L’esfondrament del mur de Berlín l’any 1989 va arrossegar amb ell l’esquerra que s’emmirallava amb la Unió Soviètica i la seva política econòmica. Els 90 van ser anys de travessa pel desert per les posicions anticapitalistes, però també d’articulació d’experiències i experiments antiautoritaris que des del Maig del 68 havien deixat un pòsit als marges de la societat. A l’Estat espanyol, aquest pòsit el constituïen el moviment d’ocupacions d’immobles, els centres socials autogestionats i algunes cooperatives amb vocació transformadora que a poc a poc es van anar reconeixent en pràctiques i apostes internacionals com el zapatisme mexicà, el Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra del Brasil o l’autonomia italiana i alemanya, a banda d’un moviment anarquista que mai no havia desaparegut. I amb les contracimeres a les institucions que governaven l’economia mundial de finals dels 90 i els primers 2000 van aflorar o reviscolar autors que oposaven allò comunal a la dicotomia entre allò privat i allò públic.
En una conversa a Mèxic amb l’acadèmic i activista John M. Ackerman, el sociòleg i filòsof César Rendueles apuntava amb encert que hi ha molta gent que se sent incòmoda amb una part del llegat comunista, que inclou la planificació econòmica a gran escala, però que alhora se sent orgullosa d’un altre conjunt d’experiències heretades d’aquesta tradició. La terminologia dels comunals, sosté ell, “permet reivindicar aquesta part més noble sense haver de donar gaires explicacions de la part més fosca”. D’aquesta reivindicació i la seva herència parla l’autor al seu últim llibre, Comuntopía.
Rendueles desenvolupa en aquesta obra el concepte de “pluralisme comunal”, una actualització de les aportacions de l’economista Elinor Ostrom i el seu pluralisme institucional que incorpora tot un balanç crític amb el desplegament d’apostes polítiques favorables a dur als comuns històrics als nostres temps. És un text que trenca amb la consideració de les opcions de règims de gestió públics, privats i comunals com excloents les unes de les altres, tot un manifest en defensa de models híbrids que no reneguin de cap de les potencialitats d’aquestes formes d’administració dels afers col·lectius. Un treball que captura el que de forma intuitiva ha estat desenvolupant fins ara el think tank Espai Zero Vuit.
Situar el debat
A l’últim Espai de Conversa del laboratori d’idees referit, Rendueles explicava que la discussió sobre els comuns beu de dues fonts teòriques: l’economia institucionalista i el marxisme.
La primera és una resposta a un article publicat l’any 1968, La tragèdia dels comuns, en què el microbiòleg Garrett Hardin identificava la propietat col·lectiva com propietat de ningú, assumpció que el duia a proposar-ne o bé la privatització o bé la seva distribució per part d’un agent amb capacitat de reprimir, generalment l’Estat. Al text en qüestió, Hardin exposava una versió del dilema del presoner que involucra un grup de ramaders que fan ús d’un camp de pastura comunal. Cada ramader, individualment, té incentius econòmics per agregar nous caps de bestiar, i com que els efectes negatius d’aquesta ampliació de ramats es distribueixen entre tots els usufructuaris del camp, aleshores prima l’interès individual i el recurs compartit s’acaba esgotant per la sobrepoblació animal. Una manera frondosa de dir que “ningú no té cura del que no és de ningú”.
Però aquest autor partia d’una pressuposició tan atrevida com errònia, i és que les persones involucrades en la gestió d’un bé comunal prenen decisions sense comunicar-se entre elles i de manera independent, cosa que Ostrom va demostrar que és empíricament falsa al llibre Governar els comuns, publicat el 1990, en el context polític rememorat al primer paràgraf. Els dilemes del presoner, per definició, imposen com a condició la incomunicació, una situació que gairebé mai no es dona a la realitat, ja que en un territori compartit hi ha tendència a la interdependència (i al diàleg que duu associada) més enllà de l’explotació del citat bé. La possibilitat de deliberar i, per tant, d’assolir acords i compromisos davant de situacions potencialment conflictives és el que, per la citada autora, definia als comuns que ella havia estudiat, i no el contrari: un conjunt de relacions denses i harmòniques (sovint idealitzades) preexistents que suposadament feien aflorar la disposició a organitzar-se en clau comunal.
L’aportació de Karl Marx, en canvi, és la de donar resposta a la pregunta sobre com institucions que havien perdurat tant en el temps i havien estat tan esteses arreu, avui dia són tan escasses. La resposta que va sorgir de la seva pròpia investigació és que no va ser perquè la gestió comunal fos una forma d’administració menys eficient que l’explotació privada, sinó perquè la imposició de l’intercanvi mercantil com la forma dominant de distribució del treball va ser possible per la destrucció dels comunals per part dels poders econòmic i polític.
La supervivència humana és factible per la capacitat col·lectiva de la nostra espècie de bastir eines i mitjans de producció de major o menor complexitat, no només per la seva condició biològica en tant que individus: podem dir que aquests mitjans, com podria ser una explotació agrícola comunal de fa sis segles, formen part del seu metabolisme. Però al separar als éssers humans de les seves condicions de supervivència, a l’arrabassar-los les terres comunals en l’anomenat procés d’acumulació originària, aquests es van veure obligats a vendre la seva mà d’obra a canvi d’un salari. És sobre aquesta violència expropiadora que es va fundar el mode de producció capitalista i la coacció muda que el sustenta: o treballes per altres o no menges.
Formes d’entendre els comuns
Feta aquesta exposició, Rendueles recorda a la conversa que hi ha dues concepcions dels comuns: una de més restringida, que fa referència a les manifestacions històriques de gestió comunal que retrata Ostrom (que alguns creuen que és desitjable revifar), i una altra de molt més àmplia, que associa els comuns a valors com la solidaritat o la igualtat: aquesta última concepció, de tan àmplia, també és compatible amb la provisió públic-estatal. Pel sociòleg, aquestes nocions s’han reformulat i retroalimentat en tres espais o moments d’intervenció política durant l’últim quart de segle.
El primer és el de la recuperació de la terminologia dels comunals a principis del segle XXI mitjançant els moviments de coneixement lliure i cultura digital, però la dificultat de traslladar les seves aportacions fora d’Internet van fer que tingués un recorregut molt limitat. El segon, per Rendueles més interessant, sorgeix de la crisi de 2008 i assoleix dues fites importants: la defensa dels serveis públics front a governs que pretenen desarmar-los i la crítica a l’excés de burocràcia, que es va traduir en reivindicacions de participació més directa en la provisió d’aquests mateixos serveis. El tercer moment, molt més invisible, és el que per ell té més rendiment: el que s’articula al voltant del debat sobre la propietat col·lectiva. Concretament, sobre l’ampliació de la noció de propietat més enllà d’allò estatal.
Fet aquest repàs, una lliçó clau de Comuntopía és la de defensar que no és una bona idea renunciar a l’Estat com instrument per coordinar i escalar sistemes de solidaritat de vegades contraposats i incompatibles. És més: l’experiència de Rendueles a Xile quan s’hi redactava el projecte de nova constitució a inicis dels 2020 el va dur a concloure que algunes postures neocomunals són el producte de contextos en els quals els serveis públics són pràcticament inexistents i els estats actuen com un agent indispensable per mantenir-los sota mínims, però que, a la llarga, la provisió comunal de serveis bàsics a gran escala acabava assemblant-se molt al sistema públic. Això el va empènyer a defensar que, més que bastir noves institucions des de zero, el que caldria en territoris amb serveis de provisió universal més consolidats com el nostre és democratitzar allò públic-estatal, ja que, en paraules del també filòsof, no sabem quanta democràcia aguanten.
El que sí sabem, diu Rendueles, és que les experiències de democratització més exitoses s’assemblen més a grans cooperatives com Mondragon que a manifestacions comunalistes del segle XV. I el que també hem après és que, a certa escala, cert autoritarisme burocràtic i alguns límits a la participació directa són inevitables.
Aterrar les propostes
Un exemple d’això últim és l’objecte d’anàlisi de l’informe d’Espai Zero Vuit Cap un model públic-comunitari per la provisió de serveis públics, que estudia, entre d’altres, el model de subministrament de cures neerlandès autogestionat Buurtzorg, que organitza i planifica el treball de cura mitjançant processos de deliberació entre infermeres i cuidadores en un context en el qual aquests serveis s’oferten a través d’asseguradores privades. Però també posa el focus en les anomenades entitats de base associativa (EBA), en les quals com a mínim el 51% del capital social és en mans de treballadors de la salut; en les illes socials de Barcelona i el Prat de Llobregat, que s’inspiren en el model neerlandès esmentat, o en l’aposta d’alguns ajuntaments de la comarca de la Selva per bastir una cooperativa de serveis públics d’assistència a domicili de la qual els consistoris n’havien de ser socis. Sobretot en l’àmbit sanitari que encarnen les EBA, els estàndards regulatius i la burocràcia que els caracteritza són alts, ja que un tret característic del sistema de salut és l’homogeneïtat de l’assistència en tant que garant de la igualtat de tracte.
Però el procés de comunalització d’un sector pot variar molt de cas a cas. La salut i la cura, seguint amb l’exemple, compten amb un llarg recorregut històric de gestió comunitària a escales notables. A Catalunya hi ha el precedent de l’Hospital de la Santa Creu, fundat l’any 1401, fruit de la unió de sis hospitals barcelonins. Aquest centre hospitalari està governat, d’ençà la seva fundació, per la Molt Il·lustre Administració (MIA), conformada per dos membres del consell municipal i dos canonges del Capítol Catedralici. No és un exemple de participació directa dels usuaris, sinó de participació mediada pel govern municipal, com es pretén a la Selva.
En una altra línia de treball d’Espai Zero Vuit s’estudia la possibilitat de comunalitzar els mitjans de comunicació, malgrat que l’experiència històrica acumulada en aquest sector és molt diferent. El que es considera el primer periòdic, Relació de totes les històries distingides i memorables, fou una iniciativa privada de l’editor Johann Carolus empresa el 1605, més de 200 anys després de la fundació de la Santa Creu, amb vocació purament comercial. Aquesta estructura de propietat d’iniciativa privada múltiple determina el que s’entén per pluralisme en aquest àmbit i, tot i un parèntesi prou gran de tendència a la concentració, torna a la fragmentació de petits propietaris amb l’extensió de l’ús d’Internet, un procés descrit en aquest article de Sin Permiso.
Així doncs, la comunalització del sector de la informació passa per empènyer, mitjançant polítiques públiques, vers una subjugació del capital privat per part de l’administració per atorgar el poder als periodistes. Concretament, per condicionar els ajuts públics als mitjans a més democràcia, millors condicions laborals i estàndards de bones pràctiques i rigor molt més elevats a través de la deliberació dels professionals de la informació, talment com assenyala Ostrom.
Respostes al titular
Comunalitzar com, per què i per a qui? Partint dels exemples de la secció anterior i en sintonia amb el que defensa Rendueles a Comuntopía, cal rebutjar les grans solucions unívoques i advocar per la posició de tradicions més institucionalistes, que pensen en termes de caixes d’eines diverses que es poden aplicar en diferents moments: la gestió comunal, però també l’administració públic-estatal i el mercat. És un error entendre allò comunitari com un espai ple de vida i farcit de potencial per canviar els individus que en formen part, en oposició a un estat que opera com un agent extern, burocràtic i jeràrquic. Rendueles suggereix que mirem les interseccions entre els dos espais, el públic i el comunal, com un continuum d’organitzacions amb característiques compartides.
A banda dels dos amb què ha treballat Espai Zero Vuit, un altre exemple d’això és la relació existent entre un centre d’educació infantil públic i una Associació de Famílies d’Alumnes (AFA), a qui es dona l’encomana de proveir el servei de menjador o les extraescolars. L’article 10 del decret 160/1996, de 14 de maig, faculta aquestes associacions per gestionar els serveis esmentats o per contractar un tercer per fer-ho. Tot i que no està clar si exemples com aquests encaixen més en el que Wolfgan Streeck i Philippe C. Schimitter denominen “associacions d’interès”, considerades per alguns un quart espai en oposició a allò estatal, mercantil i comunitari; que en la classificació dels comuns històrics: el neocorporativisme. La diferència radica en el fet que, en aquesta quarta forma de gestió, s’hi pressuposa un objectiu en sintonia amb el bé de la societat en el seu conjunt i en que, precisament per això, compten amb suport públic condicionat a proveir aquest bé, que és el que passa amb les EBA i els mitjans a les propostes de més amunt.
Resolt el “com”, es pot procedir a respondre el “per què” la comunalització. Amb totes les seves objeccions, César Rendueles reconeix que la propietat comunal és molt més resilient front a la privatització que no pas la propietat pública. És relativament fàcil privatitzar una empresa o un bé de propietat públic-estatal, mentre que per vendre un bé comunal necessites el consens de tots els usufructuaris, i de vegades ni així es pot vendre. Una altra raó la considera Rendueles a un llibre anterior, Contra la igualdad de oportunidades, citant a Joshua Cohen, qui defensa que, front a la negociació mercantil pròpia de plataformes com Airbnb o concepcions agregatives de la democràcia; la deliberació política contribueix a configurar una identitat social que transforma els interessos dels que en participen vers un consentiment compartit entre iguals.
Tot i que Rendueles no advoca per qualsevol forma de deliberació. Es mostra crític, per exemple, amb certs processos de participació que faciliten la imposició de la voluntat de minories organitzades, com per exemple equips de futbol locals que aconsegueixen que una part significativa del pressupost municipal es destini a canviar la gespa dels camps mitjançant la mobilització dels seus aficionats en una convocatòria de pressupostos participatius. Tornant als exemples anteriors, cal delimitar el subjecte a qui s’atorga l’última paraula a l’hora de decidir com gestionar un determinat bé, responent al “per a qui”: els facultatius dels EBA i els periodistes, en primera instància, i els pacients i la ciutadania mitjançant mecanismes de intervenció estatal quan aquests treballadors no compleixin amb les seves obligacions.
En qualsevol cas, cal esmolar la imaginació política per respondre a reptes a l’alçada dels que tenim per davant actualment.
Catalunya Plural, 2024 
