A Els senyors prefereixen les rosses (Howard Hawks, 1953), el personatge de Marilyn Monroe, una mena de cantant caçafortunes que viatja amb una amiga en un creuer amb l’objectiu de caçar un marit ric, especula amb la seva companya sobre per què els diners són importants en l’amor: «Si una noia es passa tota l’estona capficada pels diners que no té, com tindrà temps per a estar enamorada?». Aquesta cèlebre reflexió conté una veritat incòmoda: quan les preocupacions materials dominen les nostres vides, l’espai per a l’amor genuí es veu inevitablement minvat. En una societat marcada per profundes desigualtats econòmiques i socials, l’amor deixa de ser només una qüestió d’emocions personals o afinitats romàntiques; s’ha convertit en un camp de batalla on les estructures de poder reprodueixen i perpetuen les diferències.
L’amor, tal com el vam conèixer al cinema del segle XX —l’ideal romàntic de trobada fortuïta, passió desbordant i felicitat compartida—, va ser, en molts sentits, un invent cultural que sembla a punt de desaparèixer. Hem de fer una crítica feminista a les narratives cinematogràfiques que ben sovint arraconaven les dones a papers secundaris o dependents; aquest fenomen excedeix els biaixos de gènere. La passió del cinema no només era el reflex d’uns ideals romàntics, sinó també producte d’una època on es donaven les condicions que permetien una certa estabilitat i descobrir coses noves.
Eva Illouz és una de les pensadores que ens permeten entendre aquesta mutació. Al llarg de tota la seva obra, ha explorat la influència que les estructures socials i econòmiques han tingut sobre les dinàmiques de l’amor. Aquestes desigualtats creen «mercats de l’amor» on les persones cerquen parelles dins de la seva pròpia classe, reforcen les barreres i limiten la possibilitat d’experimentar l’amor amb algú diferent. En un món on tot és parametritzat i les persones viuen amb la por de baixar esglaons en l’escala social, és molt difícil trencar el guió que la societat ha establert. En aquest context, l’amor es converteix en una transacció racional en la qual cada decisió està calculada per a minimitzar riscos i maximitzar beneficis. Les aplicacions de cites i les xarxes han exacerbat aquesta tendència en reduir les relacions humanes a perfils predefinits i criteris quantificables. Els algorismes que regeixen aquestes plataformes filtren els possibles candidats segons dades com els ingressos, l’educació i l’estatus, eliminant qualsevol oportunitat per a la sorpresa o amb el que ens és desconegut. És així com la lògica del mercat amplifica les desigualtats i impedeix que l’amor tingui un paper com experiència transformadora, mantenint-nos dins d’entorns segurs i coneguts. L’amor deixa de ser una força que ens connecta amb l’universal; per contra, ens limita a una pràctica funcional que reprodueix les nostres divisions socials.
Moltes d’aquestes grans històries cinematogràfiques que han representat l’ideal romàntic del segle XX estaven construïdes des d’una perspectiva patriarcal, on les dones exercien el paper d’objectes de desig o salvadores emocionals d’homes problemàtics. L’amor romàntic, a més de ser un noble propòsit, ha estat el jou sota el que han viscut generacions de dones a canvi d’una falsa promesa de felicitat. Però, malgrat de l’habitual crítica feminista, el que realment estava en joc era la possibilitat d’imaginar un amor espontani i transcendent. Aquesta possibilitat sembla haver-se esvaït, no només pels rols de gènere, sinó també per les transformacions neoliberals de les últimes dècades que han trencat amb les dinàmiques de mobilitat social.
Les preocupacions econòmiques descrites pel personatge de Marilyn Monroe van més enllà de la forma en què busquem parella, i mostren la nostra capacitat per a construir relacions significatives i sostenibles. A La corrosió del caràcter (1998), Richard Sennett ens explica que les estructures que abans organitzaven la vida quotidiana han sofert l’erosió i el desgast a les quals les han sotmès la precarització laboral i la falta de rutines perdurables. Durant gran part del segle XX, les persones podien construir narratives coherents sobre si mateixes i el seu lloc en el món gràcies a feines fixes, horaris regulars i comunitats arrelades. Aquestes condicions permetien construir relacions significatives i sostenibles a llarg termini. Avui, en canvi, vivim en un context de canvi constant i flexibilitat extrema, on les feines són temporals i les relacions socials fugisseres. Aquesta inestabilitat genera una sensació de fragilitat existencial que dificulta la formació d’identitats sòlides. Sense punts de referència, les persones tendeixen a romandre a la defensiva, prioritzant la supervivència immediata per sobre de l’exploració creativa del món, i l’amor es veu afectat per la mateixa incertesa que caracteritza altres àrees de la vida. Les persones cerquen certeses en les seves relacions, triant parelles que siguin «accessibles» i «segures». En comptes d’obrir-nos a la diferència, reproduïm les nostres pròpies limitacions, privant-nos de l’oportunitat de connectar amb algú que podria ser una cosa nova o desafiadora. L’ideal romàntic del segle XX, encara que imperfecte, se sostenia sobre una certa estabilitat social que hem perdut. Aquesta permetia, si més no en teoria, que les persones poguessin arriscar-se a estimar sense por de quedar-se sense xarxes de suport.
També podríem parlar de com l’amor i el desig estan mediats per estructures simbòliques i socials. Per a Alenka Zupančič, l’amor veritable implica exposar-se de debò a l’altre i transcendir les categories preexistents, també les de classe. En aquest sentit, l’amor té el potencial de desafiar les estructures de desigualtat. No obstant això, en un món dominat per la inestabilitat i la programació rígida de les nostres vides, la capacitat per a experimentar aquesta ruptura disminueix. Ens tornem incapaços de reconèixer i valorar allò que de singular hi ha en l’altre perquè restem atrapats en patrons repetitius i autoreferencials. El trencament de l’ascensor social limita les oportunitats de conèixer persones d’altres estrats i reforcen una mentalitat defensiva. En tot cas, la falta d’imaginació de concebre l’amor com quelcom transformador reflecteix una pèrdua més àmplia: la incapacitat per a relacionar-nos amb el món de manera oberta i receptiva.
Finalment, seria interessant entendre com l’amor es veu afectat pel capitalisme neoliberal i les transformacions dels espais urbans, que generen entorns altament segregats i excloents. Les ciutats contemporànies estan organitzades per a segregar les persones segons el seu poder adquisitiu. Els barris de luxe, les zones perifèriques marginals i els centres de consum hiperturistificats reforcen la divisió social. L’amor es veu afectat per la mateixa lògica d’exclusió que caracteritza altres aspectes de la vida urbana. Les interaccions amb persones de diferents orígens es tornen cada cop més insòlites.
L’amor de les pel·lícules del segle XX, encara que carregat d’idealitzacions qüestionables, representava una idea poderosa: podia ser una força capaç de transcendir tot tipus de barreres. Aquesta expectativa sembla desdibuixar-se. A més dels canvis culturals —com el feminisme, la redefinició dels rols en les relacions, etc.— que han transformat la nostra manera d’entendre l’amor, les estructures de les nostres societats han mutat radicalment. Recuperar l’amor com una força que connecta, que desafia les barreres i que ens permet imaginar un món més just, exigeix alguna cosa més que bones intencions individuals. Necessitem repensar les regles del joc: reconstruir llocs compartits on la diversitat sigui possible i prioritzar condicions que permetin l’estabilitat emocional i material. Només així podrem escapar de la roda que turmenta al personatge de Marilyn Monroe, deixar de preocupar-nos tant pels diners per poder gaudir més de l’amor.
Catalunya Plural, 2024 
