Quan pensem en robots, pensem en fàbriques. En braços metàl·lics, en cotxes, en producció massiva. Però i si el robot que acabarà fent la teva feina és invisible, lineal, i s’amaga dins un algoritme? Sembla l’escena d’una novel·la distòpica, però és el present que ja s’està escrivint. I no, no és només cosa de Silicon Valley, Japó o Corea del Sud. Aquí, a Catalunya, més d’un terç dels treballadors fan tasques que podrien ser automatitzades en els propers anys. Aquesta és una de les dades que revela un estudi que hem realitzat recentment basat en el Baròmetre d’Opinió Política del CEO1. Però el que és més interessant no és la dada objectiva, sinó com la gent la percep — i què vol que s’hi faci al respecte.
Automatització i consciència: veure el perill (encara que no hi sigui) mou més que patir-lo
Una de les troballes més significatives del nostre estudi és que no hi ha una correlació directa entre el risc objectiu que la teva feina sigui automatitzada i el suport a polítiques com la renda bàsica universal (RBU). Dit planerament: pots estar a punt de perdre la feina per culpa d’un algoritme, i no voler una RBU. O pots tenir una feina segura, i defensar la RBU amb entusiasme.
Això ens evoca una paradoxa social profunda: la realitat no ens transforma per si sola. El que ens transforma és com la interpretem, com la vivim i com la compartim. De fet, aquells que perceben que les seves tasques són més fàcilment automatitzables (encara que no ho siguin en realitat), sí que tendeixen a donar més suport a la RBU. La percepció de risc, doncs, sembla més mobilitzadora que la certesa.
És just esperar que la gent toqui fons?
Una altra troballa rellevant: la renda bàsica universal desperta menys simpaties que la renda garantida condicionada, és a dir, aquella adreçada només als col·lectius en situació de pobresa. Això no hauria de sorprendre’ns: el discurs social dominant encara associa la justícia amb la focalització, no amb la universalitat.
Però és just esperar que les persones caiguin en la pobresa per començar a ajudar-les? Té sentit confiar que, quan algú arriba al límit, tindrà la força i la informació necessàries per demanar ajuda? Hem d’assumir que el sistemes de benestar tradicional —que massa sovint responen tard, de manera fragmentada i ineficient— siguin capaços d’oferir el suport necessari a temps? O potser seria més just —i més senzill— garantir a tothom una renda modesta però suficient per viure amb un mínim de dignitat, sense haver de justificar constantment la pròpia necessitat. Davant d’una realitat marcada per l’emergència climàtica, la revolució de la intel·ligència artificial i una nova escalada militar global, potser la pregunta no és si ens podem permetre una renda bàsica, sinó si és sostenible prescindir-ne.
Catalunya, laboratori social en tensió
El debat sobre la RBU no és només teòric. A Catalunya tenim un projecte pioner que podria posar-ho a prova: el Pla Pilot de Renda Bàsica, dissenyat per oferir 800 euros mensuals a 5000 persones escollides aleatòriament. Però el projecte ha topat amb bloquejos polítics. Partits que diuen defensar el benestar com a pilar de país, en aquest cas han preferit engelabrir l’experiment.
És curiós —i trist— que les mateixes forces que demanen evidència empírica per dur a terme polítiques públiques siguin les que impedeixen produir aquesta evidència. Què temen? Que funcioni? Que faci pensar? Per això, cal anar més enllà dels atzucacs parlamentaris. Necessitem proves empíriques, dades concretes i resultats reals. Només així la ciutadania podrà comprovar que la renda bàsica no és un miratge, sinó una política factible, com ja han demostrat els pilots duts a terme en països com Finlàndia, els Estats Units o Namíbia. El Pla Pilot previst I compromès a Catalunya — però encara misteriosament pendent de llum verda per a la seva aplicació— no només serviria per obtenir aquestes dades, sinó per obrir un debat informat i col·lectiu sobre quin futur volem construir.
Dret a existir en temps d’automatització
L’automatització no és el problema. El problema és com es fa, en mans de qui i amb quines regles. Si els beneficis de la transformació digital es concentren en unes poques mans, mentre els riscos i els costos recauen sobre una majoria que veu com la seva feina es precaritza o desapareix, ens trobem davant d’un desequilibri profund. L’automatització, sense mecanismes de redistribució sòlids, pot amplificar les desigualtats i posar en tensió les nostres democràcies. No es tracta de rebutjar la tecnologia, com van fer els luddites al segle XIX davant d’un progrés que els expulsava del seu mitjà de vida, sinó de decidir com volem distribuir els beneficis d’aquesta nova transformació.
La pregunta no és si l’automatització arribarà, sinó com la gestionarem. La renda bàsica no és la clau de volta de tot el sistema, però pot tenir un paper central en protegir vides, estimular la creativitat i garantir que el futur no sigui una dissociació entre intel·ligència artificial i dignitat humana. Si deixem de mirar amb recel els sistemes automatitzats i comencem a qüestionar les regles del joc, potser entendrem que, davant un futur accelerat per la disrupció tecnològica i la inestabilitat global, el veritable gest revolucionari és assegurar el dret a existir, sense condicions.
Referència bibliogràfica
1 Rodríguez-Rodríguez, I., Álvarez Escobar, B., Boso, À., & Casassas, D. (2024). When automation hits home: Exploring the nuanced relationship between job risk and support for universal basic income. Social Science Information, 63(4), 468–497. https://doi.org/10.1177/05390184241298405
Catalunya Plural, 2024 
