Aquest 2025 Espanya no és precisament exemple de res i Barcelona, si bé pot semblar increïble, adquireix poc a poc un estrany clima a l’equador del mandat de l’alcalde Jaume Collboni. El seu gran èxit és la manera de comunicar la seva gestió, basada en paraules puntuals i un silenci massiu.
Escric aquest article a l’atesa de saltar de la Guineueta i seguir pels Nou Barris, no es preocupin. Tot i així, el passat diumenge vaig tenir un raptus de passejant, decidint-me a tornar a la Torre del Fang del Clot, que no visitava des de feia un parell de mesos.
La Torre del Fang del Clot. | Jordi Corominas
Aquest any entre feina i viatges de treball per Europa m’ha permès quelcom molt positiu: repensar la meva càrrega reflexiva sobre la meva ciutat, reforçada amb opions de persones de totes les nacionalitats que trobo mentre passejo el Vell Món. Molts consideren que a la capital catalana una meca de inseguretat i, malgrat haver-hi anat, no tenen especial interès en tornar mentre no es modifiqui la sensació de turisme massiu i de mala qualitat, no tan a l’ordre del dia a la informació recent, com si la plaga s’hagués assumit o algú hagués deixat caure la conveniència de no donar-li gaire veu a nivell mediàtic.
Tots coincideixen en veure Barcelona des de la bellesa, condemnada pel tòpic dels seus quatre clàssics bàsics, de Gaudí a Messi. El Barça, com no, és el tema preferit dels meus contertulians, feliços al veure com supera el seu paper de víctima i recobra una mentalitat independent a la del país, més tranquil en general, sense que això suposi millores essencials.
Aquesta calma és producte d’aniversaris i efemèrides, o més aviat com moren per a alegria del respectable. L’escriptor italià Paolo Morando al seu llibre Dancing Days mostra el procés mitjançant el qual la Itàlia dels anys de plom conclogué els setanta a la pista de ball perquè els joves ja en tenien prou de tanta politització.
La ciutadania es veu sotmesa a càrregues insofribles. La vivenda, malgrat la retòrica des de l’alcaldia, és un assumpte no resolt. La violència auditiva del Procés passà a millor vida i és un factor de molt pes.
Vista de la torre Agbar des del Pont de Calatrava. | Jordi Corominas
Aquella època fou nefasta. A Barcelona es solventà amb un cercle perfecte, de Trias a Trias. La seva victòria el 2011 fou coetània al període d’intensificació de la causa sobiranista. El 2015 Colau arribà amb el foc a punt de cremar-se Per a desmarcar-se de tot l’enrenou, amb el que contemporitzà des d’una inexperta ambigüitat, marcà perfil municipal i potencià el seu hiperlideratge carismàtic, avalat pel seu anterior activisme a la PAH.
Colau i Barcelona en Comú no callaven ni tan sols sota l’aigua. Era utòpic no localitzar una declaració diària sobre el que fos, de Consell de Cent al sexe dels àngels. A més a més, quelcom que els hi costa de reconèixer, naufragaren als barris al no complir les seves promeses. La biblioteca García Márquez és un altre símbol, sigui per la seva ubicació com pel seu cost, sense oblidar la seva condició d’obra inacabada per la insana velocitat a tallar la cinta.
Els premis igualaren el govern de Colau amb els altres, com si a Barcelona, ho dubtaven, la façana sempre prevalgués. Tot i així Barcelona en Comú tampoc ha millorat la seva actuació municipal aquest darrer bienni, primer amb l’ex alcaldessa sense fer oposició i després per la seva negativa a tornar al poder com aliats de Collboni.
Aquest, que sembla tenir gust per a organitzar esdeveniments de caràcter populistes els diumenges i guanyar dinerets amb projecció mediàtica, rendibilitza a les mil meravelles les obres impulsades pels Comuns. Escolto converses cada dos per tres sobre les mateixes, sense gaire queixa, quelcom degut a la capacitat socialista per a gestionar millor i no afeixugar amb missatges o prepotències. Les reformes, que alteren per a bé el rostre urbà, prossegueixen el seu curs i a vegades ni són necessàries inauguracions per a notar un canvi, més propulsat per la beneïda primavera amb pluges que han fet de les avingudes selves d’arbres, amb perspectives al·lucinants i al·lucinades.
Selva urbana en Trinxant con Meridiana. | Jordi Corominas
Un altre matís xocant és el ridícul de les campanyes municipals. Pel nadal l’anunci d’una festa solidària a casa d’una tal Cora costà centenars de milers d’euros per a mareig dels catalans a les seves llars. La ideologia que es vol donar amb aquests espots és la de sempre. El darrer, sobre col·laborar per a evitar l’incivisme, és una coreografia vàcua, amb l’habitual modernor. És molt cool, com les seves lletres amb l’advertència de multes a partir de 600 euros, quan no hi ha urinaris públics al carrer i cada cop es veuen més pels conductors de l’autobús.
Molta d’aquesta publicitat vesteix d’esquerra amb algunes consignes grolleres, properes a l’extrema dreta. Al metro hi ha molts cartells que anuncien l’increment de la seguretat, amb un major desplegament de les forces de l’ordre. No és pas cap mentirà i deu agradar, si bé a servidor li provoqui cert rebuig topar-se amb cotxes de policia cada dos per tres.
El dilluns de l’apagada fou irreprotxable des de la templança en gestionar-lo. Fou digne d’aplaudiment l’obrir el metro tota la nit, així com la ciutadania, que per la reducció del soroll des de la plaça de Sant de Jaume és protagonista sense preguntar-se gaire per com es governa, una paradoxal bona noticia, amb el perill de la indiferència.
El diumenge vaig comprovar la neteja del magatzem de la màfia de la ferralla de la Torre del Fang, patrimoni medieval. S’han posat les piles. A l’altre costat subsiteixen campaments de barraques, punta de llança d’altres tapats al debut de Gran de la Sagrera.
Barraques al costat de la Torre del Fang. | Jordi Corominas
Després, en aquell tram raríssim del carrer de València de la seva cantonada amb Biscaia fins a la d’enamorats, vaig ratificar la meva percepció. Un grup intergeneracional ballava. Vaig fer una foto que engloba l’esplendor de la primavera amb la ciutadania despreocupada des del lema, que vaig llegir a una paret de Bolonya el passat març, La vita è meravigliosa, il mondo una merda.
Bolonya, 23 de març de 2025. | Jordi Corominas
I som així de rocosos que potser hem adquirit una cuirassa extra per a suportar tants desastres, dels que Collboni roman indemne. El partit de l’equador l’ha guanyat de manera folgada. La següent meitat, si fos llest i ambicionés ser rellevant, podria ser una oportunitat única per a emprendre apostes per a la comunitat des dels barris, no només amb Plans, sino amb coneixement i voluntat de donar a Barcelona més Barcelona i menys BCN.
Això pot ser viable des d’una reflexió i un diàleg. Les execucions en sordina dels socialistes l’afavoririen. Tot i així no haurien de veure als habitants com a meres vots. L’escalinata de la Sagrada Família és un dels elefants a l’habitació. Que tal un referèndum ciutadà per a decidir sobre tan apassionant mesura? Seria una injecció positiva de projecció i podria mudar costums ajuntant reformisme i participació, animant a les persones a comprometre’s, no des de eslògans de postal, sino amb sinceritat política i desig de generar un municipalisme pel segle.
Catalunya Plural, 2024 
