Els aranzels de Trump: Neró a la Casa Blanca

Caigudes de les borses mundials, amb la dels Estats Units al capdavant, situant-se en índexs de la pandèmia. Les pèrdues a Wall Street s’enfilen a més de 6 bilions de dòlars. Empreses emblemàtiques com General Electric (-6%), Ford (-5,9%), General Motors (-4,2%), Apple (-9,2%), Microsoft (-2,3%), juntament amb institucions bancàries com Bank of America (-11%) i Goldman Sachs (-9,2%), veuen caure el seu valor. Les grans empreses tecnològiques, Amazon, Meta i Tesla, perden més de 980 mil milions de dòlars en valor de mercat. Aquesta situació sembla entossudir-se a condemnar l’economia mundial a una recessió sense sentit, amb pèrdues per a tothom, atacant sense treva els seus altres aliats.

Jerome Powell, president de la Reserva Federal, ja ha advertit que els aranzels tindran conseqüències més grans que les esperades i que és molt probable una crisi econòmica als Estats Units en els propers mesos, amb els seus efectes en l’economia global. En aquesta crisi, les tensions inflacionistes podrien ressorgir, posant en dubte l’aterratge dels preus (que Powell ja donava per fet) i el manteniment del creixement econòmic. S’obren especulacions sobre possibles baixades de tipus d’interès en un escenari de contracció; però Powell no descarta mantenir els tipus en el seu nivell actual, davant del risc clar d’inflació. Estaríem, doncs, davant un escenari d’estancament i augment de preus, una estanflació similar a la que es va conèixer a la dècada de 1970. Una hipòtesi arriscada, però no desmesurada.

Mentre les flames es propaguen, el pretès emperador, amb celles arrufades, adverteix que els aranzels resituaran els Estats Units en una potent via de creixement. Això no ha passat mai en la història econòmica dels últims 120 anys amb aquesta política econòmica. Els aranzels es van desplegar després de la primera gran crisi del capitalisme, el 1873, i es van reprendre amb força a l’economia d’entreguerres, en etapes econòmiques amb unes característiques que tenen poc a veure amb l’actual. Tots aquests casos van tenir resultats negatius derivats del tancament de les economies i, en conjuntures on els graus d’obertura de les economies, tot i ser importants, no eren tan elevats com els actuals.

L’inspirador del desgavell actual, Stephen Miran, ha aconseguit que Trump segueixi un full de ruta de risc elevadíssim, que denota, a més, un coneixement limitat de l’economia internacional, una ignorància profunda de la història econòmica i, sobretot, l’arraconament dels elements determinants de l’estructura productiva dels Estats Units. Uns factors que cal subratllar:

1. Els aranzels s’han imposat a partir de dades errònies, amb una fórmula de variables i resultats que exigirien el suspens d’un estudiant de primer d’Economia. Les xifres de partida ja són un nou mantra mentider de Trump, un més, i han estat criticades per economistes eminents com Larry Summers, Georg Mankiw, Paul Krugman, entre d’altres, que no són representatius de corrents heterodoxes.

2. Reindustrialitzar un país no es pot ajustar només a una política comercial de “arruïnar el veí”, impulsant una política que alguns han definit com a “substitució d’importacions”. Aquesta va ser una línia d’actuació de molts països en altres conjuntures molt especials, com amb greus crisis desencadenades o en contextos bèl·lics. Recordem, per exemple, casos d’economies llatinoamericanes entre els anys 1930 i 1980, una pràctica avalada per la CEPAL en termes teòrics i per l’economista Raúl Prebisch.

Substituir importacions implica diversos components, des d’aranzels alts fins a subsidis a empreses nacionals, una forta inversió estatal en sectors estratègics, controls en els preus i tipus de canvi preferencials, i la formació d’empreses estatals si les inversions privades eren escasses. Als Estats Units, moltes indústries clau s’han deslocalitzat a Mèxic i a països asiàtics, com els sectors automobilístic i tecnològic. La recerca de costos laborals més baixos va ser l’impuls per als empresaris que van estimular aquest plantejament.

3. Les accions de l’administració Trump i del seu escuder Elon Musk no van en la línia de dotar l’economia pública de la fortalesa necessària per substituir importacions amb producció nacional. Al contrari, el desmantellament d’organismes públics i la retracció de la inversió federal constitueixen el frontispici que obre una política econòmica i industrial interior que no sembla conduir a la reindustrialització que, tot i que persisteix en la lira del pseudo-emperador, no sembla realista. En definitiva, els aranzels no són, en absolut, la palanca reindustrialitzadora que Trump diu que són, i la seva aplicació obeeix més a objectius relacionats amb pressions predatòries cap a tothom, incloent-hi països que eren considerats com a amics o aliats.

Les empreses nord-americanes que operen a l’exterior és poc probable que accedeixin a canviar aquests costos laborals baixos que actualment tenen, amb els aranzels que es desenvolupen. El cost-benefici probablement serà continuar fabricant on són.

Aquesta desindustrialització de l’economia dels Estats Units no és responsabilitat dels dèficits comercials del país; aquests han facilitat, no cal oblidar, fortes entrades de capital i la possibilitat de consolidar la fortalesa econòmica nord-americana, gràcies a la importància del dòlar com a moneda refugi.

La finançarització de l’economia explica molts dels problemes de l’economia productiva dels Estats Units: la taxa de beneficis a les empreses industrials és més baixa que a les financeres i especulatives, sobretot des dels anys 1980, després dels processos letals de desregulació del sistema financer i la derogació de la llei Glass-Steagall, una normativa decretada per Franklin Delano Roosevelt. És aquí on cal observar amb més rigor el procés gradual de desindustrialització: majors rendibilitats a les finances de Wall Street que a la reactivació positiva de l’economia industrial del país.

Una equació més realista es pot delinear: els aranzels encariran les importacions als Estats Units, a banda de lesionar les economies d’altres continents, cosa que pot generar processos d’inflació, elevació dels costos del nivell de vida, incerteses empresarials, increments en la taxa d’atur i una caiguda rellevant de l’acomiadament de desenes de milers de treballadors públics, el desmantellament d’oficines i organismes importants relacionats amb el món sanitari i educatiu, juntament amb el temor de la població immigrant i la seva previsible retracció de consum davant la inseguretat. Desmuntar l’economia pública sembla un objectiu per afavorir l’entrada agressiva de l’economia privada de la mà dels grans consorcis que han empès la victòria de Trump.

Mentre la lira continua sonant i l’incendi augmenta, es van produint moviments. El més significatiu, el més directe, el més dolorós per als Estats Units, és el de la Xina. Els dirigents asiàtics han estat molt temps a l’expectativa, com qui diu “veient-les venir”. Fins fa poques hores: l’anunci de respondre amb aranzels a les importacions nord-americanes i, essencialment, l’aplicació de severs controls a les exportacions de terres rares (gadolini, disprosi, escandi, luteci, etc.; la Xina controla el 80% del comerç total d’aquestes produccions) suposa un cop per a la indústria militar dels Estats Units (a les indústries mèdica i electrònica). Dos vectors, el tecnològic i el militar, en què la competència entre els Estats Units i la Xina és intensa. Difícil saber si tot això pot reconsiderar la posició de Trump. Probablement no. El mal ja està fet i el seu desbordament es fa efectiu. La ira de Trump als seus missatges a la seva pròpia xarxa rubrica que Pequín ha tocat la tecla precisa.

Aquesta nova era on ens ha ficat Trump ha reforçat la incertesa que presidia el gran escenari de l’economia mundial. Ningú pot aventurar-se amb rigor sobre cap a on pot derivar aquest despropòsit, en què es barregen mesures de política comercial en contextos de guerres calentes en diferents punts del planeta, avenços de la intransigència política i del neofeixisme que persegueixen dinamitar els ressorts democràtics, i amb l’amenaça permanent de les conseqüències del canvi climàtic. Ens endinsem en temps de plom, mentre l’incendi devora expectatives i esperances. Temps en què no es pot retrocedir. Perquè molts volem silenciar la lira que intenta adormir les consciències.

Publicat a Globalització / Capitalisme, Història econòmica, Política Econòmica, Política Fiscal.

*Carles Manera

Catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques al departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears i Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. Conseller del Banc d’Espanya, Hisenda i Innovació (2009–2011) del Govern de les Illes Balears. President del Consell Econòmic i Social de Balears.