En els últims anys, el debat sobre el reforç de les capacitats militars ha anat guanyant pes a Europa, en paral·lel a l’escalada de tensions geopolítiques i a la crisi del model de seguretat internacional. Davant la invasió d’Ucraïna, els atacs a Gaza o l’amenaça d’un nou conflicte global, les institucions europees i diversos governs estatals han defensat un augment sostingut de la despesa en defensa, presentant-lo com un imperatiu ineludible. Espanya no és una excepció: el pressupost militar ha crescut notablement i s’hi sumen veus que reclamen una “cultura estratègica” més robusta. Però fins a quin punt aquesta deriva respon a una demanda social real? I quins imaginaris, pors o fractures ideològiques s’activen quan es parla de seguretat i defensa?
Percepció d’amenaces a la pau mundial
Una enquesta recent de 40dB per a El País i la Cadena SER ofereix un retrat significatiu de com interpreta la ciutadania espanyola l’actual ordre internacional. Davant la pregunta sobre quins països representen una amenaça més gran per a la pau mundial, Rússia encapçala la llista amb un 78,3% de mencions, seguida dels Estats Units (70,8%) i Israel (69,2%). La dada no només reflecteix l’efecte durador de la guerra a Ucraïna, sinó també una creixent desafecció envers potències tradicionalment aliades d’Espanya. El paper d’Israel en la invasió de Gaza i el suport explícit del govern nord-americà a l’executiu de Netanyahu semblen haver activat una percepció crítica més estesa. Més enllà de casos concrets, aquestes dades podrien interpretar-se com un senyal de desconfiança cap al model de relacions internacionals vigent, i en particular cap a les estructures tradicionals de seguretat col·lectiva com l’OTAN. La pau —o la seva absència— es percep així no només com un assumpte de potències llunyanes, sinó com una qüestió en disputa dins l’espai polític que fins ara es considerava aliat.
Opinió sobre la despesa en defensa
Malgrat aquesta percepció crítica cap a alguns actors clau del sistema internacional, no hi ha un rebuig frontal al reforç de les capacitats defensives. Un 55% dels enquestats es mostra favorable a augmentar la despesa en defensa, i un percentatge similar dona suport a la idea d’un exèrcit europeu. Aquesta posició pot llegir-se com un intent de reajustament estratègic: una aposta per una major autonomia militar del continent davant un entorn global volàtil. Tanmateix, el suport a la despesa militar no sembla associar-se a una lògica bel·licista, sinó més aviat a una idea de preparació o de dissuasió. Propostes més explícites, com la reimplantació del servei militar obligatori o el desplegament de tropes en conflictes actius, reben un rebuig majoritari. El suport ciutadà, en aquest sentit, se situa més a prop d’una cultura de seguretat que no pas d’una narrativa de guerra.
Divisió ideològica entorn de la despesa militar
El debat sobre la despesa militar reprodueix amb nitidesa les línies de divisió ideològica. Mentre els partits conservadors —Partit Popular i Vox— donen suport obertament a l’augment pressupostari en defensa, els espais d’esquerres mantenen posicions més crítiques. Podemos i Sumar, tot i que amb estils diferents, han expressat la seva oposició a aquesta agenda, argumentant que l’increment de la despesa militar és incompatible amb una política exterior centrada en la diplomàcia, els drets humans i la justícia global. En un acte recent, dirigents com Ione Belarra o Irene Montero reclamaven una esquerra amb un perfil antimilitarista clar. En el cas del PSOE, el compromís amb els objectius de l’OTAN conviu amb la necessitat de no allunyar-se de l’electorat pacifista, cosa que es tradueix en una posició ambivalent i tàcticament continguda. El resultat és un debat públic on la despesa militar es converteix en un marcador ideològic de fons: entre aquells que entenen la seguretat com una qüestió de força, i aquells que la conceben com un equilibri fràgil basat en la cooperació.
Preocupacions socials i marc general
Les respostes recollides a l’enquesta s’han d’interpretar també en un marc més ampli de malestar social. Més del 80% dels enquestats manifesta preocupació per dos vectors principals: l’evolució de la situació econòmica —especialment la inflació i la pèrdua de poder adquisitiu— i la possibilitat d’una escalada bèl·lica global. Aquests dos plans —l’econòmic i el geopolític— no es perceben com a independents: al contrari, la sensació dominant és que els conflictes internacionals tenen conseqüències immediates sobre la vida quotidiana. El cost de l’energia, la pressió sobre els aliments o la volatilitat de l’ocupació estan directament vinculats, en la percepció pública, a les dinàmiques de conflicte. Aquesta lectura alimenta un cert pessimisme estructural: la majoria dels enquestats imagina un futur més autoritari, més inestable i més desigual. En aquest context, el debat sobre la defensa i la despesa militar ja no es presenta com un assumpte tècnic o especialitzat, sinó com una expressió visible de les ansietats col·lectives, de les estratègies imaginades davant la incertesa i dels límits —o les possibilitats— del projecte europeu.
Catalunya Plural, 2024 
