Les reaccions a les xarxes socials, al carrer, a l’opinió publicada i a tot arreu arran de la mort del papa Francesc, aquest dilluns, expliquen per elles mateixes el fenomen d’aquest pontificat. Francesc és un papa que queia bé, així en general: pels seus gestos humils i coherents, perquè s’entenia el que deia i perquè el que deia, o el que intuíem, ens semblava bé. I què intuíem? Sobretot, que l’Església catòlica havia de ser útil al món fidel al mandat evangèlic. Començant per atendre en primer lloc els exclosos, els “descartats”. A l’hora de concretar-ho segurament no estaríem tots tant d’acord (ha combinat decisions contundents amb l’absència de reformes reals de gran abast), però hi confiàvem: aquest era el camí. I en un món que fa feredat, ple d’hostilitats i extrems, amb seriosos núvols planant el nostre esdevenidor més proper, la seva veu i presència era el de l’esperança. Així va voler titular l’Any Jubilar que estem vivint (i la seva biografia). Esperança vol dir atreviment, vol dir fugir tant del pessimisme com de l’optimisme. Vol dir camí incert, de fet; un camí no traçat sinó només intuït, cap endavant, cap els altres, i conscient dels entrebancs inevitables. És això, el cristianisme.
Ara, aquesta segona persona del plural que faig servir no es correspon només als catòlics. Ni als cristians. De fet, molts dels entrebancs dels que parlava són dins. Recordem que el papa anterior, Benet XVI, plega davant les enormes dificultats que no té esma d’afrontar. Les reticències són importants i l’èxit de les reformes depèn que el seu resultat no impliqui ruptures. Però el missatge i l’impacte de Francesc interpel·la molta gent. Tant d’altres confessions religioses, cristianes o no, com del gruix d’indiferents, agnòstics o ateus que l’han tingut de referent.
De religions n’hi ha moltes, al món. Aquí a Europa el cristianisme baixa però creix al Sud global, on també creixen tota la resta. El millor que poden oferir totes elles al món d’avui són testimonis d’esperança com el de Francesc. De fet, per això hi són i em temo que per això creixen, tot i els auguris moderns. Algú s’hi ha de dedicar perquè, certament, de vegades l’esperança costa molt.
Amb Catalunya el papa Bergoglio va ser atent, discret i respectuós. Coneixia de primera mà el nostre país, tant pels seus interlocutors com per alguna visita que havia fet abans de ser papa. Ens ha deixat moltes coses, però jo en destaco dues d’importants. Una colla de bisbes triats sota el seu mandat que són molt bons pastors, molt conscients del paper que Francesc atorgava a la missió pastoral (“heu de fer pudor d’ovelles”). I també l’inici de la canonització d’Antoni Gaudí, que és un immens regal atorgat a les darreries de la seva vida. Vida que mereix la plenitud que predicava.
Catalunya Plural, 2024 
