu dels alauites per fer-los fora de les seves terres. Això, tot i que els criminals mateixos han compartit vídeos dels crims a les xarxes. La coherència hauria de fer que els crítics amb els abusos del passat també ho siguin amb els crims del present.
La nova constitució
L’autoproclamat president Ahmad Xaraa va signar a principi de març una constitució temporal que estarà en vigor entre tres i cinc anys. Aquest termini tan ampli que s’ha atorgat per a presentar una nova carta magna i celebrar eleccions fa que no tingui cap sentit que els mitjans continuïn referint-se a Xaraa com a president interí. Si no hi ha cap sorpresa, continuarà sent cap d’estat fins a la pròxima dècada. Pel que fa al contingut de la constitució, sembla que a Damasc han tancat la porta a la democràcia i han atorgat a Xaraa tot el poder.
El president és, a partir d’ara, líder polític i militar suprem (article 32) i no es crearà cap organisme ni institució que controli la seva autoritat. Pel que fa al parlament i els jutges del tribunal constitucional, seran nomenats directament pel president (article 47), qui també té el dret de proposar lleis i es reserva l’autoritat de vetar les normes que aprovi el parlament (article 39). Xaraa també pot declarar l’estat d’emergència amb l’aprovació del Consell de Seguretat Nacional, els membres del qual seran triats personalment pel president (article 41). A més a més, Xaraa seleccionarà els membres del comitè que triarà de forma directa dos terços dels membres del Parlament. El terç restant el triarà directament el president.
Finalment, pel que fa al paper de l’islam, mentre que la constitució de 2012 recollia que “la jurisprudència islàmica és una font principal de legislació”, la nova carta magna diu que “la jurisprudència islàmica és la font principal de la legislació”. A la pràctica, això no vol dir gran cosa perquè s’han d’aprovar lleis que desenvolupin aquesta idea. Però coneixent la ideologia i el recorregut ideològic i vital dels dirigents de Síria, molts dels quals s’han format i han crescut com a membres de l’Estat Islàmic i d’Al-Qaida, podem preveure sense por d’equivocar-nos quin camí prendrà la gestió de l’estat i la jurisprudència en aquest nou país.
Rumors i reptes de futur
La informació que ens arriba de Síria relacionada amb la violència està plena de rumors, comentaris malintencionats i interpretacions esbiaixades d’acord amb els interessos i prejudicis de cadascú. Però, com hem comentat, hi ha indicis que donen a entendre de forma clara que, amb l’excusa de la lluita contra membres de l’antic règim, s’han perpetrat assassinats massius d’alauites, una comunitat que genera repulsió als nous dirigents de Damasc.
Diverses incògnites planen el Llevant. Les noves autoritats de Damasc tenen diversos reptes que són força difícils d’assolir perquè alguns són contradictoris. Primer, haurien de controlar els grups armats que perpetren els atemptats sectaris. Això els permetria donar una bona imatge exterior, ara que han de convèncer els Estats Units que ha d’aixecar les sancions que han portat el país a la misèria i a Occident que ha d’invertir en la reconstrucció.
D’altra banda, ha de convèncer les comunitats kurda al nord i drusa al sud que Síria respectarà els seus drets. De moment, els líders kurds han signat un acord d’entesa amb Damasc que no complau els seus conciutadans. Mentre que els drusos, que controlen militarment el seu territori, es poden permetre el luxe de seguir a l’expectativa. Pel que fa als cristians, el fet de no tenir una regió prou gran on siguin majoria els condemna a la irrellevància.
Finalment, qui hi té més a dir, tot i que els polítics europeus i els grans mitjans no en parlin, és el gruix de la població musulmana sunnita siriana. Una part significativa de la població urbana de Síria ha donat suport al canvi de règim perquè somien de viure en un país democràtic, tot i no combregar amb els postulats islamistes del president Xaraa. A més a més, en les zones rurals, moltes tribus conservadores estan allunyades de les posicions salafistes, però seran fidels a l’ordre polític que els garanteixi prosperitat. Finalment, Síria és un país amb una important presència de confraries sufís, en què musulmans sunnites amb inquietuds espirituals practiquen un islam enemic del qual prediquen grups com Al-Qaida.
Per tant, el primer pas per estabilitzar Síria implica convèncer els sunnites, el grup majoritari, que han de donar suport al nou govern, perquè el president Xaraa i els seus homes portaran el país, tard o d’hora, a bon port. Tanmateix, aquesta és una aposta arriscada per molts sirians, ja que el nou executiu, que ha assolit el poder per la força de les armes, ha deixat clar que controlarà de forma absoluta el país durant els pròxims cinc anys.
Catalunya Plural, 2024 
