Jaime Rosales (Barcelona, 1970) és un cineasta d’ànima lliure, un autor que transita lluny dels camins convencionals, fidel a una veu que no es deixa domesticar pel mercat. Des de ‘Las horas del día’ (2003) fins a ‘La soledad’ (2007), la seva mirada ha estat un exercici constant de reinvenció, una exploració de la vida en els seus silencis i fractures. Amb ‘Morlaix’, Rosales ens porta a un territori on l’amor adolescent és només un miratge, una porta d’entrada a temes més profunds: el temps que s’esvaeix, la nostàlgia que ens envolta, la presència invisible de la mort. La pel·lícula respira amb una delicadesa rara, s’allunya dels clixés per retratar la joventut amb una intel·ligència poc habitual en el cinema contemporani. Cada imatge és una pausa, una invitació a la reflexió, un murmuri que ressona més enllà de la pantalla. Fidel a la seva essència, Rosales no busca complaure, sinó suggerir, despullar la realitat fins a trobar-ne la veritat més íntima. Amb un repartiment encapçalat per Aminthe Audiard i Samuel Kircher, i amb Mélanie Thierry i Alex Brendemühl completant el quadre, ‘Morlaix’ es revela com una obra valenta i essencial, una nova peça d’un cinema que no es rendeix davant la immediatesa ni la superficialitat.
“Em fa més por l’amor que la mort”, diu Jean-Luc. Què creus que fa que l’amor pugui ser més aterridor que la mort?
Aquesta frase que diu Jean-Luc és una improvisació de Samuel Kircher. Quan la va dir, a mi també em va sorprendre molt. Però, com que pensava que el Samuel portava el personatge d’una manera molt poètica i autèntica, la vaig mantenir. El dirigia molt poc, gairebé gens. I tot el que feia i tot el que deia em semblava bé. Aquesta frase és molt enigmàtica. Aquesta pel·lícula té coses que no són fàcilment interpretables. He fet més de vint debats en universitats i museus, on debatem totes aquestes qüestions, i jo no tinc les respostes per a tot això. Em sembla que el personatge de Jean-Luc idealitza l’amor adolescent, i això dona intensitat a la concepció de l’amor.
La pel·lícula explora no només un primer amor adolescent, sinó també qüestions profundes com la mort, el temps i les decisions que marquen les nostres vides. Què et va portar a combinar aquests temes universals amb una història d’amor juvenil?
El que em va portar a fer aquesta pel·lícula són dues coses. D’una banda, el desig de fer una pel·lícula a França, dins de la cinematografia francesa, amb la llibertat que aquesta ofereix al director. I això era un desig de fa molt de temps. D’altra banda, parlar del primer amor també era un desig de fa molt de temps, perquè penso que a la vida hi ha dos amors reveladors: el primer amor, generalment l’adolescent, en una etapa molt estètica, on tot és possible, tot té molta intensitat, però també és un amor breu; i el gran amor, que és l’amor més adult, una etapa més serena, on darrere també hi ha la construcció d’una família i tot això. Després vaig arribar a Morlaix, amb una geografia molt particular, un viaducte… Podia fer una pel·lícula tràgica, una pel·lícula dins d’una altra pel·lícula, i tot això va arribar més tard. Però aquest desig de fer una pel·lícula sobre el primer amor el tenia des de feia molt de temps.
Vas triar França per rodar la pel·lícula, però què va fer que Morlaix i la Bretanya fossin el lloc perfecte per a aquesta història?
Volia fer una pel·lícula a França, però mai hauria pensat que seria a Morlaix, perquè no tinc cap connexió biogràfica ni personal amb la Bretanya. Va ser simplement perquè vaig arribar-hi promocionant ‘Petra’. Em van enviar a Morlaix, i vaig descobrir aquest poble tan particular, amb el viaducte, el mar tan a prop, els aiguamolls dels Monts d’Arrée també molt a prop… I aquesta geografia em va semblar molt seductora. Em vaig dir: “M’agradaria fer una pel·lícula en aquest lloc.” Quatre o cinc anys després vaig tenir l’oportunitat, i em va fer molt feliç.
En la pel·lícula, els personatges de Gwen i Jean-Luc viuen un primer amor, però també hi ha una confrontació amb la versió adulta d’ells mateixos, en què reflexionen sobre les decisions que han pres al llarg de les seves vides. Quina relació tens amb aquesta idea del temps, les decisions juvenils i com ens afecten a la maduresa?
Sí, penso que l’edat juvenil és una etapa clau, i per a mi, l’edat juvenil va dels 17 als gairebé 30 anys. No és només un any, sinó un període particularment transcendental per a la presa de dues decisions importants: una és quina professió escollim, deixant, per tant, totes les altres opcions de costat, i també la preparació per a l’elecció de la parella amb qui volem compartir la vida, deixant també fora les altres possibles. Aquesta decisió és doble i molt transcendental, però es té temps per experimentar i provar amb diferents parelles. Vaig estudiar una carrera i després en vaig fer una altra. La meva dona va estudiar Biologia i en acabat es va dedicar a l’educació. Això és possible, però són decisions molt importants perquè vivim una sola vegada. No és que tot el que fem no tingui importància. I en aquesta pel·lícula també es reflecteix la importància d’aquestes decisions.
Les imatges de personatges en activitats quotidianes, presentades en blanc i negre, poden semblar un recurs estilístic excessiu, però al final adquireixen una profunditat emocional que enriqueix la narració. Què volies expressar amb les decisions visuals que vas prendre en la pel·lícula, i com creus que aquests contrastos ajudaran l’espectador a connectar amb la història i les emocions dels personatges?
La pel·lícula té frases enigmàtiques, com aquesta que hem comentat de Jean-Luc, i també la seva estructura és una mica complexa. Hi ha espectadors que em diuen: “No sé per què dius que és tan complexa, per a mi és cristal·lina.” Jo els pregunto: “Quantes vegades mor en Jean-Luc? Una, dues o cap?” Totes són possibles. No sé, així em va sortir la pel·lícula. És molt lliure. Hi ha molts elements que han arribat així. I em sembla que també convida a una reflexió sobre la ficció i la vida. Per què existeix la ficció? Què ens aporta la ficció a la vida? I la vida, què és? Potser també és una ficció.
‘Morlaix’ destaca per la combinació d’actors professionals i no professionals. Com vas aconseguir equilibrar la naturalitat i la llibertat d’interpretació entre els dos grups? Quines oportunitats o reptes t’ha donat aquest enfocament únic?
És molt curiós, perquè quan es barregen, els actors no professionals estan molt contents i els professionals no. Em pregunto: per què? I no és la primera vegada que em passa. Per què als actors professionals no els agrada treballar amb actors no professionals? Els fa por, però jo els dono seguretat. El més important que faig és dir als actors no professionals: “No has d’interpretar com un professional. Això no és el motiu pel qual estàs aquí. Si volgués que interpretessis com un professional, hauria portat un professional.” Després, procuro donar-los molta confiança. “Ho faràs bé perquè el personatge es basa en la teva persona. No has de transformar-te en un actor professional.” Què passa amb el professional? Quan està davant d’un personatge que és molt similar a ell, que és molt real, també ha d’anar al mateix lloc. Si no ho fa, la seva interpretació serà més falsa. I això em sembla molt interessant. L’actor professional fa necessàriament aquest moviment de desprofessionalització, de naturalització, i el resultat és molt bonic. El que passa és que, quan es veu a la pantalla, se sent desplaçat.
Com abordes les transicions entre passat i present a la pel·lícula, i quina creus que és la importància d’aquestes per transmetre el pas del temps i l’evolució dels personatges?
Penso que el cinema és l’art del temps. És com un xiclet que es pot concentrar o allargar; veus la història, la quotidianitat d’aquests personatges adolescents, que parlen i viuen la seva vida amorosa, i de sobte… el·lipsi! Vint anys després, ella està amb un altre noi, està casada, té fills… I això em sembla que forma part del llenguatge del cinema.
En l’actualitat, el cinema sembla que està molt influenciat per la política i les tendències socials. Com veus l’estat actual del món del cinema? Creus que s’ha allunyat de l’autenticitat i la llibertat creativa que defensaves al començament de la teva carrera?
Primer, quan hi ha un problema, quan hi ha una crisi, s’ha de diagnosticar. És a dir, s’ha d’observar i fer una hipòtesi. El que observo és que totes les pel·lícules s’assemblen molt, i temàticament tracten els mateixos temes, que arriben des de l’agenda sociopolítica. Totes les pel·lícules col·loquen aquests temes al centre, i l’espectador està avorrit de veure-ho. Quan vaig al cinema, o pitjor encara, quan miro la televisió, ja sé què em trobaré. El tema sempre és el mateix: una víctima d’un grup. I això és el primer diagnòstic. És una colonització de la política, que no només afecta la cultura, sinó també l’esport. Recorda el cas Rubiales, quan aquest va fer un petó a Jenni Hermoso, i això va omplir pàgines i pàgines de diaris d’esports. Això no té res d’esportiu, potser més de sociologia o societat, i això passa també al cinema. Penso que l’espectador està avorrit d’això, perquè té la sensació que és una mena de propaganda.
Com podem recuperar l’essència del cinema com a art creatiu i experimental?
Cal tornar als temes. Hi ha infinitat de temes que no són socials ni polítics. Per exemple, ‘El buscavides’, de Paul Newman. No té res a veure amb la sociologia. És la història de com una persona es converteix en una mena de vampir i vol dominar una altra persona. És un tema purament humà. Un altre exemple és ‘Amadeus’, que parla de la rivalitat entre dos artistes, de com un sent enveja i admiració al mateix temps per l’altre, i vol ajudar-lo i destruir-lo al mateix temps. És molt interessant i té un gran potencial per a una pel·lícula. No té res a veure amb la sociologia ni la política. Hi ha infinitat de temes i hem de tornar a aquests temes. El cinema ha de deixar de banda la política i la temàtica social per tornar a les històries de sempre.
Quina creus que és la clau per estimular i fomentar el potencial de reflexió profunda en els adolescents, més enllà dels temes superficials?
En un debat a la universitat, un dels professors que m’acompanyava va dir que cal convidar els adolescents a endinsar-se en la profunditat, mostrar-los-hi, i ells hi entren. Amb les meves filles, si parlem de temes superficials com la roba, els llocs on han anat o què faran, s’hi enganxen. Però si parlem d’amor, de felicitat, també s’interessen. El que passa és que hem de confiar-hi i estimular-ho, perquè el potencial jove hi és. Soc conscient que molts joves no aniran al cinema a veure la pel·lícula, així que hem de portar-la fins a ells.
Catalunya Plural, 2024 
