El nou desordre mundial

L’arribada del segon mandat de Trump ha vingut acompanyada de titulars diaris sobre canvis geopolítics, econòmics… I així, els auguris sobre aquest nou ordre mundial s’han capgirat: benvinguts al nou desordre mundial.

Després del 7 d’octubre de 2023, el món esperava la resposta d’Israel a l’atac de Hamas.
S’esperava fermesa i contundència, però ens hem trobat amb la desproporció més absoluta: arbitrarietat, violència, brutalitat i deshumanització. Durant un temps es va esperar —potser més amb esperança que amb expectació— que algú o alguna cosa posés límits a aquest horror. Més enllà de la condemna moral i/o formal que l’ONU o altres institucions podien fer, el més tangible i efectiu que es podia fer per frenar la barbàrie creixent era condicionar el suport dels EUA, indispensable per a Israel.

I tot i que l’administració Biden semblava incòmoda davant l’actuació del govern de Netanyahu, mai no li van retirar el seu suport ni el van condicionar de manera contundent.

Però, a vegades, quan tot sembla perdut, la realitat ens recorda que encara pot empitjorar.

Amb el nou mandat de Donald Trump va arribar una reunió entre Netanyahu i el president dels EUA, en què aquest últim va afirmar que, atès que Gaza és un lloc inhabitable (per què serà?), el millor seria que tots els seus habitants marxessin per tal de reconstruir la zona i convertir-la en una mena de resort turístic (un més) del Mediterrani. I sí, m’agradaria poder dir que exagero, que parafrasejo en excés o tergiverso les seves paraules. Però no: va passar així, i la realitat no em deixa espai per a la creativitat.

De fet, es va arribar a parlar de neteja… però es va tenir molta cura de no afegir-hi l’adjectiu “ètnica”: es pot suposar que confiava en la nostra intel·ligència per completar l’endevinalla. Tot i que es va parlar de “sortida voluntària”, val la pena remarcar-ho, sobretot venint d’algú que sempre ha estat considerat la veu del missatge directe i sense eufemismes.

En un altre ordre (o desordre?) de coses, davant el caos aranzelari generat pel mateix Trump, Obama va aparèixer recentment en un acte dient: “Imagineu-vos que jo hagués fet tot això”. El públic va riure, i el mateix expresident va haver-se d’esforçar per no fer-ho també. Però hi havia un missatge de fons que anava més enllà de la rialla nerviosa davant l’estupefacció: a alguns se’ls tolera l’intolerable perquè ja ens hem acostumat al fet que aquesta sigui la norma per a ells. L’auge de l’extrema dreta, que fa anys que vaig advertint, implica, entre altres coses, la normalització (la finestra d’Overton) d’allò que abans era abjecte.

El fet que, davant la seva política aranzelària, Trump no hagi fixat un procés ni uns objectius clars i definits ha permès que els seus seguidors interpretin cada moviment com una genialitat del seu líder: si manté o incrementa els aranzels, és per recaptar més i evitar que prenguin el pèl als EUA; si els retira o redueix, és perquè pretenia pressionar per sortir-ne afavorit en una negociació. Faci el que faci, està blindat: sempre hi haurà una justificació, una explicació que ressalti la seva suposada brillantor com a hegemònic del món lliure. No hi ha contradicció possible: el relat, com a 1984, s’adapta a la realitat segons les necessitats del moment.

Fins i tot alguns liberals —abans fervents defensors del lliure mercat sense intervenció— ara defensen les polítiques econòmiques de Trump i qüestionen que aquestes siguin realment proteccionistes (ho serien només si fossin un xantatge per forçar tothom a empassar-s’ho?).

Davant tot això, la Unió Europea es troba clarament desconcertada.
Espanya intenta acostar-se a la Xina, però la resta d’Europa opta per una actitud més cautelosa, no fos cas que això de Trump fos només una grip passatgera i els enxampés a peu canviat.

Rússia aparenta fermesa i claredat, però no crec que tinguin gaire clar si la sort que els afavoreix amb la nova administració nord-americana durarà gaire. De fet, tot podria canviar quan s’arribi a una pau a Ucraïna.

En resum, aquells que advertien de l’adveniment d’un nou ordre mundial que restringiria o eliminaria les nostres llibertats potser haurien d’haver considerat —o advertit— que el que estava per venir podria ser encara molt més caòtic i esfereïdor: un nou desordre mundial, que no només afectés les nostres llibertats, sinó que esdevingués gairebé del tot imprevisible.