A vegades un escriu sense voler ser escoltat, que no pas llegit. Dic això perquè a la visió d’aquesta sèrie sobre La Guineueta he cercat de jugar, com sempre, a la duplicitat d’allò concret i allò general, potser més aquestes darreres setmanes per a facilitar la comprensió de la zona, amb moltes particularitats malgrat la seva aparença.
Després de passejar-la amb escreix, he assumit que és normal diferenciar-la en dues àrees separades pel passeig Valldaura i els anys de construcció dels distints polígons, aleshores fites del Franquisme i la seva voraç especulació, ben catapultada pel boom migratori dels anys cinquanta i seixanta del segle passat.
Tota aquesta acumulació de quilòmetres per un mateix territori, únic mode de poder conèixe’l amb garanties, m’ha dut a reconsiderar-lo i el jutjo una veritable oportunitat perduda que, mitjançant petits detalls, potser pugui aconseguir-se.
El barri té una elevada densitat de població que, no obstant, s’envolta de dos pulmons verds, el parc Central de Nou Barris i el de La Guineueta, ambdós sanadors davant tanta acumulació de verticalitats, més al sector sud, doncs el nord, el famós triangle de les vistes aèries, és al seu interior un niu de pau, preludi d’algunes idees modernes venudes amb noms pomposos.
Ja anirem a les súper illes. La qüestió radica en com aquesta combinació de factors, tenir inici i fi a dos parcs junt a gaudir de rovells de l’ou sense gaire circulació interna de vehicles, podria ser molt triomfal per altres motius.
L’ideal de les fronteres de La Guineueta s’esvaeix si pensem en com entre elles figuren passeig Urrutia, via Julia o la Favència, totes artèries a vessar de transit, magnífics focus de pol·lució i contaminació acústica sí, però limítrofs. Així és com pel barri, des de les casualitats d’un incert disseny, podria ser un exemple d’entorn aliè a mals fums, un oasi entre avingudes per a motos i cotxes.
Això pot detectar-se, vaig escriure un article sobre el tema, a d’altres latituds de Barcelona, com el tros del Guinardó entre passeig Maragall i Verge de Montserrat, una glòria tan sol tallada, sense gaire incidència, per la ronda del Guinardó. Si pensen, sense gaire esforç donaran amb més, com la Vilapicina clàssica, entre, novament, passeig Maragall i el de Fabra i Puig.
Aquestes dues illes no necessiten denominacions efectistes per a ser súper illes espontànies. La Guineueta no fou concebuda com a tal, si bé és exemplar per com ha anat desenvolupant-se, fins a condensar totes les essències d’una morfologia molt barcelonina.
En el seu cas hi ha un altre triple salt mortal. Fa uns dies explicava a un grup de passeig de dissabte com Ildefons Cerdà projectà la plaça de les Glòries com un dels centres de Barcelona. Ho escric en plural perquè, entre d’altres coses, la inesperada aparició de la plaça Catalunya, un clot ben metafòric entre el vell i el nou, esmicolà una centralitat absoluta per a les glòries catalanes.
El 2025 la suma d’elements positius, dels empresarials als arquitectònics, dels comercials als museístics, ha convertit el conjunt de Glòries en una extensió amb bins per a complir el somni del creador de l’Eixample, o més aviat la seva reconversió.
La nova plaça de les Glories podria ser un debut de tot aquest eix. Cívica per com, ja era hora, les cadires a disposició de la ciutadania romanen il·leses. Els seus verds enllaços envers la Meridiana, Aragó o la Diagonal, amb Agbar i la grapadora omnipresents, són una exhibició estètica de la meva hipòtesi.
Glòries, plaça Catalunya, Francesc Macià, la cruïlla de passeig de Sant Joan i Diagonal, més encara amb el tramvia, o la plaça d’Espanya, en breu transitable com si s’hagués produït un miracle, poden encapçalar aquesta diversitat de centralitats en la seva redundància, doncs no pertanyen a la perifèria.
Barcelona pot tenir infinits formats de federalisme. En més d’un escrit he remarcat com hauríem d’atrevir-nos amb els ajuntaments de barri per a desplegar polítiques de proximitat amb la ciutadania i actuar sobre problemàtiques que no són iguals a tot el Districte.
Això també pot desenvolupar-se des d’una visió global de la capital catalana. Cada centralitat té en sí mateixa les peces per a ser un punt de trobada comunitari amb personalitat pròpia, amb la gran virtut d’agermanar barris, quelcom fonamental, oblidant-se massa sovint els transvasaments entre els mateixos.
A Nou Barris és massa evident com aquesta centralitat, ben connectada amb d’altres com Virrei Amat, correspon a la plaça de la República. Això ponderaria encara més com la Guineueta no s’interpreta des de la seva totalitat. Aquests dos parcs i les súper illes espontànies causades per limitar el barri amb artèries de transit intens podrien ser una punta de llança.
L’error pot entendre’s sense laments de cap tipus. Les darreres noticies, recollides en aquest mateix text, han esdevingut còmplices de les circumstàncies històriques per a aprofundir a la divisió nord sud, quan seria molt més lògic reflexionar sobre com la junció d’ambdós sectors i un treball unitari, fusionant-los, podria canviar el rostre de La Guineueta, millorant-la amb un impacte als seus veïns de la xarxa, doncs el concepte de centralitats hauria de repercutir a cada barri de manera positiva, d’altra banda sense homologar la ciutat, sino més aviat destacant-se més la seva pluralitat.
Aquest focus, posem-nos poètics, podria irradiar fins a un altre centre, el de la plaça Karl Marx, plena d’alternatives que donarien brillantor a la seva monumentalitat amagada de cruïlla de la ronda de Dalt amb via Favència, Victor Jara a un racó i els gratacels policroms sense explicació, no com les plaquetes penjades a fites històriques per associacions veïnals.
Potser de fer invisible les Barcelones ha quallat a l’imaginari que només són extraradi. Si les contempléssim com a centres no només mataríem tòpics i prejudicis, una bagatel·la a la feina d’enriquir la ciutat sense perjudici pels qui la viuen, ai.
Catalunya Plural, 2024 
