Aquesta apagada no va ser simplement una fallada tècnica, un esdeveniment que es pot explicar amb un informe sobre causes tècniques. Va ser, en essència, un recordatori que les infraestructures modernes, encara que ens proporcionin la sensació de vida segura i estable, són enormement fràgils. El col·lapse de la xarxa elèctrica és un exemple palpable de com depenem d’un sistema global interconnectat que, quan s’interromp, afecta directament tots els aspectes de la vida quotidiana.
En cert sentit, aquest succés subratlla una de les característiques que, com a societat, tendim a oblidar: la vulnerabilitat inherent a tot sistema que pretén garantir-ne l’ordre i la continuïtat. Vivim sota la il·lusió que la normalitat és una condició perpètua. Com si el subministrament elèctric, l’accés a internet o el transport públic fossin coses que mai no deixen de funcionar, que mai fallen. Aquesta apagada ens torna a la realitat que el sistema es pot trencar de manera inesperada, i amb això, la nostra idea de seguretat.
La COVID-19 ja ens va treure de la letargia de la idea de viure en una arcàdia tecnològica feliç i va obrir una bretxa en allò que el sociòleg Jean Baudrillard va descriure com la “hiperrealitat”. Baudrillard sostenia que vivim en un món on la representació de la realitat (la imatge que ens donem de la societat a través dels mitjans, la tecnologia i les infraestructures) reemplaça la realitat mateixa. Així, el que abans semblava estable, segur i predictible, es converteix en una construcció de simulacres que només existia a les nostres ments.
L’apagada d’ahir pot eixamplar aquesta bretxa, afegint una nova capa de paranoia i inseguretat a la societat. En lloc de veure la interrupció com un simple incident tècnic, la percepció col·lectiva pot començar a sentir que vivim en un món on la hiperrealitat –aquesta sensació de control i estabilitat assegurats per la tecnologia– és, en realitat, una farsa. Aquest sentiment de vulnerabilitat, amplificat pels successos recents, reflecteix un estat d’incertesa global més ampli. La fragilitat de les nostres infraestructures no només es veu com un fet aïllat, sinó com un símptoma d’un món on el caos és molt més a prop del que volíem admetre.
I, malgrat això, malgrat aquesta vulnerabilitat, del descontrol inicial i la incertesa generalitzada —o precisament gràcies a ella—, l’apagada també va posar de manifest una capacitat fonamental: la de la comunitat per reagrupar-se i ajudar-se mútuament. Mentre la ciutat estava a les fosques, els ciutadans es van organitzar per compartir recursos i informació. A molts barris, els veïns van obrir les portes i van sintonitzar la ràdio a tot volum, perquè aquells sense accés a dispositius poguessin escoltar les actualitzacions sobre la situació.
A les places, es van formar petits grups de suport, on la gent va compartir aliments, va cobrir necessitats bàsiques i va ajudar a mitigar l’angoixa col·lectiva. Aquesta solidaritat, que va emergir en resposta a la crisi, mostra que malgrat la fragilitat del sistema, la capacitat humana per adaptar-se i tenir cura dels altres continua sent una força poderosa, que ens recorda que, fins i tot enmig de la vulnerabilitat, la comunitat és una xarxa de suport crucial.
Catalunya Plural, 2024 
