Amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial, Orwell escriu una de les grans distopies del segle XX. Tenint en compte l’adveniment del món postnuclear, un lloc que ha conegut en tota la seva cruesa els horrors del totalitarisme, 1984 retrata una societat hermètica fonamentada en un control sense límits ni contemplacions.
Sí, en 1984 ens trobem davant d’una societat totalment tancada en si mateixa. Fins a tal punt que no sembla estar a l’abast de ningú (o gairebé) adonar-se’n. En la cúspide d’aquest món, el Hermano Mayor1 plana com una ombra omnipresent, sempre vigilant.
En un món on existeix la Policia del Pensament i on la història és escrita i reescrita una vegada i una altra segons les necessitats del moment, i en nom de què tot estigui constantment d’acord amb el relat del règim (del Partit), el protagonista ens diu d’hora que: “La libertad es poder afirmar libremente que dos y dos son cuatro. Si eso se garantiza, todo lo demás se sigue a partir de ahí” (p. 107).
A la llum del nostre temps, 1984 ens pot resultar un llibre una mica estrany. D’una banda, ens adverteix d’alguns perills que encara temem i que, fins a cert punt, fins i tot ens terroritzen: el ferri control, la impossibilitat de poder ser lliure i de poder tenir pensaments propis, la dificultat de poder viure en harmonia amb el nostre entorn. D’altra banda, la seva manera de presentar la distopia ens desperta una certa ingenuïtat, a més d’invocar esquemes que tal vegada considerem caducs.
D’una banda, hi ha una evident crítica al socialisme i, encara més, als totalitarismes del segle XX. Un punt d’evident connexió amb el totalitarisme arendtià en la societat de 1984 s’observa en pistes com ara: “Nada era ilegal, ya que habían dejado de existir las leyes” (p. 15).
A propòsit de la ingenuïtat esmentada: la injúria del terme lliberté (llibertat). En 1984, un dels lemes és “La llibertat és esclavitud”. En aquest sentit, ens podem sentir tranquils en la mesura en què l’advertiment sobre perillositat de la llibertat no sembla haver calat en la nostra societat. Més al contrari, tal com he argumentat en diferents ocasions, es tendeix a l’abús i l’excés del terme, pervertint la seva aplicació real. És a dir, en comptes d’evitar pensar en la llibertat o d’abominar el seu sentit, s’ha dislocat el terme, apostant fortament per ell, en una concepció on a penes es recull poc més que la llibertat d’expressió i la capacitat absoluta de decisió individual2, però on s’ignoren certs prerequisits necessaris per fer efectiu un concepte ampli de llibertat (perquè és difícil ser lliure davant una aclaparadora desigualtat, per més que algun sostingui que un pot dir “lliurement” vendre algun dels seus òrgans vitals…).
En tot cas, sobre la colonització i perversió del nostre pensament, en 1984 sí que es dona una clau rellevant: la neollengua (newspeak3 ). Syme, que treballa en l’elaboració de l’Onzena Edició del Diccionari de Neollengua, li comenta al nostre protagonista que: “¿No te das cuenta de que el objetivo último de la neolengua es reducir el rango de pensamiento?” (p. 71). Tal vegada no era tan ingènua la proposta distòpica d’Orwell, no?
Orwell tenia clar que la llengua era i havia de ser una eina de control per a un règim com el de la seva distopia. A través de l’empobriment lingüístic (l’èmfasi es posa molt més en la destrucció de vocabulari que en la creació de nou), es pretén arribar al punt culminant en el qual sigui impossible dur a terme cap falta o crim contra l’Estat, perquè aquest s’ha tornat impensable. En la novel·la, aquest procés de transició de l’arqueollengua (la nostra) a la neollengua finalitzarà totalment cap a l’any 2050.
Un exemple paradigmàtic de l’ús de la neollengua es refereix al terme igual, que en aquest idioma empobrit manca d’una accepció que pugui fer referència a la igualtat jurídica o social de les persones, si no a un concepte matemàtic i poc més. Així que sí, si ho pensem bé… Efectivament, el que comentàvem sobre la llibertat potser no dista tant de la neollengua. Potser, a penes està en el moment inicial de transformació de significat. El procés just està començant.
Tal com deia, les crítiques al socialisme i, especialment, al totalitarisme es fan evidents. No obstant això, també s’observen clares al·lusions que ens poden molestar per excés de familiaritat. Per exemple, quan s’escriu que:
“Sin embargo, ningún avance en las riquezas, ninguna relajación de las costumbres, ha logrado acercar la igualdad entre los humanos ni un milímetro. Desde el punto de vista de los de abajo, ningún cambio en la historia ha significado mucho más que un cambio en el nombre de los que lo oprimen” (p. 253)
Sí, certament la crítica a la desigualtat es fa evident en molts moments. Al cap i a la fi, l’obstinació en l’ús progressiu de la neollengua, així com de totes les eines de control a la disposició del sistema, tenen la clara funció de fer que no es repari en què aquesta desigualtat pot i ha de ser solucionable.
Però l’actualitat es fa present en moltes altres formes, algunes de les quals potser no podíem imaginar fins a poc temps. Ara que es parla tant de rearmament:
“El acto esencial de la guerra es la destrucción, pero no necesariamente de las vidas humanas sino de los productos del trabajo humano. La guerra es una manera de destrozar, de mandar a la estratosfera o de hundir en las profundidades del océano todos esos materiales que hubieran podido utilizarse para que las masas llevaran una vida demasiado acomodada y, de ahí, demasiado inteligente. Incluso cuando las armas no llegan a destruirse, su fabricación es una manera conveniente de aprovechar el trabajo sin nada que pueda ser consumido.” (p. 240)
Tal com assenyala Mercedes Guhl en el seu epíleg, George Orwell té antecedents clars que inspiren 1984. Així, la proposta d’H.G. Wells en Utopia moderna imagina una societat en la qual:
“[…] proposar un Estat planetari que es mantingui en constant evolució i precisament per aquesta raó aconsegueixi trobar l’equilibri entre l’avanç constant del progrés i l’estabilitat política. La proposta de Wells és de caràcter polític, i combina el capitalisme de lliure mercat amb el socialisme d’Estat per arribar a una societat ideal i moderna.” (p. 389)
Aquest model em sona d’alguna cosa… Algú va dir la Xina? Potser són coses meves. Si us plau, no m’ho tinguin en compte.
No obstant això, Orwell va discrepar amb Wells i per això va construir una distopia i no una utopia: aquest somni de conciliació […] era només això, un somni. Prenguem nota.
Hi ha un to certament amarg i pessimista en aquesta novel·la quant a la deriva del poder: retrata el punt en què aquest es converteix en un objecte de desig, una fi en si mateix, l’instant en què la ideologia es fonamenta en el domini i el control per sobre de qualsevol altra variable, sense màscares ni objeccions de cap mena.
En definitiva, llegir 1984 no és només un exercici literari de primer ordre, sinó també un advertiment de com podria haver discorregut la nostra història en una dimensió paral·lela, o dels temors als quals hem de parar esment i dels quals hem de mantenir-nos vigilants. Però, per sobre de totes les coses, considero que és una crida a veure on està la rima, a entendre fins a quin punt alguns dels seus principis poden haver-se infiltrat fins a la medul·la de les nostres societats, fins a quin punt el Germà Major habita en nosaltres i nosaltres en ell.
1 Durant llarg temps, les traduccions al castellà traduïen Big Brother com a Gran Hermano. No obstant això, Mercedes Guhl argumenta amb suficiència en la seva traducció per a l’Editorial Océano (Gran Travesía) el perquè Hermano Mayor s’ajusta millor al significat original. Vegeu l’epíleg de Orwell, George (1948/2024). 1984. Barcelona: Editorial Océano. Tota referència a fragments de l’obra seguirà aquesta edició.
2 Encara que aquest absolut és també qüestionat sovint, vegeu referent a l’avortament, per exemple. És a dir, els valors ètics i morals no desapareixen en les òptiques liberals de la llibertat i, clarament, afecten com es comprèn la llibertat.
3 Per sort, l’edició que citem d’Editorial Océano compta amb l’Apèndix d’Orwell, que tantes vegades ha estat eludit, i en el qual es donen les directrius i principis fonamentals de la neollengua. D’altra banda, en l’Epíleg de Mercedes Guhl es comenta la traducció de newspeak com neollengua, així com la traducció dels mateixos termes de dita neollengua.
Catalunya Plural, 2024 
