Un fantasma recorre els aparells de les grans centrals sindicals: la vella idea vuitcentista que «la immigració és l’exèrcit de reserva de la burguesia». Aquesta tesi ha paralitzat les principals organitzacions sindicals en un debat clau com és el de la gestió de la immigració.. Quan analitzem declaracions o notícies protagonitzades per dirigents sindicals, veiem que no tenen una posició clara ni còmoda sobre aquest tema. No poden alinear-se obertament amb tesis antiimmigració perquè són dirigents de sindicats de classe i internacionalistes. Però tampoc poden oferir solucions clares i realistes a la situació de les persones migrades, perquè semblen assumir que la immigració perjudica el conjunt de la classe treballadora.
Els dirigents sindicals no poden oferir solucions clares i realistes per a la situació de les persones migrades, perquè semblen assumir la vella tesi que la immigració perjudica el conjunt de la classe treballadora.
Fa un any, el Congrés (tots els grups excepte l’extrema dreta) va decidir, finalment, admetre a tràmit les més de 700.000 signatures de la Iniciativa Legislativa Popular per a la Regularització que el col·lectiu migrant havia aconseguit reunir amb el suport de la societat civil organitzada. Tot i així, les cúpules sindicals van romandre absents d’aquest procés més enllà de declaracions de suport i de bones intencions.
Encara més preocupant, sota un discurs de justícia social i solidaritat, alguns dirigents sindicals estan adoptant una postura totalment compatible amb la lògica del «tancament de fronteres». Qüestionen la contractació de persones treballadores estrangeres –fins i tot quan tenen visat–, proposen el bloqueig migratori com a resposta a problemes estructurals del mercat laboral, i s’oposen tant a les contractacions en origen com a l’ampliació de llocs de difícil cobertura.
A més, s’alineen amb el discurs governamental sobre la «migració circular», que, tal com està plantejada, no és més que una forma d’explotació, i reforcen la idea d’una competència entre treballadores «d’aquí» i «de fora».
Dir «primero los de aquí» o és el mateix que dir «primer les espanyoles», però sens dubte no és un pas en direcció contrària. Que s’hagin pogut reunir més de 700.000 signatures en aquest context és francament heroic.
Alguns dirigents sindicals qüestionen la contractació de treballadores estrangeres –fins i tot amb visat–, proposen el bloqueig migratori com a solució a problemes estructurals del mercat laboral, s’oposen a les contractacions en origen i a l’ampliació de llocs de difícil cobertura, i reforcen la idea de competència entre treballadores «d’aquí» i «de fora».
Les sindicalistes de base són qui millor poden recordar a les seves dirigents el paper històric que els sindicats han tingut i continuen tenint en l’economia. No oblidem que van ser els sindicats qui van transformar la misèria i la desesperació en esperança i progrés: van conquerir la jornada de vuit hores, van prohibir el treball infantil, van aconseguir el dret al descans setmanal… Avui més que mai necessitem sindicats forts que aspiren a esgotar el camp del possible amb victòries concretes com la reducció progressiva de la jornada laboral.
La immigració ens beneficia a totes, però la manca absoluta de mecanismes regulats d’entrada només enriqueix unes poques. Els nostres salaris no han quedat estancats durant 20 anys «per culpa de les persones migrants», sinó perquè aquestes arriben sense els mateixos drets que tu. Si les que entren a l’Estat espanyol gaudissin de drets laborals, si hi hagués una regulació estricta, inspeccions reals, grans fortunes pagant el que els correspon i inversió en integració, moltes persones migrades no passarien a formar part d’una massa explotable i ostatge de les grans fortunes, a les quals enriquim més cada mes amb els nostres sous.
La tesi que «la immigració abaixa els salaris i perjudica les treballadores» no només obre el camí al feixisme, sinó que està força desfasada. Avui sabem que en contextos amb sindicats forts, impostos progressius i drets laborals universals (independentment de l’origen de la persona treballadora), l’impacte negatiu sobre les classes populars desapareix, i la riquesa generada pel conjunt de treballadores –nacionals o migrades– es redistribueix realment.
No sobra immigració, el que falta és aquesta redistribució basada en justícia fiscal, protecció de les treballadores i regulació dels sectors extractius. Sense això, les persones migrants es veuen condemnades a la irregularitat, reproduint un cicle d’explotació: el capitalisme financer desregulat utilitza la migració insegura i sense drets per apuntalar privilegis de classe. La veritable lògica no és «migrants vs. autòctones», sinó com el capital monopòlic es serveix de la migració i genera inseguretat per fracturar i empobrir la classe treballadora. La batalla entorn la migració per millorar les nostres condicions i salaris s’ha de donar per garantir que no hi hagi cap treballadora sense drets.
Si es regularitza, la immigració pot funcionar com un veritable factor de redistribució de la riquesa… i precisament per això no es regularitza. L’absència total de mecanismes regulats d’entrada no és un error del sistema, sinó un engranatge essencial per a l’acumulació de riquesa de les elits i per al nostre empobriment. En el fons, les persones migrants no són més que la cara més visible d’un sistema que necessita desesperadament la nostra força de treball, però no assumeix la nostra humanitat.
La derrota del sindicalisme en el tema migratori no pot produir-se per incompareixença. És perfectament evitable i reversible. Només exigiria l’audàcia de defensar la creació de procediments legals que avui dia no existeixen per entrar, residir i treballar al nostre país amb garanties laborals i igualtat de drets.
De debò tenim més por d’enfrontar-nos a les grans fortunes i gratar una mica de les seves riqueses que de ser còmplices del nostre propi empobriment mentre deixem que l’extrema dreta utilitzi les persones migrants per arribar al poder?
Si ets sindicalista, aprofita aquest 1 de maig per portar aquest debat a la teva secció sindical. Pregunta quines accions concretes s’estan prenent per donar suport a polítiques públiques que afavoreixin els drets laborals universals i creïn mecanismes d’entrada, residència i treball regulats per a les persones migrants en benefici de tota la classe treballadora. És hora que les nostres organitzacions deixin de ser meres mediadores en temes migratoris i es converteixin en veritables forces de canvi.
Catalunya Plural, 2024 
