‘Parenostre’ és una pel·lícula que aborda una figura clau i controvertida de la política catalana recent: Jordi Pujol. Centrada en el moment en què la seva família decideix fer pública la famosa confessió sobre l’herència oculta, el film de Manuel Huerga, amb guió de Toni Soler, aposta per explorar el vessant humà, íntim i simbòlic d’un episodi que va commocionar el país. La pel·lícula es reclou en l’espai domèstic per retratar una família que lluita entre el silenci, la fidelitat i el passat que els condemna. Josep Maria Pou encarna un Pujol esgotat, ambiciós i aclaparat per la mateixa ombra. Tot plegat, embolcallat en una posada en escena austera i rodada en entorns virtuals, que accentua l’aire d’encarament i litúrgia. ‘Parenostre’ no jutja, però tampoc perdona. Interroga, observa i deixa que sigui l’espectador qui decideixi què fer amb el mite caigut. En aquest context, mantenim una conversa amb el director Manuel Huerga, que ens parla del procés creatiu, del tractament simbòlic del poder i del repte de filmar l’últim acte d’una figura tan determinant com controvertida.
Per què ara? Quina necessitat narrativa o social us ha impulsat a fer ‘Parenostre’ en aquest moment?
Jo no tenia cap necessitat de fer aquesta pel·lícula. Ara bé, tampoc vaig defugir la proposta que em va fer Minoria Absoluta. Em vaig apuntar al bombardeig. Tots recordem aquell dia en què es va fer pública la deixa de Pujol. En aquell moment potser no érem capaços de veure amb claredat tot el que implicava. Ara, amb distància, a través de la ficció, podem mirar-nos-ho amb uns altres ulls. La pel·lícula no intenta alterar la perspectiva dels fets, sinó dramatitzar el que pot haver passat dins d’una família que, quan el mite cau, només s’enfronta a una veritat incòmoda.
Com es va plantejar el to, ja que es tractava d’un tema encara tan viu emocionalment?
És una història basada en fets reals, però ningú sap exactament què va passar dins de casa dels Pujol aquell dia. Això ha permès jugar amb la ficció per explorar la càrrega emocional i política del moment sense caure en el pamflet. No fem judicis, però sí que posem sobre la taula la doble moral de qui es presenta com a molt cristià, molt respectuós amb els valors, i actua en contra d’aquests valors.
El títol ja és tota una declaració d’intencions. Per què ‘Parenostre’? Quina és la seva càrrega simbòlica?
D’entrada, evoca espiritualitat, culpa i redempció —elements que ressonen amb la idea d’una confessió, d’un acte gairebé litúrgic davant d’una comunitat que havia cregut. Però més enllà de la seva dimensió religiosa, el títol fa una referència directa a la figura del pare, en aquest cas entès tant en el pla familiar com en el polític: un patriarca que ha estructurat la vida dels seus fills, però també la d’un país sencer. Hi ha una lectura gairebé bíblica en tot plegat: la d’un poble que prega, que espera una promesa, una guia moral i ideològica, i que finalment es troba amb la decepció. El parenostre com a oració col·lectiva, com a invocació d’un líder, però també com a metàfora d’una confiança trencada.
És, per tant, un títol amb moltes capes.
Sí, religiós, polític, emocional. I és també una invitació a mirar aquest mite caigut des d’una nova òptica —no necessàriament per perdonar-lo, però sí per entendre la magnitud del que representa.
Com s’enfronta Josep Maria Pou al repte d’interpretar un personatge tan real i tan complex?
El repte era fugir de la caricatura: vam haver d’esborrar molts tics. Josep Maria Pou, un actor fantàstic, només va conservar dos gestos que em semblen essencials: parlar amb els ulls tancats i sostenir el cap amb la mà. Aquest últim diu molt sense dir res. Quan la càmera entra al cotxe on són Pujol i Ferrusola, ja no et preguntes si s’hi assembla o no. És el Pujol.
Com es va treballar la dramatúrgia per aconseguir aquest to quasi litúrgic i escènicament auster que defineix la pel·lícula?
El que ens interessava era veure com una família reacciona quan és presumptament còmplice d’una trama de corrupció. És una mena de drama domèstic amb una càrrega política enorme. El guió construeix una situació tancada, gairebé claustrofòbica, on les emocions familiars xoquen amb les conseqüències públiques.
Com ha condicionat la direcció el fet que el rodatge s’hagi fet en entorns virtuals?
Ha estat tot un repte. Rodar en entorns digitals amb pantalles led obliga a repensar moltes coses. Però també ens ha permès controlar molt l’ambient, el to, i afavorir una sensació d’intimitat que no hauria estat tan fàcil d’aconseguir en escenaris reals.
Quina és la visió que la pel·lícula ofereix sobre Jordi Pujol, més enllà del mite i la controvèrsia política?
Pujol va estar tants anys al poder que va acabar generant una sensació d’immunitat, com si fos intocable. Aquesta mena de permanència en el lideratge va ser determinant per a la seva figura, no només en l’àmbit polític, sinó també en la construcció d’una identitat col·lectiva per a la Catalunya contemporània. És, sens dubte, un exemple clar de com el poder pot corrompre, de com les estructures de poder es poden impregnar d’un sentiment de superioritat que condueix a la indiferència envers la realitat social o fins i tot moral que envolta aquell poder. La pel·lícula intenta captar aquesta contradicció interna del personatge: un home amb una profunda vocació per Catalunya, però també un home amb múltiples ombres a la seva vida personal i política.
El paper dels fills és clau, però especialment el del primogènit, Jordi Pujol Ferrusola. Com s’ha treballat la seva implicació emocional i política dins del relat?
El Jordi fill és qui fa de pont entre el pare i tota la trama econòmica. És el més actiu, el més exposat i també el més complex emocionalment. D’una banda, vol protegir el pare, però de l’altra sap que ha estat ell qui ha gestionat moltes de les operacions opaques. Ens interessava mostrar aquest doble vincle: el del fill lleial que vol preservar la figura paterna, però també el de l’home que, potser sense adonar-se’n, ha estat l’executor d’un sistema que ara cau. La seva és una posició molt carregada, gairebé tràgica.
I pel que fa a Marta Ferrusola, quin paper juga dins d’aquesta reconstrucció? Sovint ha estat vista com una figura discreta, però amb molta influència.
La Ferrusola no és una figura secundària. Al contrari, és un dels pilars del relat. Representa la fermesa, el sentit de clan, i també aquesta religiositat que es barreja amb una gran opacitat moral. A la pel·lícula, la seva presència és poderosa: és la que sosté la família en el pitjor moment, però també qui nega la realitat amb més vehemència. És un personatge amb molta càrrega simbòlica —la mare, la matriarca, la que defensa el silenci i l’honor familiar per damunt de tot. En certa manera, el seu paper ajuda a entendre per què aquesta confessió arriba tan tard.
Com s’ha reflectit a la pel·lícula aquesta “Catalunya integrada a Espanya” que representa Pujol?
Hi ha un cert desig de rehabilitar la figura de Pujol perquè representa una època en què Catalunya semblava integrada, dialogant. Aquesta complexitat és al fons de la pel·lícula, i el públic haurà de posicionar-s’hi. N’hi ha que consideren que Pujol mereix una reivindicació, veient-lo no només com una figura de la història política de Catalunya, sinó com un home que va portar el país a una nova etapa de modernització i de projecte nacional. Aquesta multiplicitat de visions sobre ell és precisament el que fa que el personatge sigui tan fascinant i tan complicat d’interpretar.
Vol ‘Parenostre’ redimir Jordi Pujol?
No. Mostrem un Pujol humà, no pas idealitzat. La rehabilitació, si és que hi ha d’haver-n’hi una, l’han de fer els espectadors. Nosaltres només oferim una mirada, una proposta per pensar-hi.
Es pot parlar de Jordi Pujol sense generar divisió?
La polèmica està servida. Rebrem crítiques des dels dos costats: uns diran que els hem tractat massa durament, d’altres que els hem blanquejat. Però això, forma part del joc. El cinema també és una eina de debat.
Catalunya Plural, 2024 
