La setmana passada ens n’anàvem a dormir amb un incendi en un assentament a Vallcarca, amb un ferit greu. I ens aixecàvem amb el seu desallotjament, amb un gran desplegament policial. La Guàrdia Urbana, en entrar al terreny per fer fora l’assentament, va trobar a 13 persones, 5 de les quals van acceptar els serveis del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB). Arribar fins aquest punt denota dues coses; la primera és, una vegada més, tenir davant de nosaltres la greu crisi de l’habitatge que hi ha a la nostra ciutat. Recordem que per als barcelonins i barcelonines és el principal problema, segons l’últim baròmetre municipal. La segona és la manca de prevenció per gestionar, abans d’arribar al seu desallotjament, una sortida digna i humana, recolzada pels serveis socials de l’Ajuntament, per a aquestes persones que sobrevivien en aquest assentament, ja desaparegut.
Amb relació a la crisi de l’habitatge, del que ha ocorregut a Vallcarca podem extreure que és una crisi omnipresent, és a dir, roman en qualsevol barri de la ciutat; i que és transversal, és a dir, afecta pràcticament a tothom, menys a les elits, però especialment a les persones més vulnerables, en aquest cas persones migrants. Quan pensem en la crisi de l’habitatge, normalment ens venen al cap els barris de l’Eixample o de Ciutat Vella, densament poblats i reclamats pels expats. Però Vallcarca no és especialment un barri cèntric encara que això no l’exclou de patir també la crisi residencial. D’altra banda, veiem que aquesta crisi és transversal perquè afecta a tothom, en menys o més mesura, llevat que formis parts de les elits. I afecta més la classe treballadora i a les persones vulnerables, com ha estat el cas. Persones migrants, amb feines precàries i al marge del sistema han estat les víctimes d’aquest Monopoli amb el qual juguen els lobbies amb la nostra ciutat. Una vegada més, els més vulnerables són els que reben el cop més fort.
En qüestió de drets socials, l’Ajuntament no ha estat a l’altura. El govern de Collboni ja va dir que en aquesta legislatura s’actuaria en Vallcarca. L’incendi ha estat l’excusa per accelerar el desmantellament. Si ja se sabia que s’actuaria en algun moment donat, per què no es va fer una previsió? Per què no es va traçar una estratègia per a les persones que allà vivien? Temps n’han tingut. De les 13 persones que la Guàrdia Urbana va trobar la matinada del desallotjament, solament 5 d’elles van acceptar els serveis del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB). I les altres 8? Quin seguiment i acompanyament posterior s’està fent de les persones que vivien en aquest assentament? Quin treball s’està fent amb els veïns que encara viuen en els altres espais de Vallcarca? L’Ajuntament no es pot rentar les mans amb l’excusa que no s’han deixat ajudar. El govern de Collboni, sabent que en aquest mandat es procediria als seus desallotjaments, hauria d’haver aplicat un pla treballat amb temps compartit amb entitats socials i veïnals de Vallcarca que han reclamat solucions. Collboni fa dos anys que governa Barcelona, temps per prevenir que aquestes persones quedessin al carrer n’ha tingut. I no ho ha fet.
El desallotjament de Vallcarca ha posat en relleu la cara més amarga de la crisi residencial en què les persones més vulnerables són les més exposades a desnonaments i expulsions. Pràcticament ningú està fora de la greu crisi que pateix la nostra ciutat. I posa en relleu la manca de model i impuls polític en l’àmbit de l’acció social. Mesures com el tanteig i el retracte, la construcció de pisos assequibles i la mesura del 30% ajuden al fet que podem accedir a un habitatge digne, la construcció d’APROP, la planificació de nous equipaments singulars per a persones en risc de sensellarisme, l’increment de professionals en l’àmbit dels serveis socials i equips d’intervenció social a l’espai públic. Però precisament com qui més pateix aquesta situació és la classe treballadora i les persones més vulnerables, el govern municipal hauria de tenir un pla per garantir-ne una sortida digna. Solament té un pla, el Pla Endreça, per moure els problemes de lloc, que tot quedi bonic i que sembli que Barcelona està endreçada, a la manera de Collboni: una Barcelona de i per a les elits, la Fórmula 1, desfilades al Park Güell, fires immobiliàries com The District i la Copa Amèrica.
Les persones desallotjades de Vallcarca solament tenien un pla per part de Collboni: el Pla Endreça.
Catalunya Plural, 2024 
