El tercer dels factors que han marcat fins ara les característiques del govern de Collboni a l’Ajuntament de Barcelona ha estat l’escorament decidit del PSOE a Madrid, empès pels seus socis de, primer, Unides Podem (UP) i, posteriorment, SUMAR, cap a posicions més o menys d’esquerra. Aquesta marcada línia en un partit socialista tradicionalment reticent a realitzar polítiques marcadament progressistes ha tingut, a més d’aquest factor intern, el vent a favor d’una economia empesa pel cert abandonament del marc neoliberal de la Unió Europea (UE), els resultats de la política de xoc apadrinada durant els anys del Partit Popular (PP) de Rajoy o els fruits del turisme massiu, així com la necessitat de marcar terreny davant de l’emergència d’una figura com la de Trump, als Estats Units (EUA), que ha aparegut com a gran mirall invers a les mesures de tall keynesià tan típiques de la socialdemocràcia.
D’aquesta manera, encara que aquest segon mandat està sent més curt en l’aprovació de mesures i lleis que el primer, entre altres coses pel nou repartiment d’escons, la intransigència del PP a donar suport a determinades polítiques d’Estat o la deriva armamentística del PSOE a l’hora de complir determinats acords internacionals, el saldo final és el d’un executiu que, en durant els anys que porta al capdavant de l’Administració Central, ha impulsat reformes i mesures importants clarament situades a l’esquerra política europea.
Davant d’aquest marc, i acompanyat en la inacció encara que també en la bisonyesa pel PSC al capdavant de la Generalitat de Catalunya, la necessitat d’impulsar mesures de calat similar a nivell local no es fa necessària per a l’equip municipal de Collboni, de tal manera que es pot aprofitar dels fruits i la inèrcia madrilenya mentre exerceix el seu tradicional paper de partit socioliberal i business friendly. Al llarg d’aquests gairebé dos anys d’(in)acció política el PSC de Barcelona n’ha donat alguns exemples, encara que en aquest text ens en limitarem a comentar tres: la reducció de l’impost que paguen bars i restaurants per la disposició de terrasses a l’espai públic; l’aprovació del Pla Endreça i la futura modificació de l’Ordenança de Convivència i, finalment, i deixant de banda la reforma del 30% d’Habitatge de Protecció Oficial ja comentat a l’article anterior, una política turística basada en la recerca de nous mercats de visitants, escassa intenció en la limitació de l’oferta i la renúncia a l’aplicació de noves mesures impositives.
El novembre del 2023, escassament cinc mesos després d’haver arribat al govern, el PSC, conjuntament amb Junts, el PP i VOX, aprovava una modificació de les taxes que haurien de pagar els bars i restaurants de la ciutat per situar cadires i taules als carrers i places com a ampliació del seu espai interior disposat per a la consumició. L’increment de l’import que paguen aquests era un clam des dels moviments socials de la ciutat que havien vist com l’espai urbà era cada cop més privatitzat en benefici de l’hostaleria local. D’aquesta manera, Barcelona en comú (BeC) havia aprovat, el 2019, un increment significatiu dels mateixos, tot i que posteriorment n’havia patit unes bonificacions importants, del 75% en el moment de ser presentada la nova norma, a causa de les restriccions que van viure aquestes empreses durant la pandèmia de COVID19. El PSC, recolzant-se a la resta de grups polítics de la dreta del ple municipal, va eliminar el càlcul lineal de l’impost i en va introduir un que es veia incrementat en funció del nombre de taules, de cinc en cinc. El càlcul final de la recaptació passava de vuit milions d’euros a la meitat i la reducció del pressupost municipal del 0,05%. El Gremi de Restauració, dirigit pel regidor del PSC Roger Pallarols, es va felicitar pel resultat final.
Tot i que el PSC havia estat governant, amb certes intermitències, conjuntament amb BeC durant els vuit anys de l’alcaldia de Colau, les seves crítiques, sobretot al segon dels termes, cap a la suposada absència d’una política de mà dura pel que fa a la seguretat i el civisme dels seus socis, havia estat constant. Els socialistes, que en tot moment havien mantingut la cartera de Seguretat i havien estat al capdavant de la Guàrdia Urbana, no havien perdut l’oportunitat d’assenyalar l’aparent degradació que aquests aspectes havien patit durant els anys dels comuns al comandament a la casa consistorial. Entre les primeres decisions preses per Collboni, ja a l’estiu del seu primer any, va ser l’aprovació del conegut com a Pla Endreça, el primer dels molts Plans que el PSC ha llançat durant aquests dos anys.
En puritat, el Pla Endreça no és altra cosa que una intensificació de les tasques de cura i atenció a la neteja dels carrers, encara que entesa aquesta des d’un punt de vista neohigienista, és a dir, considerant al mateix nivell problemes típics de la salubritat vinculada a la brutícia i la producció i gestió de deixalles amb altres de tipus social relacionats amb elements de tall estructural, com els sensallarisme, la venda ambulant –el top manta– i els efectes del turisme.
El Pla Endreça, que va ser presentat inicialment com una línia d’acció estratègia, ha anat agafant forma amb el pas del temps, de manera que al seu caràcter dramatúrgic natural, tan típic de les polítiques neoliberals de gestió de la seguretat, n’uneix algunes de tipus punitiu, com l’enduriment de les sancions vinculades a determinats tipus de comportament. Això darrer és responsabilitat de l’Ordenança de Convivència, coneguda popularment com a Ordenança Cívica, que el PSC busca aprovar en properament i on, possiblement, es torni a veure acompanyat de Junts, el PP i VOX per a això. Cal veure, això sí, el paper que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) juga en tot això.
Per acabar, la gestió del turisme per part del PSC. Lluny d´apostar per una línia de treball relacionada amb el decreixement turístic, vinculada principalment a un enduriment del Pla Especial Urbanístic d´Allojatments Turístics (PEUAT), la seva actuació ha estat relacionada amb la gestió del dia a dia, així com en la búsquda de nous visitants, com els estadounidencs. Per això, va definir, durant l’estiu del 2024, les famoses EGAs, Espais de Gran Afluència, sobre els quals es durien a terme accions com una disposició més gran d’agents cívics, es donaria suport al comerç de proximitat o s’incrementaria la vigilància del comerç ambulant informal, acompanyades d’una sèrie d’inversions, ja planificades per BeC, que completarien el model.
La idea, per tant, no seria tant avançar cap a la diminució del nombre total de turistes, sinó manejar els seus fluxos perquè causin un menor impacte, almenys pel que fa a la seva presència a l’espai públic. En relació a l’increment de la taxa turística, el PSC va donar suport a una moció d’ERC i va aprovar conjuntament amb ells, BeC i Junts, una pujada de la mateixa que suposarà uns 20 milions d’euros més per al pressupost municipal, però que ha quedat finalment una mica descafeïnada, quant a la seva potencialitat, per un Decret de la Generalitat que, si hagués estat aprovat, hauria permès un nou increment així com destinar part de la captació a polítiques d’habitatge. Sembla haver quedat al calaix dels projectes l’altra aposta del PSC per al turisme: la recuperació del patrimoni del centre de la ciutat per a la ubicació d’aquests hotels singulars o de luxe, cosa per a la qual cosa caldria la modificació del PEUAT.
En resum, la minoria del PSC al Ple, cosa que sembla que es prolongarà durant tota la legislatura, l’entrada a l’agenda de la qüestió de l’habitatge i la possibilitat de dur a terme polítiques neoliberals, descarregat les mesures d’esquerra al govern central, semblen caracteritzar la manera d’acció i l’aparent parsimònia i la manca de lideratge del PSC de Collboni. La seva aposta per un reguitzell de projectes més enllà d’aquest mandat –2023-2027– sembla significar, a més, la continuïtat d’aquesta línia d’acció i deixar per a un altre mandat la seva veritable acció: l’autèntic Pla Collboni.
Catalunya Plural, 2024 
