Aquest Dilluns de Pasqua, a quarts de vuit del matí, el Papa Francesc ens ha deixat. Feia més de tres mesos que lluitava contra una pneumònia bilateral que li havia anat minvant la capacitat respiratòria fins a deixar-lo sense l’oxigen necessari per continuar vivint. Malgrat tot, mantenia el cap clar, el sentit de l’humor ben afinat i intacta la passió per la seva missió. Aquest darrer diumenge, va esgotar el seu últim alè desitjant una Bona Pasqua a la comunitat catòlica del món, i des del papa mòbil, va beneir un parell d’infants. Sentia ben a prop el seu traspàs, i va voler acomiadar-se de la gent. Ens ha deixat un gran home, el Sant Pare de l’Església Catòlica i un referent moral per a tota la humanitat.
Ha estat el Papa Joan XXIII del segle XXI. M’explico. L’any 1963 ens deixava Joan XXIII, el Papa bo. Recordo —jo tenia només sis anys— com a casa la seva mort ens va sumir en un dol profund. La meva mare, catòlica fervent, plorava: “Ha mort el Papa bo!”. Al balcó del pis del carrer Gran de Gràcia vam penjar una senyera vaticana amb un crespó negre. Molts altres balcons també exhibien senyeres de dol. Aquella frase, “Ha mort el Papa bo!”, em va quedar gravada a l’imaginari per sempre més.
Amb els anys vaig comprendre que aquell Papa va ser qui va convocar el Concili Vaticà II, l’any 1962: el Concili de l’Aggiornamento, que pretenia obrir l’Església al món modern. Va ser ell qui va trencar amb el constantinisme i va obrir una nova etapa, incerta però esperançadora, que marcaria un punt d’inflexió en la història de l’Església Catòlica.
Després d’aquell impuls, el seu successor, Pau VI —d’un estil més intel·lectual— va continuar i va culminar el Concili, tot i les dificultats i l’oposició de sectors eclesials reticents al canvi. Anys més tard, el 1982, Joan Pau II va ser escollit amb la missió de reconduir aquell impuls renovador, refredant molts dels processos oberts: litúrgics, doctrinals, eclesiològics, pastorals. Durant el seu llarg pontificat, les grans intuïcions del Concili semblaven quedar arraconades, mentre les societats europees s’enfrontaven a un procés de secularització creixent. Amb Benet XVI, el gran Papa intel·lectual, conscient dels nous temps i de les tensions internes a la Cúria, va obrir una nova etapa amb la seva renúncia voluntària. Un gest inèdit que va obrir la porta a un relleu profund.
I així, fa tretze anys, contra tot pronòstic, un cardenal argentí, jesuïta, fou escollit Papa.
Recordo perfectament la tarda de la fumata blanca. Em vaig endur una decepció. Poques setmanes abans havia estat a Buenos Aires i alguns amics meus —kirchneristes catòlics— me n’havien parlat amb recança, acusant-lo de vincles amb el règim militar i d’una suposada responsabilitat en l’empresonament de dos sacerdots durant els anys setanta. No vaig ser l’únic que va acollir el seu nomenament amb recel. Fins i tot alguns companys seus jesuïtes van mostrar la seva sorpresa.
Aquí rau la primera gran similitud amb Joan XXIII: ambdós van ser escollits per majories conservadores amb l’objectiu de mantenir l’statu quo eclesial. Però tots dos van trencar les expectatives. I molt.
Les primeres decisions de Francesc em van sorprendre i emocionar: la seva senzillesa en la vestimenta, la tria de residir a Santa Marta en lloc dels apartaments apostòlics, el seu llenguatge planer, directe, que arribava al cor de la gent. Però el primer gran gest va ser el viatge a Lampedusa, on va sortir en defensa dels immigrants. Encara recordo les seves paraules: “el gran repte de les societats occidentals és la globalització de la indiferència”.
Després vindria Evangelii Gaudium, i anys més tard Laudato Si’, dues encícliques que reprenien amb força l’esperit del Concili Vaticà II. I més endavant, el Sínode sobre la Sinodalitat, un intent valent de repensar la governança de l’Església i la seva missió en el món contemporani. Segona similitud amb Joan XXIII. El Concili, després de trenta-cinc anys de silenci, tornava a ser el centre de la reforma eclesial.
Hi ha, però, un tercer element que els uneix: la seva bondat i proximitat amb el poble, fos creient o no. Francesc ha estat, com Joan XXIII, un Papa bo. Més pastor que doctrinari, més proper a la realitat humana que a les complexitats dogmàtiques. Més sensible al dolor i a les esperances del món que no pas a les intricades estratègies de poder que sovint envolten la Cúria. Un Papa que estimava, senzillament, a les persones. En aquests tretze anys del seu pontificat no momés he descobert un gran Papa sinó també una gran persona. Un referent per a la humanitat.
Com també va passar amb Joan XXIII, Francesc deixa obertes línies programàtiques fonamentals que no seran fàcils de continuar. Els darrers nomenaments al Col·legi Cardenalici fan pensar que el proper Papa podria seguir la seva línia reformadora. Tant de bo sigui així. El Concili Vaticà II, iniciat fa seixanta-dos anys, tot just —en temps eclesials— es troba en els seus inicis.
A la Barcelona de l’any 2025 dubto que apareguin alguna senyera vaticana en els balcons dels carrers.. Hem viscut seixanta anys de secularització accelerada. Sigui com sigui, l’obra magnífica de Francesc i el seu testimoni perduraran. Perduraran per sempre.
Catalunya Plural, 2024 
